El patrimoni de Déu

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Jordi Baiget s’hauria estalviat l’escarni públic si hagués tingut l’heretat d’André-Louis Moreau, el protagonista d’Scaramouche, qui “va néixer amb el do del riure i el convenciment que el món estava boig. I això va ser tot el seu patrimoni”. Primerament perquè seria algú amb carisma i sense l’esma grisa de l’alt funcionariat. Per bé que trauria més rèdit de la seva segona hisenda, la convicció de viure en món escleròtic, que l’hauria ajudat a ser més curós amb les paraules. Les conviccions vénen i van però la caseta de l’Empordà es queda. I va ser l’error natural de verbalitzar l’estima que Baiget li té a la caseta el que va convertir el Pati dels Tarongers en Can Degolla.

Hi ha un cert pacte tàcit entre la massa sobiranista (independentista) i els cabdills del moviment. Els votants són conscients que els consellers i delegats del Govern tenen un determinat patrimoni (gràcies, Enric Hernández, el que has fet no és gens nazi), pel qual senten afecció, i que l’Estat els el pot prendre. Els governants, al seu torn, es preocupen per la seva riquesa en privat perquè convé vendre un missatge positiu, perquè saben, amb menor o major certesa, que hi ha una xarxa de seguretat (crowdfunding per a pagar les multes, donacions, etc) i perquè l’executiu està enfrontat i depèn del suport de la CUP –que suposadament és poc amiga de defensar parcel·les d’estiueig.

Els evangelis de la nova política condemnen, a més, l’ostentació de què poden fer gala els qui s’hi dediquen. El seu patrimoni, doncs, es troba en un estat evanescent en què segueix sent del dirigent, no pot exhibir-se i és inconvenient que se’n parli. Al mateix temps, el votant el sent com si fos seu, en cas de sentència condemnatòria que condueixi a la seva requisa. És alhora propietat privada i del poble, un tangible que no es pot tocar, una santíssima trinitat de segones residències i descapotables, com el patrimoni d’un Déu.  

El món és boig i Baiget no n’ha sabut copsar els canvis. Segurament sigui una falla que arrossega gran part del PDECat, tal com apunten els cadàvers més recents de Jané i Ruiz. En cas d’haver obtingut els béns de Moreau, avui no seria un patrici, i potser entendria que, a la gent del carrer, el mot “patrimoni” ens sona com un anacronisme que utilitzaven els indians de meitat del segle XIX. Les preocupacions de la majoria són més terrenals que la gestió d’hisendes i, si se’n té, no es parla del patrimoni de Déu.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca