La població de Doha, la capital de Qatar, assistí el passat 5 de juny amb incredulitat a la notícia que, l’Aràbia Saudita, el seu gran veí i amb el qual compartien una visceral hostilitat cap al règim d’Al Assad i formaven part de la mateixa coalició militar al Iemen, havia decretat un bloqueig polític i econòmic contra el seu país. No era la primera vegada que discutien: el 2014 ja havien tingut greuges pel que respecte a qui havia de governar Egipte (uns defensaven als Germans Musulmans, uns altres als militars) però no fou fins a la visita de Donald Trump al rei Salman Saud d’Aràbia que, després d’embutxacar-se per al seu país un sucós contracte armamentístic, Saud veié llum verda per a actuar contra el seu molest veí.

Els arguments contra Al Thani de Qatar són varius, si bé el més sonor és el que l’acusa (sense proves) de finançar l’ISIS, i que ha estat confirmat pels aliats regionals de Saud: des de l’Egipte del general Sisi fins al govern iemenita de Hadi, prou ocupat en resoldre la seva pròpia guerra civil, així com de Bahrain i els petits Emirats Àrabs Units. L’acusació ve determinada per grups que es troben ben lluny de l’ISIS i dels exèrcits rebels que financen tots dos a Síria (alguns amb clares connexions amb Al Qaeda), i aquests són els mateixos que motivaren les disputes del 2014, els Germans Musulmans d’Egipte i (i aquí entra Israel, novament del costat del rei Saud) Hamas de Palestina. Qatar no ha renunciat a seguir el seu propi programa de política exterior, a diferència de la resta d’Estats aràbics, i ha mantingut amb la Turquia d’Erdogan el seu suport al derrocat partit musulmà egipci i als governadors de la Franja de Gaza, als quals ha proporcionat ajudes al seu territori assetjat pels exèrcits israelians i egipci, així com ha donat aixopluc a alguns dels seus líders.

Quin paper hi juga Donald Trump en aquesta campanya anti-Al Thani?

El modest paper d’àrbitre. El president dels EUA no vol ni sentir a parlar del llegat del seu predecessor, reconegut pel seu rol dialogant amb l’Iran en detriments d’Israel i els Saud, i davant el negoci que el sobirà Saud li proposava, estigué disposat a permetre l’augment de la tensió entre els seus dos aliats àrabs. I és que Qatar, juntament amb altres Estats àrabs del Golf com Kuwait i Oman, havien acceptat la política de distensió d’Obama a la regió i millorat les seves relacions amb l’Iran. Com és prou conegut, des del derrocament de Saddam Hussein el 2003, que les rivalitats entre les faccions pro-Iran i pro-Saud a la regió s’han intensificat greument i quan un emir com Al Thani, es permet el luxe de condemnar Hizbulá (el partit polític libanès amic de l’Iran) i accepta que el seu mitjà de comunicació, Al Jazeera, critiquí la política del Saud, corre el risc de patir represàlies.

Tot i l’èxit del bloqueig i l’aïllament de Qatar a la península, el rei Saud està jugant una partida molt arriscada. La monarquia de Bahrain, que dos dies després d’iniciar-se el bloqueig es permetia dispersar violentament els moviments opositors, no constitueix un aliat fort com tampoc ho és el president Hadi del Iemen, el qual fa més d’un any que havia de reconquerir el seu país amb l’ajuda d’una coalició de la qual Qatar n’havia format part. Només Egipte (i en menor mesura Israel) poden ser decisius en l’ofensiva vers Al Thani. D’altra banda, aprofitar la seva superioritat numèrica i armamentística és una opció remota doncs, si bé Bahrain es hoste de la 5a flota dels EUA, Qatar ho és del CENTOCOM, la seu dels EUA per Orient Mitjà i que allotjà fins a 11,000 soldats. I encara que Trump girés l’esquena a una invasió o derrocament de l’emir, aquest té més aliats: per una banda Turquia ha anunciat l’enviament de 3,000 soldats a la seva base de Qatar (desconec si contra la voluntat de l’OTAN) i Pakistan, que havia rebutjat formar part de la coalició al Iemen, estaria ara disposat a protegir militarment la sobirania de Qatar. Si els líders d’aquests països fossin uns inexperts, hom podria pensar que aquest bloqueig hauria de desembocar en una terrible guerra civil àrab.

Davant les circumstàncies Al Thani es veu una disjuntiva: sotmetre’s al Saud, pidolar als EUA o canviar de protector. La primera opció sembla completament descartada, Qatar no vol seguir el camí dels Emirats Àrabs Units i pretén mantenir una autonomia política amb l’ajut de les seves reserves energètiques, contraatacant si cal amb el finançament de revoltes a l’Est de l’Aràbia Saudita. El canvi de protector sembla encara una opció poc assenyada, la Xina encara no té un rol important a la península aràbiga i Rússia, amb la qual havia arribat a suculents acords comercials el 2016, no és ni de bon tros rival dels EUA. La recent compra de material militar als EUA ens suggereix que, igual que havia fet Saud unes setmanes abans, Al Thani hauria decidit subornar l’administració de Trump… i sembla que funciona, tot i els comentaris del president, el seu govern ja demana rebaixar les tensions a la zona.

Però, de resultes de tot aquest espectacle, era l’emir Al Thani qui estava al punt de mira? Els recents atemptats a Teheran ens donen a entendre que, entre bambolines, es cou el setge sobre l’Iran. Al marge de les invectives de Trump, la renovada administració de Trump és dominada per homes com Rex Tillerson i James Mattis, enemistats amb l’Iran (sigui quin sigui el grau d’aperturisme del seu govern), amb la qual cosa podem entendre que pressionant Al Thani el que es vol és assegurar la col·laboració activa del país hoste del CENTOCOM en una hipotètica ofensiva sobre l’Iran. L’anunci del Kurdistan de Barzani, a l’actual Iraq, de convocar un referèndum per al pròxim 25 de setembre, es pot interpretar que finalment els EUA, necessitats de socis sobre el terreny, s’hagin compromès a estendre la seva protecció sobre aquests kurds. El nomenament de la CIA del temut Michel d’Andrea com a cap per les operacions encobertes a Iran és un senyal més d’aquest canvi de rumb. Fins a quin punt Qatar està disposat a col·laborar en el debilitament d’un dels pols hegemònics de la regió? És una bona qüestió, especialment si fent-ho no ha de beneficiar el seu particular binomi amb la Turquia d’Erdogan.