Aquests dies Madrid ha obert l’armari i s’ha vestit amb banderes de l’Arc de Sant Martí per celebrar el World Pride Madrid 2017.

Amb una indumentària ben acolorida, la capital espanyola ha mostrat al món el seu compromís per una societat més igualitària i diversa. Tanmateix, la vestimenta de la tolerància que genera tendència ha aixecat la catifa vermella de la Carmena i ens ha ensenyat una realitat molt dura. Amb un parell de clics per les xarxes n’hi ha prou per llegir paraules molt gruixudes calçades en sabates d’ignorància, menyspreu, fòbia i molt odi.

Polèmiques com la de parelles homosexuals als semàfors, els passos de vianants o la reivindicació de l’orgull heterosexual no fan més que tacar la tela de roba amb què ens vestim molts de nosaltres cada dia. El vestuari de l’odi és eclèctic: que si és una despesa innecessària; que si ja no cal; que si només és una excusa per emborratxar-se i practicar sexe; que si els heterosexuals també mereixen reconeixement; que si som uns malalts mentals; que si Déu no ens accepta; etc.

Sembla que a alguns se’ls ha oblidat que portar el vestit LGTB+ no és un privilegi o una muda elegant. Molts dels que el portem patim discriminació, rebuig, persecució, agressions o fins i tot la mort. La llista que ens ha deixat la història i l’actualitat és llarga i està escrita amb sang.

El vestit multicolor no surt al carrer per imposar-se ni exhibir-se -encara que els mitjans s’entestin a mostrar el contrari-. Desfila per recordar a la societat que existim, que també som humans i que volem que se’ns tracti com a tals.

Al cap i a la fi, el que compta no és el que portem posat, oi?