Ando de vacaciones desde hace un par de días, en un hotel cerca de la playa. Iba todo bien hasta que han comenzado a suceder cosas raras. pic.twitter.com/6gd7Rqs6bL
— Manuel Bartual (@ManuelBartual) 21 d’agost de 2017
[1] Amb aquestes paraules va començar el passat 21 d’agost el que ha acabat esdevenint un fenomen viral, la història de les vacances de Manuel Bartual. Pel que a mi respecta, el vaig conèixer en la seva etapa d’historietista a El Jueves, però també ha treballat en el món de l’audiovisual i l’edició. Tanmateix, aquest estiu, el creador valencià ha estat notícia per una altra raó: la seva vessant literària online.
[Si t’ha picat la curiositat, segueix cap al 2. Si tens pressa, llegeix el 3 i el 5.]
[2] Cal constatar en primer lloc que Bartual no és el primer a fer servir les xarxes socials – Twitter per ser exactes – com a eina narrativa: abans del seu ja s’han fet experiments de molt diverses característiques, potser un dels més destacats els de la pàgina de l’Hematocrítico. Mitjançant enquestes als tuitaires, l’Hematocrítico construeix una narració en certa manera equiparable als llibres tipus tria la teva aventura en què el lector pren decisions que afecten el decurs de la ficció i que permet l’existència simultània de diverses històries esperant ser llegides.
[Si vols tornar al cas d’en Bartual, continua llegint. Si vols un final poètic, passa al paràgraf 6.]
[3] No obstant això, el que ha passat aquest final d’agost amb el fil de piulades del dibuixant valencià va més enllà dels llibres-joc d’hiperficció explorativa: s’apropa més – perdoneu-me la comparació exagerada – al cas d’Orson Welles i la narració radiofònica de la Guerra dels mons que va enganyar a milers d’oients nord-americans. De la mateixa manera que va succeir en el mític cas del director cinematogràfic, els marges entre realitat i ficció al fil de Bartual es van difuminar mentre va durar la narració; en altres paraules: molta gent va creure que el que llegia era real. La història va acompanyada de documentació gràfica (tant fotografies com vídeos) que els followers constantment en augment van assimilar com a proves de què allò està realment succeïnt.
[Ves al 4 si vols que se’t plantegin preguntes. Si vols un repte, vés al 7.]
[4] Què és o no real? Què és veritat? La nostra fam de coses veritables converteix els fets en quelcom poc més que irrellevant. La prova és que amb unes simples fotografies i vídeos que el mateix autor confessa haver fet i editat únicament amb el mòbil, ja hi ha hagut un elevat percentatge de lectors del fil que han picat. És cert que per a alguns va ser evident força aviat que es tractava d’una ficció, però aquestes dissonàncies (els haters i incrèduls) són el punt determinant que crea la il·lusió de falsedat que és la literatura en si mateixa. Però tornem als que sí que s’ho van creure, els tuitaires atents a aquesta guerra dels mons: què porta a donar per veraç una història que segueixes a cops de 140 caràcters al feed del teu Twitter? On és el límit entre el fet creïble i l’increïble?
[Si busques respostes, segueix al cap al 5. Si t’has perdut, torna a l’1. Si et fa mandra tot plegat – tot i que ja queda poc – passa al 6.]
[5] Tot plegat es redueix a una conclusió que de tan simple es fa incòmoda: la humanitat està famolenca de relats. Admetem-ho, des del principi a l’ésser humà li ha encantat que li expliquin històries, a saber: mitologies, epopeies, religions, poemes, novel·les, contes… I alguns se’ls han pres molt seriosament, fins al punt que el relat ha esdevingut veritat independentment de si es pot o no provar el que explica el mateix (i aquí paro, que no entrarem en debats teològics). El que ha demostrat el cas que ens ocupa és que aquesta necessitat de consumir històries porta a l’agent que explica la història – i que, per tant, també la crea – a entrar en territoris diferents i experimentar amb noves maneres de transmetre aquesta narració. Aquesta, construïda curosament, peça per peça, és una bastida que permet al lector accedir a la façana de la realitat alternativa per, seguidament, devorar-la gustós i eructar el corresponent like/retweet/instastory. Potser és que en el fons, la frontera que separa realitat i ficció és tan difusa com nosaltres volem que sigui, i això és vàlid per la història tuitaire d’en Manuel Bartual, però també per les fake news i la infoxicació en general. Ben bé es pot dir que és – irònicament – una qüestió de “fe”.
[Ja quasi estem. Et convido a llegir el 6. De debò, insisteixo.]
[6] L’il·lustre i noble edifici de la Ficció té moltes finestres des d’on tafanejar. Lamentablement, però, les portes per accedir-hi són molt escasses. Continuant amb aquesta metàfora arquitectònica, el que ha fet en Manuel Bartual amb el seu “Todo está bien” (així ha dit que titularia l’adaptació cinematogràfica de la seva tuit-novel·la) és passar d’aparelladors i paletes, agafar un mall i rebentar una paret per entrar a ca la Ficció. No és que en Bartual abans no hi fos, al món ficcional, només és que amb aquesta entrada s’ha fet notar i molt. I la millor prova és l’atenció que se li ha prestat (trending topic mundial!!), perquè al capdavall, i en aquests temps que corren, l’atenció és vida, o com a mínim, una de les poques proves d’aquesta en tenim.
[Veus? Ja està. En vols més? Torna a l’1.]