L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de xerrar una mica amb Maribel Domènech, Catedràtica de Belles Arts i orgullosa coportaveu de Salvem El Cabanyal. Em va rebre al carrer Sant Pere número 35 d’El Cabanyal, en un antic garatge on abans es reunien veterans republicans de la guerra, i que ara és la seu de la plataforma de veïns i veïnes que lluita dia a dia per dignificar el barri. Al costat de la platja de la Malva-rosa, en un icònic barri de pescadors considerat Bé d’interés cultural (BIC), que va albergar algunes de les primeres barraques valencianes, la vida és molt més difícil que a qualsevol altre barri de València. En un indret on, abans, com em diu Maribel “vivien l’amo de la barca i el mariner” i tothom coexistia en harmonia, són cada dia més freqüents les festes a altes hores de la matinada, índexs de pobresa brutals, la droga i les narco-sales (que, crec, mereixen poca explicació), les baralles de galls i ferralla per tots els llocs. Crec, que per a explicar tot el que ha generat la precària situació del barri, cal començar pel principi.
L’any 1999, en plena expansió de la bombolla immobiliària, el Partit Popular no va voler deixar passar l’oportunitat de fer de la costa de València la seva gallineta dels ous d’or. Segons Maribel, prenent Benidorm com a paradigma de costa, els populars van decidir acabar sense pietat amb un dels barris més enigmàtics del País Valencià. L’objectiu era clar, “degradar per a després especular: portar a terme el Manual de l’Especulador, intentant enderrocar 1651 habitatges i tirar de les seves cases 1651 famílies. Els plans? Prou senzills. Sota la promesa d’ampliar l’Avinguda Blasco Ibàñez i aconseguir que aquesta arribara al mar es van crear tres projectes:
- El primer tractava d’aconseguir, de manera directa, que l’avinguda arribara al mar.
- El segon tractava d’aprofitar els carrers del barri i la seva trama urbana per crear carrers d’anada i tornada, donant prioritat al pas dels cotxes. En aquest projecte es pretenia fer una gran plaça al costat de l’estació d’El Cabanyal, que pretenia destruir molts habitatges del barri.
- El tercer tractava de deixar 50 metres d’amplària i 25 metres a cada costat per a nova construcció.
El projecte guanyador va ser el tercer. Davant els plans del PP, els veïns es van reunir i van firmar un manifest defensant la conservació del centre històric del seu barri i la seva identitat. Així, a banda dels 1651 habitatges, estava en perill un dels emblemes de la identitat valenciana, a partir del qual es pot explicar la història, l’arquitectura popular, la cultura i les tradicions de la ciutat de València. Per a dur a terme el seu (ambiciós) projecte, el govern va començar a comprar habitatges que eren segona residència de gent que havia abandonat el barri en els últims anys per a tapiar-les. Esperaven un efecte contagi: que totes les famílies que tingueren habitatges a El Cabanyal començaren, en veure cada vegada més habitatges tapiats i, en adonar-se’n que les seves propietats s’anaven devaluant cada vegada més, a vendre les seves cases. Des de l’Ajuntament es van gastar milions i milions d’euros en comprar habitatge a habitatge i fer-se, de mica en mica, amb un percentatge cada vegada més gran d’habitatges del barri. Al final del govern del PP, van comprar-se, progressivament, 600 dels 1651 habitatges. Si, en compte de dur a terme aquest pla hagueren posat en marxa un projecte d’expropiació forçosa, conta Maribel, el ciutadà haguera comptat amb certs drets per defendre’s en igualtat de condicions davant el consistori.
El Partit Popular sempre s’ha omplit la boca dient que el projecte aprovat va comptar amb el suport dels cabanyalers, però res més lluny de la realitat. El veïnat va aconseguir arreplegar 1500 firmes contra el projecte i les va presentar en una instància a l’Ajuntament. L’òrgan consistorial, en una maniobra sense precedents, va al·legar que el que mostrava, veritablement, les demandes de la ciutadania, era el nombre d’instàncies presentades. Com que hi havia 14 instàncies donant suport al projecte del govern, sense més firmes que les dels ciutadans que les van presentar, van tenir la coartada perfecta per a justificar-ho: la ciutadania donava via lliure al gran projecte de Rita Barberà. Eixe moment va suposar el punt d’inflexió de la lluita entre veïns i Ajuntament: El “això no val res, tireu-ho” del Consistori front al “estima el teu barri i valora el patrimoni que tenim” de la plataforma. Així, Salvem El Cabanyal va començar, el 1998, a organitzar visites guiades pel barri i jornades de portes obertes amb l’objectiu de donar a conèixer el patrimoni cultural i històric que els seus carrers banyats pel Mediterrani albergaven.
Les activitats realitzades per la plataforma van comptar amb un suport popular cada vegada més ample. Milers de ciutadans valencians i de turistes van visitar el barri al primer any. Ràpidament, va escampar-se la veu i aquest fet va propiciar que cada vegada el nombre de turistes augmentara. El Cabanyal va deixar d’esdevenir una ruta de pas a la platja per tornar a rebre milers de turistes com d’antuvi. A més a més, uns 300 artistes de tot tipus se solidaritzaren amb el barri i donaren el seu suport a la lluita amb l’arma més poderosa que tenien, capaç de donar veu als cabanyalers sense una sola paraula: el seu art. Com anècdota, Maribel em conta com el segon any de les jornades, una professora d’Atenes va vindre amb la seva classe per visitar el barri i l’explosió d’art, creació col·lectiva i lluita que s’estava vivint. Companyies de teatre, de música i artistes de tot tipus van col·laborar altruistament i desinteressadament a partir d’anuncis que la plataforma va posar a Internet durant els tres primers anys de projecte. El quart any (2001), la fundació Josep Renau va oferir la cessió de tota l’obra del pintor valencià al barri, i, amb l’ajuda de les universitats públiques de la ciutat, es va organitzar des de Salvem El Cabanyal un recorregut per la seva pintura, albergada a 11 cases de veïns. A partir d’aquest moment, obres com la del fotògraf republicà Agustín Centelles van omplir les parets de les cases del barri. Malgrat la premsa, sobretot els grans diaris, va estar sempre al costat del poder, no va poder ocultar els èxits tan satisfactoris que van aconseguir els cabanyalers treballant units durant tots eixos anys.
El veïnat sempre ha tingut clar que solament amb l’acció ciutadana mai podrien tombar una força tan forta i poderosa com el Partit Popular valencià. Així, mentre tractaven de revalorar el barri i contrarestar el discurs del PP, van buscar suport en la deessa Iustitia. És per aquest motiu que l’any 1999, tan sols un any després de constituir-se com a associació Salvem El Cabanyal va preguntar al Ministeri de Cultura (càrrec que, per cert, ostentava per aquells dies Mariano Rajoy al govern d’Aznar) si el PP estava incorrent en l’espoliació del patrimoni històric del barri, sense obtenir cap resposta. Això va carregar-los de raons per anar al Tribunal Superior de Justícia i emprendre un llarg procés que va enfrontar els humils advocats “solidaris” de Salvem a la flota d’advocats-lloro amb centenars de títols i asos a les mànegues de les seves ostentoses vestidures que el Partit Popular es podia permetre. La causa va ser perduda pel barri i va ser traslladada a Madrid. Sorprenentment, els humils van aconseguir una victòria sense precedents allí que va paralitzar definitivament els plans de l’alcaldessa del collaret de perles i el vestit roig.
Al juny del 2015 Compromís, PSPV i València en Comú van arribar a un acord de govern, conegut com l’Acord de la Nau, que posava punt final als 24 anys de govern de Rita Barberà amb el PP. Des del moment en què aquestes noves forces van accedir al poder, la plataforma Salvem El Cabanyal va ser invitada per primera vegada al consistori per a parlar sobre la seva situació. El punt número 12 d’aquest acord, de fet, explicita la “Derogació del Pla del Cabanyal: reformulació basat en la rehabilitació de les cases, participació de les associacions veïnals i la protecció de la trama urbana”. Malgrat que ja han passat dos anys, la situació dels veïns cabanyalers no ha millorat massa:
1) A l’àmbit de la rehabilitació d’habitatges, si bé és veritat que s’han reformat algunes, aquesta reforma ha sorgit de la iniciativa privada amb el beneplàcit del govern local. Des de l’Ajuntament encara no s’ha començat a reformar habitatges amb fons públics. Solament s’han subhastat unes desenes de pisos de propietat pública, com exposa aquest article de Las Provincias. Maribel em conta que entén que tinguin molta feina, però que van portar l’esperança al barri i, tenint present que qui va causar els danys, com resen els seus cartells, va ser el govern municipal anterior, no poden deixar d’exigir el compliment amb allò que van prometre. El Cabanyal els necessita.
2) En matèria dels problemes de convivència, narco-sales i escàndols a totes hores de la matinada, el govern local sí pareix haver-se posat les piles. Segons aquest article publicat a Valenciaplaza.com, el nombre d’agents de policia del districte augmentarà de 125 a 127 i el de patrulles ho farà de 55 a 60. A més a més, l’executiu de Joan Ribó té previst obrir una nova dependència policial a la Zona Zero del barri, amb l’objectiu d’agilitzar la resolució dels conflictes de convivència. En la mateixa línia ha anat Anaïs Menguzzato, regidora de Protecció Ciutadana, que ha anunciat noves inspeccions a les 17 deixalleries il·legals que existeixen al barri, que es troben en condicions insalubres i posen en risc les vides de tots els cabanyalers i cabanyaleres. Des de Salvem El Cabanyal es demana que s’habiliten espais forans que permeten als veïns que es dediquen a aquesta activitat exercir-la amb garanties.
Ningú va dir que fóra fàcil. Ningú va dir que fóra un procés curt. Ningú va dir que els problemes anaven a resoldre’s solets. Aquesta és la història d’una lluita: la història de llàgrimes, alegries, xiquets jugant alegres als carrers mentre alguns es droguen al pis de damunt del seu i homes i dones que busquen sobreviure cada dia i poder donar un futur als seus fills, que han d’estudiar o jugar fora del barri, que no compten amb els serveis suficients. És la història d’un barri on tothom sempre havia conviscut sense problemes. És part de la història de València i de la nostra identitat. “És el moment”, proclamaven Compromís i Podem a les anteriors eleccions. I sí. És el moment. I és hora que us poseu les piles. La vostra gent us necessita més que mai i sou els únics que podeu salvar-los. Aquest poema de Benedetti és vostre, de tots els qui heu lluitat tots aquests anys contra el PP i la destrucció del vostre patrimoni. Tot homenatge em pareix poc. Fins ací, la meva humil contribució.
