Mentre l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, i el líder del Partit Popular de Catalunya, Xavier García Albiol, somreien i s’agafaven els braços en senyal de concòrdia, La Razón tornava a marcar el camí en una jornada matinera on la Guàrdia Civil repetia l’escena electoral de concentrar-se davant d’un edifici administratiu per investigar el 3% de l’antiga Convergència. No sabem que tenen les urnes que sempre motiven l’esperit emprenedor de la Guàrdia Civil.
Ahir l’objectiu era Agissa, una empresa que durant l’època socialista de Joaquim Nadal (1979-2002) va assumir a principis dels 90 el subministrament d’aigua de Girona, Sarrià de Ter i Salt. L’única relació que hom pot trobar amb la legislatura de Puigdemont és amb l’auditoria que l’actual president va encarregar per destapar la trama l’any 2013. Però embolica que fa fort, resten 11 dies pel referèndum i cal obrir el ventilador… Però no gaire fort perquè no es noti que és un cas on el PSC està sota sospita.
Si alguna cosa té el desplegament policial d’ahir, al marge de tornar a pensar en les jornades de saturació a l’Aeroport del Prat on es mancava de personal duaner, és que ens ha regalat una de les imatges més destacades d’aquests dies. Els agents policials, a les portes de l’edifici del Departament de Territori i Sostenibilitat, Agència Catalana de l’Aigua, es postraven orgullosos a les càmeres mentre al seu costat un solitari cartell de la campanya ciutadana #empaperem els acompanyava amb el mateix orgull que els ciutadans d’aquest país s’han organitzat per driblar la censura electoral. La policia de les barreres sota l’atenta mirada d’un DIN A4 que clama: ‘Votem per ser lliures’. Poesia.
Per molt que un Estat intenti arrossegar la seva gent al segle XX, les pràctiques censores són impossibles. No només pel caràcter autoritari de rastrejar urnes, paperetes i cartells com si fos cocaïna que interceptar. No només per la insistència de fer acte de presència a les redaccions dels mitjans de comunicació per alliçonar els editors sobre què poden anunciar i què no a les seves pàgines. Sinó perquè han perdut l’imperi de la por.
Per molt el Govern central i el poder judicial s’entestin a exhibir la raó de la força, és la força de la raó democràtica la que ha dibuixat un camp de batalla on les amenaces esdevenen acudits, les operacions policials cites improvisades on cantar mentre els clavells cotitzen a l’alça davant un Estat que sap que la introducció d’una sota papereta l’1-O acabarà amb el règim aristocràtic i oligàrquic que des del segle XV impera en un país de classes dominants.