Actualment a l’Estat espanyol trobem exemples d’institucions sense una funció real concreta i sobredimensionades, amb unes institucions que existeixen perquè “sempre ha estat així”, però sense respondre a una necessitat concreta de la població. De casos en trobem: la monarquia, la dimensió de l’exèrcit i les ambaixades amb unes autonomies sense una demanda real o el Senat.
El cas de la cambra alta és paradigmàtic per analitzar què tenim i què necessitem. No té la defensa de cap partit, ni tan sols una proposta en cap sentit, més enllà de fer-lo desaparèixer en cas dels sobiranistes i l’oposició dels que sempre volen mantenir l’statu quo.
Les institucions que mai canvien
En les eleccions del 2015 la proposta estrella del PSC va ser portar el Senat a Barcelona, com “el millor símbol de l’Estat federal”. Sense necessitat de ser un expert, un es pot adonar que és una cambra inútil en termes de protecció de la llengua, cultura o competències de les nacions minoritàries dins de l’Estat, a més de ser extremadament cara (51.900.420 € l’any).
Encara que aquesta cambra es dotés de competències per legislar sobre l’autogovern i la diversitat lingüística i cultural, amb el sistema d’elecció actual, encara que tots els territoris amb una presència important de partits nacionalistes s’unissin i obtinguessin el 100% dels senadors en els respectius territoris, mai podrien ser majoria, i per tant aquesta cambra de mai servirà per defensar els interessos dels Països Catalans o la resta de nacions sense Estat. Afegir a més que el PP i el PSOE han obtingut 131 dels 132 senadors en joc en els territoris sense presència de partits nacionalistes.
Senadors per CCAA sigui per designació autonòmica o elecció directa
En societats on hi ha minories per llengua, religió o raça, que es pot veure sistemàticament apartada de les decisions polítiques, com remarca el politòleg holandès Arend Lijphart, la democràcia majoritària tradicional no pot funcionar si hi ha divisions entre la majoria i una minoria, i més si aquesta última no té una oportunitat real de ser mai majoritària.
Per solucionar aquests problemes, i que la democràcia funcioni tant per a la majoria, com per a la minoria, seria necessari donar drets especials a les minories, però aquesta relació només pot funcionar si hi ha uns valors compartits. El mateix Lihphart destaca que la partició d’un Estat no ha de ser ser una cosa negativa, posant com a exemple el “divorci de vellut” de la República Txeca i Eslovàquia.
Més protecció, menys despesa
Eslovènia, és un cas interessant respecte la representació de les minories, amb mecanismes molt més econòmic i eficaç que la megaestructura espanyola i amb un Senat singular i innovador, el Consell Nacional.
El país balcànic té una minoria hongaresa, concentrada en un poble, Prekmurje, i que representa el 0,4% de la població, i una minoria italiana a Koper, Piran, Portoroz i Izola (0,1%). En aquestes localitats l’italià o l’hongarès són idiomes oficials, i aquestes minories, tenen cada una, un escó assegurat al Parlament (dos de noranta), encara que els vots de les minories van representar 4.534 d’1.102.256 vots. I com protecció per aquestes minories, l’article 64 de la Constitució, garanteix el dret a vet sobre qualsevol assumpte que els afecti directament, o sigui, sense el consentiment dels dos diputats italià i hongarès no es pot aprovar cap llei o reglament que afecti aquestes comunitats. Un sistema, que en comparació a Espanya, dóna més protecció a les llengües minoritàries i totalment gratuït en comparació als cinquanta milions del Senat espanyol.
Eslovènia és un referent habitual de l’independentisme català, en el debat de les llistes de cara el 27S una de les possibilitats era llistes separades amb una part del nom comuna (DEMOS en el cas eslovè). També es menciona sovint el fet que dos dies abans de la declaració d’independència els ministres d’afers exteriors de la Comunitat Europea van pactar no reconèixer una declaració d’independència unilateral d’Eslovènia, menys de 6 mesos després tots els estats de la Comunitat Europea acordaven reconèixer l’estat independent eslovè.
Un fet realment interessant de la política eslovena, a la vegada que desconegut, és la segona cambra legislativa del país. Si ja existeixen mecanismes per protegir les minories nacionals, i és un país petit, quin sentit té una altra cambra més enllà de l’Assemblea Nacional?
Un Senat que dóna veu a la societat
Es tracta del Consell Nacional, que té la funció de representar els grups d’interessos socials, econòmics, professionals i locals a Eslovènia en una sola institució. L’objectiu és neutralitzat el paper dels partits polítics, mostrar els interessos professionals i un contrapès per evitar que un partit que guanyi les eleccions pugui governar sense discussió. El Consell està format per 40 membres, que són escollits segons les seves pròpies regles per les organitzacions representades:
El Consell té moltes més funcions que, per exemple, el Senat espanyol. Les funcions són proposar lleis o modificacions de lleis a l’Assemblea, expressar la seva opinió i dictàmens sobre assumptes de l’Assemblea, els membres poden anar a l’Assemblea a defensar assumptes concrets dels seus àmbits competencials, vet que obliga a tornar a votar una llei ja aprovada, exigir investigacions sobre assumptes d’importància pública o presentar un recurs d’inconstitucional al Tribunal Constitucional. El Consell també té la capacitat d’obligar a fer un referèndum si així ho demana (a l’igual que ho pot fer una tercera part de l’Assemblea o 40.000 ciutadans).
Els membres defensen els interessos professionals, i per evitar altres interessos polítics o particulars, els membres han de deixar la seva ocupació mentre estan al Consell, a la vegada és una manera institucionalitzada de què grups de pressió facin política i proposin lleis de manera més transparent.
Combina la representació social i laboral, amb interessos tan diversos que evita que la cambra sigui controlada per un sector de la societat, sigui de caire més progressista o conservador, a la vegada, la representació territorial, que siguin 22 de 40 membres, evita que la cambra pugui ser controlada per un partit polític (com passa al Senat), i puguin dedicar esforços en la defensa del seu respectiu territori, encara que els partits tenen un paper important. Actualment el President del Consell Nacional és el representant de cultura i esports que no està afiliat a cap partit.
Més enllà del funcionament polític del país, aquesta cambra pot ser positiva en la transparència de les diferents organitzacions d’empresaris, treballadors i diversos professionals, el vot al Consell Nacional permet conèixer, per exemple, el posicionament dels diferents sindicats en diversos àmbits, i per tant el treballador votar en les eleccions sindicals, o afiliar-se en el sindicat, que consideri millor pels seus interessos. El mateix pels empresaris. A la vegada permet tenir uns representats que es degui al seu districte local en concret, obtenint els beneficis de proximitat dels sistemes majoritaris sense perdre representativitat al Parlament.
Incloure dins la política institucional els interessos del teixit social del país, de manera transparent, podria ser una proposta interessant per una Catalunya independent. A la vegada, una cambra de representants de diferents àmbits, tan diversos, permet que hi hagi un control sense partidisme, i serveix de contrapès davant la gestió d’un govern escollit un cop cada quatre anys. A més, desbloquejaria l’etern debat de la llei electoral entre representació del territori i “una persona, un vot”. Més enllà del fet que fos una bona idea per a Catalunya, on potser seria millor una cambra única, ens permet discutir sobre les institucions que volem, conèixer un cas singular i cercar les millors alternatives pel país.