Si una cosa compartim els qui estem a favor de celebrar un referèndum i els qui no és que el culebrot català cansineja, i molt. Engegar la tele, obrir Twitter, fullejar el diari, saludar a l’ascensor… qualsevol opinió, vingui d’on vingui, em genera un inapel·lable impuls de caos i destrucció.

No ho negarem, des que la sèrie Catalunya es va estrenar allà pel 2012 el hype era una constant.

L’escabetxada de l’Estatut d’autonomia erigia Artur Mas King in the North. Vassalls i aliats creuaven el mur i se n’anaven d’expedició a Madrid mentre es produïen canvis de trinxera, balls de cadires i mobilitzacions massives. El fracàs de la consulta donava el tret de sortida a la guerra bruta, el High Sparrow dels Pujol feia implosió amb el contraban de missals i en un estrambòtic gir de guió, Artur Mas queia derrocat pels seus aliats qual Boda Roja.

Però ara qualsevol conversa sobre la sèrie m’impulsa a saltar per la finestra. S’ha estirat massa el xiclet, i les darreres temporades no han estat a l’altura de les circumstàncies.

Suposo que per això Podem va fulminar l’equip de càsting que va escollir Lluís Rabell com a cap de files dels Comuns i va fer net a la secretaria general del partit. Escoltar-lo l’altre dia al Parlament dient que forma part del mateix corrent de l’esquerra que Andreu Nin, quan un dels partits que representa el va detenir, torturar i executar és, per respecte a Rabell, inefable.

Sentir que el referèndum ha de ser pactat i ajustat a un marc legal constitucional em recorda el que van tenir els grecs el 2015 amb les retallades. El va convocar Syriza –aquells que havien de posar contra les cordes la troica-, i va guanyar l’oxi -o no- pel 62%. Doncs bé, van respectar tant el resultat que ja van pel tercer rescat. Millor això que el reduccionisme de vincular-ho tot al pujolisme i anar cridant “tres par ceng”, com faria Fernando de Páramo de Ciutadans. Perquè voldria dir que no es vol –o no es pot- entendre res.

Potser, abans que preocupar-se de deixar la meitat del país fora o de posar en risc als funcionaris, posem ordre a les vagues de metro, taxi, aeroport o bicing, sense que la Generalitat hagi d’intervenir per posar-hi pau. Si hi hagués un gremi de tios que van en patinet, enguany també estarien en vaga a Barcelona.

L’independentisme tampoc és innocent, amb la implosió de Convergència, les sortides de to com les de Santi Vidal, les assemblees cupaires amb empats dignes de La Dimensió Desconeguda, en Mark Serra, les vagues de fam o els “feu-ho córrer” a les xarxes socials.

I és que l’opinió pública no es queda curta, Twitter és una jungla. Usuaris que encara utilitzeu el número de tram de l’11-S, icones d’estelada, o jocs de dates i sigles als vostres pseudònims badocs, jo us maleeixo. La lluita per ser l’enfant terrible del 2.0 no té treva.  Per desgràcia, a l’altra banda trobem el progressisme estatal, amb les seves publicacions edulcorades de superioritat moral: “Llegir, pensar, guardar” i altres bajanades per l’estil. Que sàpigues que amb sort, segurament, el que comparteixes s’hagi llegit (i escrit) mentre es visitava al senyor Roca.

La revolució es farà al bany o no es farà

Per això, res em produiria més plaer que calar foc a Twitter amb un bidó de gasolina, en una negra nit d’estiu al desert d’Arizona mentre sona bumblebeee. Hi esteu convidats.

El desgast és evident. La solidaritat minimalista i limitada –com planteja el teòric comunitarista Michael Walzer- entre les diferents forces proindependentistes –i maximalista quant a pluralitat i divergència de valors entre elles- ha sobrepassat qualsevol unió temporal i excepcional.

El relativisme moral ens impulsa al xarop de bastó immediat, tornar a la normalitat en què convergents o neodemocràtes, republicans i cupaires ocupin el seu espai natural. Però fins a l’1 d’octubre estem de mans lligades.

Que després de cinc anys, es mantingui el discurs que el referèndum de l’1-O no té legitimitat democràtica i és precipitat és d’una absurditat que es materialitza en el pur interès pels axiomes particularistes. Una crida electoralista al vot d’unes futures eleccions, per tocar escó. “Espereu a una nova majoria per fer les coses correctament”, la majoria -si sumem les forces que la prediquen- del 21%?

Més enllà del cercle viciós del debat processista, agradi o no, hi ha un fonament jusnaturalista que se sustenta en els drets bàsics i inalienables a la persona: els de la llibertat d’expressió, d’opinió i de decisió. Negar-ho és deixar-se endur per la ignorància o pitjor encara, el nacionalisme.

Si tinguessis el volant d’un Delorean a les teves mans i poguessis viatjar en el temps per preguntar a qualsevol teòric polític de la història, aquest et contestaria que ningú neix súbdit a un país o a una frontera. Que ets lliure de reavaluar i prevenir abusos de poder elaborant un nou contracte de govern. Perquè la llei, que tant posen en boca, emana de la ciutadania i no al revés. Les persones, com les comunitats de persones, es creen a si mateixes.

Per això, que no resulti estrany l’interès per deslegitimar la participació de l’1 d’octubre. El motiu d’aquells que fan crida per l’abstenció, o per insistir que és una consulta no vinculant, passa a ser cristal·lí. La participació ha estat, és i serà la clau de volta a tot.

Sóc incapaç de preveure si hi haurà referèndum. Que des del Govern central se l’anomeni com a tal és indicatiu que aquesta vegada no és una broma. Si al final no s’acaba celebrant, em semblaria la major estafa democràtica des que el PSC duu a les seves sigles Socialista i Catalunya. Passi el que passi, només espero votar per no tornar a escriure o parlar mai més sobre el tema.

Perquè vull, puc i em dóna la puta gana votar. Per no haver de justificar mai més el meu dret individual i col·lectiu a exercir un dret que em correspon pel sol fet de ser ciutadà, i pel sol plaer d’engegar-vos a tots a dida, us espero a Arizona. Bones vacances.