Que se’n vagin

La suor del metro es barreja amb l’ànsia per arribar al camp de batalla, són les 7 de la tarda. La roba se’m desfà entre el cel clar i l’asfalt brut. Arribo al carrer Casp amb Marina, un extrem del tauler. Les enormes furgonetes de la Policia Nacional són taques negres entre un mar de persones multicolor. La batalla de Barcelona ha tingut dos fronts. El primer a la Rambla de Catalunya, el segon al carrer Casp entre Marina i Sardenya; la seu de la CUP. Arribo després que els generals ja hagin fet els primers moviments. El primer assalt ha estat al migdia. Però no han pogut entrar. No tenien el paper que els hi podria haver obert la porta. La policia s’ha quedat allà formada, esperen l’ordre del jutge per entrar a la seu de la CUP. Dos exèrcits d’escacs negres servint al mateix bàndol. El primer a Marina, el segon a Sardenya. Enmig la seu de la CUP.

Arribo i sento els crits contra les forces d’ocupació. Evito la gent asseguda davant la policia del carrer marina. Formats com figures d’escacs en el seu cor hi ha 4 homes amb les cares tapades. Tothom és símbol. Ells també. Els crits no paren i la concòrdia entre els assistents és natural. Em trobo a coneguts, alguns saludats i en les seves cares no veig temor o por. El que veig és impaciència i cansament. Saben que resistir és vèncer.

A dos quarts de vuit pel carrer Casp avança una columna en fila índia. Dos oficials dels mossos d’esquadra custodien a Jaume Asens. La segueixo. Arriben davant la porta de la seu de la CUP, els cossos s’obren pas al seu voltant, no pots evitar tocar els altres ni somriure a cares boniques. Els oficials són escridassats. La multitud els insulta, no els fan mereixedors de la senyera de l’uniforme. No s’escolta res, la fila avança entre crits i amenaces. No es detenen. Entren, els oficials són a fora. Una veu crida al silenci. Els insults paren. La CUP no sap què volen els policies. La CUP no vol negociar amb els policies. Cap policia ha dit oficialment a la CUP què hi fan allà. El megàfon ho escup en un silenci impertorbable. S’ha organitzat un comitè d’agents dels drets humans. La seva seu es defensarà amb els cossos dels seus militants. La força agressora no pot fer res, està tancada, està envoltada per les forces de l’enemic. Els peons, els cavalls, no es poden moure. Falta la carta del rei.

Camino per sortir del bullici de davant la porta de la seu. Vaig al carrer Sardenya. La Policia Nacional és insultada. La seva força rau en l’uniforme negre. Ara és la seva feblesa. No el poden fer servir. No poden fer esclatar les seves porres ni moure els seus escuts. Aquesta impotència els consumeix i es veu en els seus moviments. Miro, camino i el tauler segueix igual. Crits, eslògans.

Algú es mou, és una sensació. Allò que semblava inamovible, allò que sembla preparat per batallar, allò que guardava en tots els seus músculs la tensió per derrotar els seus enemics, simplement es replega, els negres agents ja no estan drets davant de nosaltres. Se’n van. Les mans em tremolen. S’escolta una explosió. Comencen a carregar? Es resoldrà així la partida? Ha petat una roda? Continuen avançant. Tothom crida d’alegria. Què se’n vagin! Tiren aigua, piquen a les portes, les furgonetes paren, sortiran? Tot jo tremolo, no em puc aguantar, em pegaran? Hauré de córrer? Tot el meu voltant es dissoldrà, haurem perdut el primer embat? Independència, tothom ho crida. Les furgonetes avancen, ara els policies tremolen dins l’acer. La massa els rodeja i canta amb la seva fugida.

- Publicitat -

Corro, passo entre la gent, vull arribar a veure l’altra banda del carrer. Vaig a Casp amb Marina. Tothom torna a cridar, l’escena ha canviat, ja no estan tots formats, ja no estan exposats com unes flamants peces negres. Entren a les furgonetes, salten dins del cau. Cauen llaunes, papers higiènics sobre ells. Estan nerviosos, vacil·len. Tot acaba, la gran turba baixa darrere les furgonetes pel carrer marina i aquestes semblen conduïdes per nens de 18 anys després de ser multats. Només queda la rauxa. No els seguiu. Pareu! No fem de la derrota una humiliació.

La gent, els militants convocats, els ciutadans convençuts i els demòcrates han guanyat una batalla. La policia ha hagut de rendir-se, sent ells qui tenien la força, tot és una festa ara. Tothom canta, l’exèrcit ha fugit. Aquesta batalla, aquesta partida s’ha guanyat. Podem descansar, podem riure. Però ho fem recordant que aquest només ha estat el primer embat.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca