Qualsevol país que es valori mínimament dibuixa sobre sí mateix un relat, una descripció de les fites, els fets i els personatges que l’han fet com és. Des de la Bíblia fins als manuals de ciències socials que estudien als nostres fills, tots els pobles construeixen un relat propi que els defineix davant el món.
En bona mesura, aquest relat ha menester de les polítiques públiques per ser normalitzat. Allò que Billig anomena nacionalisme banal, no deixa de ser una forma de definir la normalitat imperceptible del missatge de la nació. Les banderes, l’idioma, el nomenclàtor de carrers i places…tot plegat teixeix al voltant del nacional un coixí de seguretat identitària intangible, però imprescindible.
Les polítiques públiques actuen directament sobre aquest relat amb les polítiques de memòria i de commemoració. Digues-me què commemores i et diré qui ets, o qui vols ser. I tristament, semblaria que als nostres responsables de commemoracions els interessa que siguem un país petit, de personatges petits o com a molt mediocres.
Posem com exemple aquest any. Commemoracions Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. Sembla que als nostres responsables de commemoracions els interessa més la construcció d’edificis que el bastiments de nacions. Sense entrar a discutir els mèrits com a arquitecte de Puig, políticament va ser un personatge petit, incapaç de respondre a la tasca que li havia llegat en Prat de la Riba, acomiadant a l’estació el general Primo de Rivera, que havia de demolir, o voler demolir, l’obra iniciada feia gairebé 10 anys per en Prat de la Riba i els seus. I entrin vostès a les webs i vegin els recursos que s’esmercen en un i en una altre “any”.
Però, a més dels diners esmerçats, que ja marca tendència, la descurança amb què es fan les coses. El text que empren per glossar la figura de Prat de la Riba és, en el millor dels casos manifestament millorable, i en el pitjor, un insult a la intel·ligència. Qui l’hagi fet o bé ha transcrit un recull de llocs comuns i falsedats, o, si ha estat producte de la pròpia mà del redactor, de La Nacionalitat Catalana no havia passat del títol, i de la seva biografia, quatre apunts.
Però no és aquesta una mancança, sinó una voluntat. Atès que llegir l’obra de qui va posar els fonaments de la Catalunya contemporània requereix un esforç, prenem frases a l’atzar i preparem un acte amb l’excusa de l’any de commemoració. Avui, a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya es fa una debat obert amb el títol: “El personal al servei de les administracions públiques catalanes, una estructura d’estat: passat, present i futur” i entre les idees força a debatre està la següent: si els empleats públics són realment una estructura d’estat sobre la qual s’han de construir les noves administracions públiques, les noves polítiques públiques i el nou país. Espectacular! Després d’això cal que ens plantegem si la Terra és rodona.
Sovint m’he preguntat com és possible que la figura de Prat de la Riba hagi estat menystinguda d’aquesta manera. Diguem-ne que al llarg del temps, qui ens hem dedicat al treball històric hem hagut de combatre tot un seguit d’apriorismes que tenien poc a veure amb la realitat de la nostra història. Des del mantra del catalanisme burgès, el proletariat, que mai era català per cert, sotmès a la burgesia (aquesta sí, aquesta era catalana); una memòria que començava l’any 1936 i una hipervaloració de personatges que amagaven els que realment havien construït el país tal i com el coneixem avui. El cas Cambó resulta frapant. Un personatge que mai va tenir una idea pròpia, responsable de la major evasió de capitals de la història, que va lloar el feixisme, que va fer costat al començament de la República a Ramiro Ledesma, que va pagar i recaptar tot i més pel triomf dels franquistes, té una presència pública als carrers de la capital catalana molt per sobre de Prat de la Riba, per exemple. Els altres, els constructors de la nostra contemporaneïtat, mancats de màrqueting públic interessat, els Aiguader, Companys, Seguí, Roca i Farreras… sobreviuen discretament en els llibres especialitzats i en places i carrers discrets.
Relat petit, país petit. I així estem. Potser algú hauria d’haver explicat que per reptes herculis com el que tenim al davant, ens cal tenir els peus ferms a les espatlles dels vertaders gegants que ens han precedit.