El passat diumenge 30 de juliol es van celebrar a Veneçuela unes particulars eleccions per a conformar una assemblea constituent. L’oposició les va boicotejar amb les habituals crides a la violència (respostes positivament, per exemple, al barri opositor d’Altamira, on s’han produït explosions), de les quals El País no en va parlar i que les forces d’ordre van respondre amb la també habitual contundència de la qual El País n’ha parlat extensament. El govern anuncia una participació del 41,5% (una mica per sobre vuit milions de vots) i l’oposició denúncia que no ha estat el cas, defensant que hi ha hagut entre dos i tres milions i mig de vots.

Però què és exactament el que estava en joc?

Des de les eleccions de 2015, on els opositors van guanyar la majoria al parlament, les tensions entre l’executiu de Maduro i el legislatiu han estat constants. El 9 de gener, l’Assemblea va aprovar «desconèixer» el president, és a dir, negar la legitimitat del seu càrrec. Al març, el Tribunal suprem assumeix algunes de les funcions del parlament i, segons a qui preguntem, és una resposta legítima al bloqueig institucional que impedeix donar respostes a problemes urgents (signar tractats, per exemple) o un pas més envers la dictadura de Maduro. En qualsevol cas, a l’hereu de Chávez li costa mantenir el poder i l’oposició no té massa problemes per fer servir mecanismes que ultrapassen de lluny l’autodefensa. Mentrestant, la caiguda del preu del petroli. Les baralles constants fan que Maduro intenti modificar la constitució per a dotar-se de més poder i l’oposició organitza un “referèndum”, no massa diferent al 9N, per a oposar-s’hi. Naturalment, el resultat és espectacularment favorable al grup organitzador i, també naturalment, el govern l’ignora. Les eleccions del passat diumenge, com hem dit, creaven una Assemblea Constituent, amb la particularitat que no s’hagués dissolt prèviament l’assemblea legislativa “ordinària”.

Cal dir també que no s’ha convocat el referèndum que preveu la constitució per a iniciar un procés de reforma (val a dir que la constitució veneçolana no és clara en aquest aspecte, tant diu que és la responsabilitat del “poble” a l’article 347 com del president al 348) i que, com a qualsevol sistema presidencial, no es poden convocar eleccions així com així ni el president pot dissoldre el parlament (ni el parlament retirar-li la confiança) així que, probablement, els nous membres de l’Assemblea constituent es trobaran els escons ocupats pels seus membres ordinaris. El conflicte està servit.

I és que tot indica que el sistema institucional veneçolà està trencat sense remei aparent. En un sistema parlamentari, la confiança entre els poders legislatiu i executiu és condició necessària per l’estabilitat política i, si es perd en qualsevol dels dos sentits, el govern dissol el parlament i convoca eleccions o bé el parlament escull un nou govern. En canvi, en un sistema presidencialista, com el dels Estats Units o Veneçuela, la manca de col·laboració entre els dos poders (acostuma a passar quan estan controlats per colors polítics diferents) porta al bloqueig polític que en casos més o menys seriosos pot comprometre les activitats del govern (l’anomenat “government shutdown” als Estats Units). Normalment, o bé per sentit del deure envers el bé públic o l’amenaça de ser vistos com a culpables d’una crisi institucional i ser degudament castigats a les urnes, els dos poders acabaran cooperant, en una mena de joc del gallina. En aquest cas, però, sembla que els incentius a col·laborar han arribat a zero. Ja sigui per què es percep una situació d’empat tècnic de la qual només es pot sortir “doblegant” les normes o recorrent a la pressió al carrer, per què han perdut tota la confiança possible en el contrari o pel motiu que sigui, ara mateix només es pot preveure que govern i parlament es bloquegin mútuament. Els motius per l’optimisme són escassos.