La banalització del mal

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Vivim en un món d’incerteses, on ens hem acostumat a creure que tot s’hi val. Ens hem acostumat a parlar sobre dictadors i no condemnar-los. A fer cartells i propaganda pel referèndum de l’1 d’octubre amb la imatge de Franco com si allò fos la vuitena meravella. Doncs no. Ara sembla que la demagògia barata i la banalització del feixisme pot ser bona quan la fan certs partits d’esquerres. Així no arribarem mai enlloc.

Hi ha un problema molt gran –potser irreparable– en pensar que es pot fer campanya des de l’esquerra amb una imatge de Franco. Tot i que això és un despropòsit de proporció monstruós. A què juguen? La modernitat feta pols; sembla que totes les lluites siguin artificials, que tot sigui de plàstic, intranscendent. Però no sempre ha estat així, ni tots els sectors de l’esquerra pateixen aquests brots d’infantilisme que només estan pendents dels retuits i les comparticions a Facebook, o de l’expropiació de la Catedral de Barcelona. Hi ha gent que encara té valors i lluita per canviar les coses.

No tots banalitzem el franquisme i la dictadura, tampoc oblidem els morts que encara romanen oblidats a les cunetes. No creiem que tot aquell que no voti l’1 d’octubre és un feixista, tampoc el posem a l’altura d’un vil dictador. Per a molta gent el tema del referèndum no és el primordial, ja que no té ni un tros de pa per menjar, no pot pagar la llum, el lloguer o no té feina. No podem desprestigiar a tothom que no pensi com nosaltres o no vulgui el mateix que nosaltres. Per a molta gent de la perifèria, d’ascendència castellana o rerefons intercultural, la independència és una cosa accessòria. Que nosaltres ho vulguem tot, no vol dir que siguin dolents els que no tinguin temps per pensar en això, simplement no vulguin o no puguin. Si la nostra democràcia aspira a ser de les bones, hem de ser tolerants amb el contrari i comprensius amb el que pensi diferent. L’1 d’octubre el poble català decidirà, i haurem d’acceptar el que surti a les urnes, tots, tant els del sí, els del no i els que aniran a fer un tomb aquell diumenge.

Tàctiques com aquestes només desprestigien contínuament el procés, fent ús d’una política pop desfasada i descontextualitzada. Fa fàstic veure la cara d’un dictador fent campanya a favor d’una causa en la qual encara crec. No ho tolero. Utilitzar la imatge d’un dictador fent demagògia barata és no haver entès què és la lluita antifeixista. Aquí no és ben rebut cap dictador, encara que amb la seva imatge es guanyin vots. Nosaltres tenim valors, ideals, de què serveixen si ens malvenem per quatre vots? Tot aquest teatre és un insult a la memòria històrica, als nostres morts i a totes i tots els que van sofrir la Guerra Civil –més aviat incivil – i la fastigosa dictadura, de la qual encara arrosseguem unes institucions tiràniques i una població capturada pel tardofranquisme social.

Tot s’oblida molt ràpidament! Que ràpid girem l’esquena a la nostra gent, aquella que de debò ha passat misèria, a tot un poble maltractat i silenciat pel règim durant 40 anys. Amb accions com aquestes ni la memòria ens queda. Els nostres herois i heroïnes són totes aquelles que van morir lluitant, que van viure en un món gris i que mai van perdre l’esperança d’un futur on tot fos possible. I ara tot és possible. És pel nostre futur i per totes elles pel que hem de seguir lluitant. Podem fer milions d’acudits sobre Carrero Blanco, però amb la memòria dels marginats i víctimes del franquisme no s’hi juga.

Patricia Castro
Patricia Castro
Només sóc feminista per moda. M'agrada dir el que penso. Graduada en ciències inexactes per la Universitat Pompeu Fabra.