La vida, instruccions d’ús

«La vida no és com l’has vist al cine»

Cinema Paradiso (Giuseppe Tornatore, 1988).

Ningú va dir que fos fàcil. I de fet no ho és. És molt complicat. La vida és inestable, és canvi, és dolor i és amor també. La felicitat pot arribar en el moment menys esperat, igual que la desil·lusió o la indiferència. Viure fa mal, però també molt de goig, és el preu que hem de pagar per poder gaudir d’aquest superpoder. I vivim com podem, o com ens deixen. Estimem igual. Ens estimem malgrat de tot, en aquest món carnívor i sota aquest sistema antihumà. Però no podem fer altra cosa. Som éssers socials, que es necessiten, que s’arrisquen i que perden, que volen sentir. Perquè potser, no sentir seria el pitjor càstig de tots. I ens ferim, i ens oblidem. També ens recordem eternament de les persones que per sort, o per desgràcia passen per la nostra vida; algunes es queden i altres es marxen, però la ferida i la petjada roman en el profund dels nostres maltrets cors.

I l’heteronormativitat? Què fem amb ella? Què fem amb tot el que hem après a base de cops i de repressió? Com ens traiem de dins el pecat i la culpa? Com poder crear un nou sistema dins de totes aquestes ruïnes? No en tinc la resposta, i és el que més mal em fa. No sé com estimar sense deixar anar, no sé com viure sense perdre. Perquè a més de demanar la socialització dels mitjans de producció, la revolució hauria de ser la de l’amor lliure, independent, ens hauríem d’estimar sense fronteres i sense etiquetes. Però no podem. I si podem és amb molt de dolor i de trets al peu. Si ho aconseguim és a base d’acords que són incomplets, imperfectes i que pengen d’un fil. I així vivim. Ens consumim, ens deixem d’estimar, ens desgastem i fugim. Però això no és vida, no és amor, no és tenir cura. El problema és molt greu i la solució massa dolorosa.

Persones per les que et replanteges la vida, la vida per la qual et replanteges a persones. Em sento vella de cop i volta. Com si hagués viscut un segle sencer i només en tinc 24 anys. La vida pesa; sentir i estimar també. I voler canviar el món fa que tot ho visqui amb una intensitat desmesurada. Viure moltes vides dins d’una sola té els seus riscos, però pitjor seria conformar-se, i viure a mitges o no viure cap. Ser feminista fa que m’ho qüestioni tot, em fa més lliure però també em fa més vulnerable. L’amor no pot amb tot; amb tot ho podem les persones, amb amor o sense. Ens van enganyar vilment. Jesús era un prestidigitador: «estimeu-vos els uns als altres» va dir, però mentia. Igual que menteixen els nostres pares en dir-nos que som els més llestos i guapos del món sencer.

I ara en mig de la immensitat, al fil del precipici, –o millor dit – quan la vida és un precipici continu, què podem fer? Derrida, Sartre o Kierkegaard no em convencen, però Marx tampoc em serveix. No com a dona, no com a feminista en ple segle XXI, en aquest primer món exhaust i vuit, no en els albors d’una nova revolució. A mig camí del no res, la millor opció, i l’única alternativa que se’ns planteja com real és fugir.  Pot ser som fruit de la invenció al cap d’un noi de 9 anys, però el nostre patiment és real, i també ho és la nostra existència. Encara que res importi ja, hem de seguir prenent decisions i avançant dia a dia, perquè no prendre cap decisió ja és una decisió per sí mateixa. Ho torno a repetir: fugir. Fugir dels problemes sempre ha estat una de les meves grans qualitats. Bé, fugir i córrer, i sembla ser que ho continuaré fent perpètuament. Perquè no conec altra forma d’existir que no sigui resistir i combatre. La vida és una lluita constant i no ens han ensenyat a defensar-nos d’aquesta trampa mortal. Hem d’escopir al sistema, que ens enverina i que ens humilia.

Sóc d’aquest tipus de persones que sempre perden els trens, i que acaben dormint a les andanes. Que prefereixen pocs amics, a moltes persones. Que es surten del dolor creant, que troben preciosa la decadència i perfecció en les ruïnes. Aquesta bellesa melancòlica que té el fracàs. Estem condemnats a ser els marginats dins del marginats, a ser els rebels dels més rebels. Sóc del tipus de persona que en plena revolució d’Octubre discreparia públicament amb Lenin. Sóc una bastarda, estic maleïda. Per això em vaig fer feminista. Perquè crec en les causes perdudes. De les nostres ferides, de la sang que hi corre per elles, creixen noves idees que fan canviar el món.

M’he de desintoxicar de l’alienament al que he estat sotmesa gran part de la meva vida. Em trobo sense forces per poder crear un nou sistema, necessito oblidar massa coses. No m’han ensenyat a ser lliure, m’han impost ser esclava d’aquesta societat, d’unes creences i tradicions que atempten contra la meva existència. Perquè no em se sortir d’aquest petit racó del món on puc ser jo i tot és més fàcil. Estem condemnats al fracàs, som massa joves per veure aquest nou món que es construeixi després de l’ensorrament d’aquest capitalisme salvatge, i massa vells com per haver gaudit de certs beneficis del sistema. Fracassarem com el Sacco i Vanzzeti, per una lluita justa en un món injust. Però la nostra causa és més gran que les nostres vides, no només es limita al individu, ja vam superar això. Aquesta és la nostra grandesa.

La incoherència es una de les coses que fa humà al ésser humà, que ens fa pensar i existir. Equivocar-se és néixer i morir mil vegades, tantes com cops ens caiem i ens posem en peu. Arriscar-se és vida. Si mai ens ferim, no podrem saber si tenim sang a les venes. Condició indispensable per sentir és que ens facin mal i desitgem no sentir, però a l’hora vulguem tornar a sentir tot allò que ens va portar a aquest cul-de-sac. Ser feminista té un preu molt alt, m’ha fet patir molts maldecaps –i de cor–, però si pogués donar marxa enrere no escolliria mai altre camí que el que m’ha portat fins aquí.

Perquè busquem solucions ideals en mons limitats. Existir és contradir-se.