Ve pel camí de sorra, una nena amb un jersei de color vermell.

Carrega un cubell de plàstic groc, que té la nansa mig trencada. Té els ulls grossos i foscos i les galtes enceses. Li pesa una mica la panxa i esbufega a les pujades. S’atura de vegades, però a poc a poc, va fent.

Al cubell hi porta móres. Després les vol aixafar i fer pastetes per jugar a fer missa, i fer veure que és el vi.

No és bonica, i plora massa. No sap ben bé el perquè li passa, però tampoc no ho sap quan riu.
Duu tallats els cabells curts, curts, i té un serrell de mal pentinar.

Ella el voldria llarg.

No entén el perquè, però sap que el poden dur les altres nenes, però que amb ella no pot ser. Se les mira i les troba boniques. Voldria nuar-se una cinta rosa i lila com fan elles també…Però no es queixa, ni es pentina.

Als seus pares, no els diu res, però juga posar-se clips i rampoines virolades mentre espera el seu torn per la dutxa, si està sola i ningú la veu. Després ho torna a endreçar de pressa, de pressa, no fos cas que algú ho notés. No sabria que dir-los, ni si el que fa està del tot bé.

Cau la tarda a la muntanya, i ja comencen a picar els mosquits.
Vol canviar-se les sandàlies. Són de plàstic, li van estretes, i  li comencen a encetar els peus. Deixa les móres al costat de la tenda de campanya, entra i fa córrer la cremallera un cop és dins.

A fora sent dues veus amigues, que parlen amb el to que fan servir per als misteris moltes vegades la gent gran. Entén que xerren d’alguna persona concreta,  i sent que diuen que és molt lletja, i que a tothom li sap molt greu.

“Pobreta, tenint una germana que és una nina“.

En acabar diuen el seu nom. I a ella, allà dins, li falta l´aire.

Després sent que parlen d’altres coses, però resta immòbil,  aferrant fort  la corretja i la sivella. Després, li quedarà una marca a la mà durant una estona.

S´espera a dins i sense fer soroll.
Fa molta calor a dins de la tenda. Li comencen a suar els plecs dels malucs,  i també té una mica de set.
Malgrat tot, s’està quieteta, inclinant lleugerament el cap, com fa sempre que escolta atenta.

Ella no ho sap, però fa una carona molt trista.

Silenci i quietud dins la canadenca. Gairebé respira per dins.

Sent les dones que remenen els plats d’ alumini perquè baixen a rentar-los al riu. Escolta les seves rialles que s’allunyen.
Té ganes de sortir, però no vol que la vegin.
S’ aixuga els palmells ressuats contra la samarreta, i a poc a poc es descorda una sandàlia i després l’ altra també.
Ja té aquella nosa al coll que la molesta. Però sap que si plora després tothom li ho notarà.
No troba els mitjons, i sent els altres nens que la criden.

Ha quedat per fer la missa amb ells ja fa una estona. S’ ha endut les móres, i està tardant.

No sap com, es posa les bambes. Els peus li escouen sense els mitjons.
Obre la tenda i mira al defora. No hi veu a ningú.

-“On vas tu sense els mitjons?” -és el que farà de capellà que l’ espera recolzat contra un arbre.

-“No els trobo. No diguis res.”– i vol fer-se la valenta, però li tremola la barbeta,  i nota que li surt aquella veueta, i ja sap que passarà. Com sempre.

-“No calia que et posessis guapa”– li diu ell ben ràpid i sense mirar-la, mentre rosega una branca amb les dents; i ella ho sent mentre està ajupida i s´aixeca massa ràpid, i li queda la nansa trencada de la galleda agafada a la mà.

S’ escampen per terra totes les móres.

Rodolen i s’embruten de sorra mullada, desapareixent moltes, avall,  pel camí del riu…