El mes de maig va tornar la sèrie de culte Twin Peaks, fruit de la imaginació de David Lynch i Mark Frost. Vint-i-cinc anys després, Twin Peaks ha tornat, prenent la ciutat un paper més secundari i trobant-nos amb una sèrie rodejada d’una atmosfera més densament fosca, reflex de món actual. Aquest article no pretén discutir la trama, però a partir d’aquí pot caure algun spoiler.

Fer notar que la tercera temporada de Twin Peaks ens presenta una sèrie fosca, és si més no curiós tenint en compte que la història va arrencar fa un quart de segle amb l’assassinat d’una jove, Laura Palmer, i on al llarg de la trama apareix el tràfic de drogues, violència, abusos sexuals, corrupció, enganys i esperits malignes. Però tot i ser una ciutat on pràcticament tots els seus habitants tenien una doble vida plena de perversions, Twin Peaks presentava un encant irresistible fins hi tot durant els seus moments més durs. A la nova temporada això sembla haver desaparegut, i més enllà de l’envelliment dels actors, aquest sembla ser el canvi que més costa de pair.

D’una banda, és normal que la sèrie es presenti com més fosca per qüestions de trama. El final de la segona temporada és desolador, amb un jove i idealista agent Cooper atrapat a la Black Lodge durant vint i cinc anys, mentre el seu jo dolent campa en llibertat pel nostre món. No és estrany per tant que malgrat que el Cooper bo pugui tornar amb  totes les seves facultats, difícilment serà aquell jove idealista que tothom volia ser. Pel que fa als canvis en la duresa de les escenes de sexe i violència tenen segurament més a veure les limitacions del mitjà televisiu als noranta que no pas d’un sobtat canvi d’estil dels autors.

Però on apareixen els canvis profunds és a l’escenari de la ciutat de Twin Peaks. Els moments a Twin Peaks no només han aparegut amb comptagotes sinó que la ciutat sembla haver perdut el seu antic encant i està rodejada d’un aire tràgic. La música en directe a l’emblemàtic Road House Bar, amb la que finalitzen la majoria dels capítols, és una mostra poc subtil de l’aire sinistre que pren la nova temporada. Pel que fa al caràcter excèntric dels habitants de Twin Peaks, sembla haver-se perdut en les noves generacions, quedant limitat als personatges que apareixien a la sèrie original, amb l’afegit de carregar un bon grapat d’anys a les seves espatlles. Ara, lluny de ser acceptats amb la naturalitat del passat, semblen ser repudiats per una nova fornada de personatges entre qui abunden els abatuts, els atemorits i els cínics. I tenint en compte que aquestes excentricitats despreocupades eren a les primeres temporades les que arrencaven un somriure i donaven color a una sèrie marcada per la tragèdia ens trobem davant d’un gir en el to general de la sèrie prou contundent.

Probablement el que explica que Frost i Lynch hagin pres aquesta direcció és més el que ha passat a fora de Twin Peaks que a dins. El món d’avui té poc a veure amb el món dels noranta, especialment perquè l’optimisme que va assolar com una plaga el món occidental amb la caiguda de la Unió Soviètica. Avui un cop patides les conseqüències del seu fracàs, aquest optimisme naive ens sembla encertadament obscè. En el món d’avui, enrere han quedat la fe en coses tant dels noranta, com les Nacions Unides, la globalització o el progrés sostinguts, esmicolades per conflictes com el dels Balcans o l’11-S. Avui tenim unes societats marcades per la incertesa a conseqüència de la Crisi econòmica, la crisi dels refugiats, la inevitabilitat del canvi climàtic, la tensió geopolítica, el terrorisme internacional i les conseqüències de la guerra contra aquest, o els problemes associats a l’avenç tecnològic. I això necessàriament ens ha donat una mirada més fosca del món que ens rodeja.

Per aquells que quan es va estrenar Twin Peaks havíem tot just nascut, el salt de vint i cinc anys entre la segona i la tercera temporada de la sèrie ens permet palpar fins a quin punt el nostre món s’ha enfosquit del món ha penetrat en profunditat en la cultura que consumim. De fet, aquest enfosquiment no és patrimoni només de l’obra de Lynch i Frost, sinó que ho hem vist en els reboots d’Star Trek, a Star Wars: Rogue One, o en l’èxit de sèries actuals com House of Cards, Fargo o Game of Thrones. Recordem com a les primeres escenes de la segona temporada, després de ser tirotejat i pensant que moriria, una de les coses que l’agent Cooper lamentava era no poder veure el retorn del Dalai Lama a un Tibet lliure. Avui, aquest pensament aixecaria un tipus de somriure molt diferent del que probablement va aixecar a l’audiència fa un quart segle.

A l’arribar a Twin Peaks, l’agent Cooper es meravellà que un lloc com aquell pogués existir encara en un món com el nostre. Malgrat tots els problemes que tenia la ciutat, aquesta encara era considerada un indret de bonda que valia la pena protegir de les maldats que s’amagaven als boscos. Aquesta era la visió del món dels noranta, la idea que malgrat viure en societats amb molts problemes subjacents, encara hi havia esperances per protegir el que aflorava de bo en elles. Un quart de segle després sembla que el que el que ens limitem és a cercar la bondat subjacent enterrada sota un erm de maldats. Sens dubte quan torni el Dale Cooper bo, necessitarà més d’una tassa de damn fine coffee.