L’estil televisiu de Bryan Fuller: De ‘Dead like me’ a ‘American Gods’

American Gods és una de les sèries més sonades del 2017. Ha impactat per la seva fotografia, la seva música i per explicar una història molt poc explorada a la petita pantalla. Basada en el llibre de Neil Gaiman que duu el mateix nom, segueix la història de diferents déus i éssers mitològics que conviuen en el nostre món. La premissa és especial, però el tractament de la sèrie que aporta Bryan Fuller ho és encara més: tota aquesta espectacularitat del nou fenomen televisiu té un llarg recorregut previ.

Tot i començar com a guionista en diferents sèries de la saga Star Trek, a principis dels 2000 va iniciar el camí per crear les seves pròpies ficcions: Dead like me (2003), Wonderfalls (2004), Pushing Daisies (2007), Hannibal (2013) i American Gods (2017).  Les dues últimes són adaptacions de novel·les escrites per altres autors, i és el punt on veiem un Fuller més adult, sense remordiments a l’hora de mostrar la brutalitat humana davant de càmera.

El tema més recurrent a les històries de les seves sèries és la mort. Ja pot ser perquè el personatge es trobi entre el món dels vius i els morts, o pugui reviure els cadàvers, sigui un zombie en descomposició o simplement perquè li agrada menjar carn humana de les seves víctimes. El treball d’aquest tema requereix d’una sensibilitat especial per mostrar-ho de manera ben diferent a la qual estem acostumats (no tenim prou sèries de zombies actualment!?). Aquest és el toc Fuller.

Pushing Daisies, 2007-2008
Pushing Daisies, 2007-2008

La fotografia és sens dubte la característica que crida més l’atenció al veure les seves produccions. Les tres primeres sèries destaquen per tenir uns escenaris pujats de to. Alhora, són les més “positives”, ja que es juga amb el tema de la mort des de l’humor. És per això que el treball cromàtic fet en aquests casos és més brillant, cridaner, per projectar la voluntat lleugera de treure ferro a aquest tema vist com a tabú en molts casos. Un dels exemples més clars és el dels protagonistes de Pushing Daisies que tot i tractar sempre amb la mort, cadàvers i tristesa aliena, ells es mostren sempre positius. El final de la vida no és més que un recurs narratiu, l’excusa que desencadena tota l’acció posterior; no és l’element principal que condiciona el caràcter dels personatges que hi intervenen.

- Publicitat -

Aquesta projecció de  la psicologia dels personatges en la fotografia es veu de manera molt evident en el cas de les dues últimes sèries que ha creat, però des d’una vessant molt més fosca que en les anteriors. La foscor permet traslladar les ments pertorbades, misterioses i terrorífiques cap a l’exterior, per tal que l’espectador percebi aquestes característiques. Però, com reaccionen els personatges davant d’aquest ambient? Es retroalimenten els plans psicològic i físic per ofegar encara més uns personatges perduts en un món tan cruel. Es veu clarament en l’exemple de Will a Hannibal, on acaba perdent la perspectiva de la realitat després que les condicions exteriors juguin amb la seva psicologia.

American Gods, 2017
American Gods, 2017

En aquestes últimes produccions s’observa, a més, un treball conscient de la importància a l’hora de mostrar l’acció. Ja no només parlem de transmetre textures materials i emocions psicològiques, sinó a l’hora de fer sentir l’espectador partícip d’aquella acció concreta. La càmera lenta i els plans detalls permeten veure els detalls més ínfims dels objectes i alhora transmetre la importància visual i en la història d’allò que està passant. La fotografia, per tant, té un efecte directe en els personatges, projectant les seves ments, i també en l’espectador, que percep l’acció a través d’unes sensacions particulars que el poden arribar a pertorbar, però mai deixar de mirar la pantalla.

Hannibal i American Gods són els dos grans exemples de la nova televisió que no només vol enganxar l’espectador per la seva història, sinó delectar-lo amb uns fotogrames que bé podrien ser trets d’un museu. L’oda a la destrucció es converteix en un espectacle visual que, combinat amb la música singular de Brian Reitzell, esdevé una experiència immersiva. Hi ha sèries que enganxen a més o menys gent segons la trama, els personatges o perquè s’hi ha creat un fenomen massiu al voltant, però ningú pot negar que el treball de Bryan Fuller és per fer gaudir l’espectador. Aprofitem-ho.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca