“Ningú a Europa creu en el mode de vida americà, això vol dir, en la iniciativa privada. És més: aquells que hi creuen són un grup vençut i un grup que no sembla que tingui més futur que els jacobites a Anglaterra després de 1688”.
No era un comunista exaltat qui feia aquestes afirmacions, sinó un empresari: William L. Clayton, el qual també seria assistent d’estat per a afers econòmics dels Estats Units. Després d’un viatge per la devastada Europa de postguerra, Clayton elaborava un memoràndum el 1947 on donava per mort el capitalisme tal com es coneixia fins aquell moment.
En aquell mateix any, a l’Alemanya ocupada pels britànics, els cristianodemòcrates de la CDU (i, per definició, el partit conservador) reconeixien les deficiències del sistema capitalista, el qual no funcionava per a tothom. El Programa Ahlen establia: “el regnat del capitalisme privat ha acabat”. Per aquest mateix motiu, s’havia de nacionalitzar la producció d’acer i carbó, enfortir el sector cooperatiu de l’economia, evitar la creació de monopolis, enfortir la regularització bancària, promocionar la participació dels obrers en les empreses o planificar (fins a cert punt) l’economia, ja que el principal objectiu era el benestar general de la població. Nicht schlecht (no està mal).
Un salt de setanta anys, any 2017
Donald Trump ha guanyat les darreres eleccions presidencials nordamericanes, Europa viu en una precarització social en augment per culpa d’un capitalisme desfermat que té més en comú amb el de principis de segle XX que el de 1947 i Gerhard Schröder, excanceller socialdemòcrata alemany entre 1998 i 2005 afirmava orgullós a Davos que gràcies la seva Agenda 2010, “hem liberalitzat el nostre mercat de treball i posat en marxa un dels millors sectors de salaris baixos existents a Europa”.
Què ha passat en aquests últims setanta anys és llarg i complex d’analitzar i necessitaríem un article sencer (o més d’un) per a parlar-ne, però és evident que durant tot aquest temps, hem sofert una involució enorme en termes polítics. Hem passat de la possibilitat a construir una economia i una societat que funcionin per a tots a adaptar-nos a un “nou realisme” que ha acabat fent-nos creure que guanyar 1000 euros al mes és un sou digne. Vilipendiem l’obrer que rep subsidis i alabem l’empresari que explota.
Des de 2010, hem vist com en diferents parts del món han sorgit diferents moviments de protesta ciutadana, més o menys involucrats amb altres moviments socials i partits polítics ja existents. A casa nostra, el 15-M va cristal·litzar en noves opcions polítiques, les quals encara no han obtingut l’hegemonia social que tan desesperadament busquen treure a les antigues forces.
D’entrada, simpatitzo amb tot allò que des de l’arena política se’ns presenta com a alternativa, però rarament m’emociona i ràpidament me’n desenganyo. Els motius són diversos, però tenen l’origen del mal en allò que jo considero “política d’Instagram”.
A Instagram tot és meravellós
Pots tenir una mala temporada amb la parella, pensar que és horrible i egoista, però a la teva compta personal d’Instagram estàs agraint-li el millor Sant Joan de la teva vida. Sou #cuquis. I reps molts “likes”, clar. Mireu el primer capítol de la tercera temporada de Black Mirror per a aprofundir.
En la política, em dóna la sensació que també hem integrat aquests paràmetres. Fa quaranta anys que va començar una (contra)revolució neoliberal que va canviar-ho tot: la nostra percepció del bé comú (que va transmutar en el màxim guany personal per a beneficiar la resta), ens va tornar més conservadors i va fer dir a un president ‘socialista’ que baixar els impostos era “d’esquerres”.
I és que, malgrat la Unió Europea, l’èpica internacionalista, el Nòbel de la Pau i la suposada supressió de les fronteres europees, Europa ha construït 1200 quilòmetres de murs des de 1989. Ja tenim més obstacles físics per a l’accés de persones que durant la Guerra Freda. Doble moral i moral d’Instagram.
Manuela Carmena, actual alcaldessa de Madrid va compartir amb Cristina Cifuentes la bandera de l’arc de Sant Martí gay durant el dia de l’Orgull LGBT. Per posar-ho en termes gramscians, allò nou es donava la mà a allò vell darrere una mateixa bandera. Queden lluny els dies en què el PP s’oposava als matrimonis homosexuals, i cada vegada quedaran més lluny i més ràpidament. En els nous temps que corren, Instagram ha guanyat la partida i per a acostar-se als electors, fer-se el ‘guay’ és imperatiu; fer-se selfies, una necessitat; donar suport a tot allò verd i ecològic queda bé i fer discursos per Twitter o Facebook ens fa guanyar “likes” i potser algun vot… però com la parella per Sant Joan a Instagram, tot això no és real.
Barcelona en Comú, tot i haver reeixit en la seva estratègia per aconseguir les institucions, ha aconseguit revolucionar la Ciutat Comtal? És el programa electoral de Podemos tan ambiciós com el del Programa demòcrata-cristià d’Ahlen de 1947? És Jeremy Corbyn tan revolucionari per voler tornar a pujar els impostos a les grans empreses al 26% (uns nivells més baixos que els de 2010, després d’haver gaudit de dècades de baixades constants)? És populista dir que cal fer front a un sistema que permet enormes desigualtats socials i que beneficia a una molt petita part de la humanitat?
Ser conservador té connotacions negatives, i rarament trobem a algú orgullós de portar aquest epítet (cosa que, per altra banda, és plenament respectable), però som tan progressistes com ens volem fer creure? (Això també és una autoreflexió per a algú que sempre s’ha considerat progressista i d’esquerres). Què diferencia avui dia un conservador d’un progressista?
Fer-nos una selfie al costat d’una carrossa durant el dia de l’Orgull ja no marca una divisòria entre progressistes o conservadors. Posicionar-te a favor o en contra dels estibadors, taxistes o dels treballadors de metro en vaga, per exemple, sí. Em sap greu dir’t-ho així, lector, però viure vol dir prendre partit. Agafa el teu Instagram i fes-te una selfie a la propera manifestació.