Manuel Bartual: “He explicat una història de suplantació d’identitat en un lloc on se suplanten les identitats”

Manuel Bartual (València, 1979) ha tingut una llarga setmana de fama. A través de Twitter ha narrat el relat Todo está bien, un relat que aprofitant les eines de les xarxes socials explica un misteriós encontre a l’habitació del seu hotel i les tràgiques conseqüències que comporta. La seva carrera, però, està lligada al còmic i al cinema. El podem trobar a les pàgines de El Jueves, i entre altres ha escrit els còmics Con amigos como estos (2000) i Sexorama (2007). El 2012 dirigí el curt 85.30.12 i el 2014 el llargmetratge Todos los secretos. Ens posem en contacte amb ell per parlar sobre Todo está bien.

 

A la pel·lícula Todos tus secretos que vas dirigir el 2014, les xarxes socials ja tenien importància a l’hora de desenvolupar l’acció.

Sí, això és una cosa que he anat comentant, crec que a algú que s’hagi llegit el Todo esta bien també li agradarà la pel·lícula. A mi, el fet de jugar amb els formats i amb la realitat i la ficció és una cosa que m’agrada molt. El tema d’internet està sempre present en les meves històries. En la que he explicat a Twitter, i és una cosa que no s’està dient i crec que és fonamental, és que és una història sobre la suplantació de la identitat i és un tema d’actualitat en aquest moment. Llavors estic explicant una història de suplantació d’identitat en un lloc on se suplanten les identitats. En el fons hi ha un joc deliberat. Per exemple a Todos tus secretos, s’explica la història de l’última generació abans d’internet, d’una generació que per relacionar-se amb les seves amistats encara no necessitava internet. De cop i volta es troben en un escenari completament nou, en el que també internet sempre va dos passos per davant i la meva idea era fer un retrat d’aquesta generació a la qual pertanyo i que no acaba de portar bé les xarxes socials, però pensen que si, i això al final acaba jugant en la seva contra. Crec que sí que hi ha un fil amb el qual podríem unir les dues històries.

Todo está bien, podria ser un pas endavant de Todos tus secretos en aquest sentit. A Todo está bien ja es controla perfectament la xarxa.

- Publicitat -

Són dos universos diferents, la pel·lícula té una base realista. La història de Twitter té trets de ciència-ficció i misteri. Però en el meu cap tinc les dues històries en el mateix calaix.

A 85.12.30 (2012) assistim com a Todo esta bien a un relat circular.

És el primer curtmetratge que vaig dirigir, i era molt senzill, són tres persones parlant per telèfon. La idea era explicar una història de viatges en el temps amb els mínims recursos possibles. El punt de partida era jugar amb la paradoxa temporal que sempre és present en la majoria dels relats de ciència-ficció sobre aquest tema. Clar, també té a veure amb Todo està bien en el sentit que són històries que s’expressen amb els mínims recursos. La història a Twitter la podria haver explicat qualsevol persona, només he fet servir el meu telèfon mòbil. No he fet servir res més. Todos mis secretos es va rodar amb web cams, la pantalla està dividida i obeeix al punt de vista de la web cam de cada personatge. Hi va haver una feina molt intensa de planificació, però es va rodar en sis dies. 85.12.30 és el mateix, una història de paradoxes temporals amb el mínim. Una càmera, tres actors i tres plans.

ttsweb12
Imatge promocional de Todos tus secretos

“Internet sempre està present en les meves històries”

També podem veure com els personatges d’aquestes històries es veuen atrapats en ells mateixos. Els personatges viuen atrapats en ells mateixos. La història de Todo esta bien, també està reclosa en el mateix personatge.

És veritat, en el fons però, són una mica diferents, a Todo está bien, ho faig, ja que estic de vacances i només em tenia a mi mateix, no volia posar a la meva xicota o el meu fill en aquest merder. He de ser jo, també com a excusa per connectar més amb el lector. Per necessitat, podríem dir, he arribat al tema del doble. En aquest sentit, pel·lícules com Moon. Així em sentia còmode en aquestes històries. Però en el curt és quelcom diferents, no com al relat de Robert A. Heinlein, Todos ustedes, Zombies, on un personatge es va trobant amb ell mateix en diferents punts de la història, i muta en aquests diferents moments del relat. 85.12.30, és un cas clàssic de paradoxa temporal en la qual la teva mare és la teva filla. Hi veig connexió, però són dues jugades diferents.

Has comentat la pel·lícula de Moon, però jo també pensava en produccions espanyoles com ara Los Cronocrímenes (2007).

M’agrada molt i sí, però en posar-me a escriure la història no estava pensant en què una cosa la treia d’aquí i l’altre d’allà. Tampoc pensava en si utilitzava una pel·lícula que m’agrada molt o no. Realment no funciono així, de fet la construcció del relat la vaig fer tres o quatre dies previs a publicar la història. Tampoc tenia temps per pensar amb precedents. Però evidentment jo tinc un bagatge que acaba flotant. Los Cronocrímenes; segur que hi ha alguna cosa, també de La invasió dels ultracosssos, com de Moon, o d’una pel·lícula que també m’agrada molt que es diu The one I love, dirigida per Charlie McDowell. Parla d’una parella que està en crisi. El terapeuta que els atén, en veure que no hi ha progressos, el convida a passar un cap de setmana a la seva casa del camp. Explica com totes les parelles que envia allà tornen recuperades. En arribar-hi troben que a la caseta de convidats hi ha els seus dobles. Els dobles sempre estan allà, i només hi pot entrar un. El joc que es crea, realment ha influït en la creació de la història. Té un parell d’anys i és una pel·lícula que hi ha influït molt. Però això ho he vist a posteriori. No deixes de fer sempre una barreja d’allò que t’agrada, i intentes que el còctel tingui bon gust.

És el bagatge que portem a sobre. Però també hi ha el fil de Twitter de Dear David, d’Adam Ellis. S’ha comentat que hi ha semblances significatives. No sé si el vas llegir abans.

El fil el vaig descobrir quan vaig començar a pensar la història, ja que vaig estar buscant si algú més havia estat fent una cosa similar. També vaig llegir i em va agradar molt la història de Lust for Love, on una noia va a fer de cangur a una casa i troba una nina estranya. Vaig veure com la gent utilitzava Twitter per explicar ficcions. Però crec que una de les coses que més m’ha colpit en aquest sentit és El Hematocrítico, que amb el format d’escull la teva pròpia aventura, l’ha traslladat a Twitter. Planteja una història, i fa enquestes per veure com continua. Amb aquest perfil m’ho passo molt bé. Però a Adam Ellis no l’he seguit tant, i també s’ha de dir que la seva història encara continua.

Twitter, com a mitjà per explicar històries, s’ha fet servir sempre, però hi ha pocs casos coneguts. El 2009 Matt Stewar va adaptar la seva novel·la The French Revolution, al format dels 140 caràcters. Ho va fer ja que no trobava cap editorial, la va transmetre per Twitter durant dos anys. O també, per exemple, fa poc un col·legi de Madrid que va explicar el 23F com si passes en temps real.

hqdefault
Fotograma de 85.12.30

“Twitter com a mitjà per explicar històries s’ha fet servir sempre, però hi ha pocs casos coneguts”

De fet el teu relat encara està en marxa, tinc entès que hi ha un perfil de Twitter fet ex professo, que segueix el teu relat.

Sí, és part del fenomen. S’han generat comptes falsos i a mi això em té fascinat. Això sol passar en acabar-se la història, no mentrestant. Jo volia fer durar la història una setmana, ja que era un espai temporal que tots coneixem bé. I així em vaig plantejar començar un dilluns i acabar el diumenge. Per així reservar tota la tracta pel final, ja que vaig pensar que si algú estava treballant tota la setmana, potser estaria més atent el cap de setmana. I clar, el que no esperava és que transcendís tot el que ha transcendit. Però sí que hi ha gent que em deia que potser ho hauria d’haver allargat, crec que la gent hauria perdut enganxada. El millor era cenyir-me a allò que tenia previst i no allarga-ho.

Ara, també, rellegint la història es pot veure com es parteix d’una trama convencional i allò que ofereix de fort, són les emocions generades per la seva retransmissió.

Sí clar, els tempos són molt importants. Si t’ho llegeixes ara, no tens la mateixa sensació. El directe ha estat molt important. Hi ha qui ha dit que llegir el fil a posteriori és com veure un concert per YouTube. No has estat al concert, però el veus. Aquest fet em va semblar essencials de cuidar-lo, i jugar amb la veracitat. Així si dic que vaig a fer la migdiada, abans d’una hora no podia piular. Sembla un detall molt ximple, però s’ha de complir. I també el fet de jugar amb les expectatives de la gent.

Al llegir Todo está bien tenia la sensació del conte que s’explica al costat de la llar.

Sí, ha estat una adaptació d’aquest tipus de contes a l’era de Twitter. Hi ha una cosa que jo no pensava quan vaig posar això en marxa, és que hom s’activava les notificacions per no perdre’s cap piulada. I en un principi vaig pensar que la gent només hi estava molt enganxada. Però no vaig veure el que això suposava i era que jo feia una piulada, i la persona rebia un missatge personal amb el meu escrit, com si li estigués parlant a ell directament. Llavors, en lloc d’un missatge de WhatsApp era una piulada de Manuel Bartual. Com si t’arribés el missatge d’un amic. Així es va generar un vincle entre el narrador i el receptor a pesar de la diferència espacial, però crec que realment és el que importa. I es van generar vincles molt interessants, com un amic que em comentava que hi havia diferents persones en un vagó de tren i a tots els hi va sonar la notificació i van descobrir que tots seguien la mateixa història. Són coses amb les quals veus que tot ha anat molt bé, i que no tenia previstes. Intuïa que tota aquesta història podia funcionar, però no a aquest nivell.

I tot això no deixa de seguir la filosofia de #LittleSecretFilms, de, amb els mínims recursos, explicar una història i entenen internet com una finestra de distribució

Sí, Todos los secretos també està dins d’aquest grup. És una cosa que d’entrada em va motivar molt, d’explicar històries amb els mínims mitjans disponibles, intentant de molestar la mínima gent possible. Espiritualment és una filosofia amb la qual vaig connectar molt ràpidament i és una característica de la meva carrera. I clar, també fent còmic sóc jo i els meus llapis. Quan he fet audiovisual, també, he molestat molta poca gent. Vull que la gent amb la qual treballo cobri diners, encara que siguin pocs. Però no vull fer perdre el temps a la gent. I ara amb el Twitter puc portar aquesta filosofia a la màxima expressió.

Ernesto Castro i Jorge Carrión han fet comentaris i crítiques al voltant de Todo está bien. Creus que la teva historia necessitava d’aquests comentaris i crítiques?.

Crec que està molt bé que la gent ho comenti o no. He mantingut a molta gent pendent i s’ha mogut una audiència molt alta. Entenc que això es tradueixi en gent que em vol entrevistar, com estem fent ara. O gent, com Jorge Carrión, que crec que ha connectat amb el relat més enllà del divertimento, ha reconegut coses que a ell li agraden i que connecta amb els temes sobre els quals escriu. Entenc que estigui motivat a escriure sobre això. No em sembla gens estrany, jo també recomano i parlo de les coses que m’agraden. I s’ha parlat de Todo está bien per bé i per mal. Va inclòs dins del paquet. I em sembla meravellós que hi hagi qui es dediqui a escriure el perquè no l’hi ha agradat.

Manuel Bartual 1
Fotografia d’Alba Diethelm

“El nou Manuel Bartual no s’ha menjat l’anterior, al contrari, li ha donat la mà per obrir noves portes”

Seguim parlant de la viralitat del fenomen. El Manuel Bartual de twitter s’ha menjat al dibuixant de còmics i cineasta?

Crec que no. El Manuel Bartual dibuixant era un Manuel Bartual que el coneixien diferents grups de persones, a l’haver treballat en diferents disciplines. Segurament hi ha gent que em coneix per les pel·lícules o pels meus còmics a El Jueves. Això, de sobte ha transcendit a una massa de gent que no coneixia als altres Manuels Bertuals. Com que no sóc famós, ha estat com si un desconegut expliques quelcom que realment li està passant. Però no se m’ha menjat el Twitter. Ara mateix m’estan arribant moltes propostes de gent interessada a col·laborar amb mi. Persones que em volen ajudar a emprendre projecte més professionals, menys do it yourself. Això és el millor que em podria haver passat, que diferents persones et vulguin ajudar a dur a terme les idees que t’agradaria explicar. El nou Manuel Bartual no s’ha menjat l’anterior, al contrari, li ha donat la mà per obrir noves portes que ni havia somiat en picar, perquè creia impossibles. I ara estan obertes i esperant-me per tal de parlar sobre allò que vull fer. No podria estar més content.

Jorge Carrión ja ho apuntava, és una gesta només pensant en tots els seguidors que has aconseguit amb una setmana.

De fet, m’han comentat que casi és un rècord Guinness.

Quina creus que serà la pròxima història que explicaràs?

Ara mateix he de pensar quin és el meu pròxim pas. Sí que penso que si he d’explicar una nova història a Twitter, no serà immediatament, ja que no tindria sentit. He de veure si realment Twitter és un mitjà que puc utilitzar per explicar noves històries. També m’agradaria intentar escriure altres pel·lícules. I en lloc de pagar-la jo, ara em poden ajudar a trobar finançament. O potser plantejar-me de passar a la literatura, hi ha gent disposada a ajudar-me. Però he de pensar molt bé el següent moviment, ja que aquesta última setmana només he estat responent a entrevistes i ara vull començar a tenir reunions i posar el cap al seu lloc.

Quan vaig començar la història no em vaig plantejar de fer-ne un altre. I m’ho he passat tan bé, que ara m’ho repenso. Però tinc molt clar, que això no es pot repetir. He cremat aquesta opció i repetir-la, seria això mateix, repetir. El que crec millor és quedar-me amb les coses que han funcionat millor i veure quines puc introduir per tal de sorprendre el públic. No tinc res pensat, ara per ara.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca