“Las Chicas del cable” i el feminisme edulcorat

Diuen que el feminisme està de moda i que comença a copsar l’agenda pública i política. No negaré un fet que és evident, la visibilització de la lluita feminista, però aquesta sortida a la palestra ha tingut reaccions diverses que cal analitzar. Per una banda tenim la demonització de les feministes com si fòssim dones boges que ens alimentem de sang de bebès i estem tot el dia molt enfadades, enfadadíssimes, traient foc pels queixals. Però més enfadades hauríem d’estar si tenim present que vivim en una societat cis-hetero i patriarcal on les discriminacions són constants i la violència diària. Però aquest és un altre tema.

També trobem com a reacció a aquesta “invasió d’espais”  la burla, uns espais que sembla ser que per néixer amb vagina i/o relacionar-nos com a dones ja no ens pertoquen. Una burla que és constant i que es pot donar, per exemple, des del mansplaining (una forma de violència simbòlica) que es desenvolupa amb el: “Oh nena, no saps res de la vida deixa que jo t’il·lumini”. Aquesta burla pot ser més directa, com per exemple  amb la ridiculització constant via xarxes socials, a través dels matxitrolls, la perfecta combinació entre un troll i un matxirul·lo.  A aquesta gent: gràcies per tant.

Finalment, una de les últimes reaccions a la evident sortida a escena del feminisme actual ens arriba de la mà del capitalisme que acaba convertint el feminisme en un producte mainstream que assegura una bona venda de samarretes, cançons, llibres i d’altres productes suposadament culturals. És ja per tots i totes conegut com mil marques -des de Dior fins a Zara- han tret samarretes amb lemes feministes mentre alguna d’aquestes empreses es dedica a explotar dones del tercer món per fabricar-les, però això amigues, el feminisme interseccional és ja un altre tema. Ja ho deia Naomi Klein, el fet de rebel·lar-se ven. Avui, però, vinc a parlar-vos de la nova sèrie de moda, Las Chicas del Cable i el que anomenarem el seu feminisme edulcorat.

Las chicas del cable
Las chicas del cable

Las Chicas del Cable (Netflix, 2017) és una creació de Bambú Producciones (Velvet, La Embajada, Bajo Sospecha, Seis Hermanas…) creada per Ramón Campos, Teresa Fernández- Valés i Gema R. Neira. Una sèrie en 8 episodis de 50 minuts (que vaig devorar en tres dies- guilty pleasure-) amb una estètica molt cuidada i pensada per tenir una gran quota de pantalla. La sèrie intenta jugar amb gèneres tan diferents que es fa una mica confosa i no arriba a destacar en cap d’ells: thriller policíac, comèdia i melodrama d’època, tot amb la veu en off de la protagonista i ambientada en una poc creïble Madrid dels anys 20. Iniciant la sèrie esperes trobar-te amb un relat revolucionari, carregat de feminisme i que et parli del moviment en aquell 1928 però finalment Las Chicas del Cable acaba no essent més que una història d’amor banal. Una història d’amor banal amb una fotografia meravellosa, una escenografia molt cuidada barrejada amb una banda sonora actual que crea un efecte digne de qualsevol film postmodern de Sofia Coppola.

- Publicitat -

No tot és negatiu, anem per parts. La història narra la vida de cinc dones que volen treballar per la companyia de telefonia més important del país i d’aquesta manera aconseguir d’alguna manera una independència econòmica i un progrés personal. Aquestes dones ens presenten històries diverses a través dels quals es creen uns vincles d’amistat i de sororitat. Es mostren tímidament alguns temes interessants: la bisexualitat, l’amor lliure, les relacions poliamoroses, la transsexualitat i els moviments de sufragistes femenines. Llàstima que tot això es tracti de manera superficial i amb una manca evident de teoria. Atenció que venen SPOILERS.

La protagonista, la Lidia (Alba) interpretada per l’actriu Blanca Suárez patint una extorsió d’un policia mafiós entra a treballar a la companyia telefònica per robar la caixa forta, però en aquesta feina (Oh sorpresa!) es retroba amb el seu amor de joventut que fa més de 10 anys que no veu i que sembla ser que malgrat aquests 10 anys res ha canviat i s’estimen amb una bogeria digna de les escenes més ensucrades del Diario de Noa (2004). Es crea un triangle amorós entre aquest amor de joventut, Francisco (Yon González) i el cunyat d’aquest, Carlos (Martiño Rivas), que sent que la Lidia és la dona de la seva vida i és diferent a totes les altres des del primer cop que la veu (sense comentaris).

Parlem de la història d’amor principal. Aquesta història entre na Lídia i en Francisco és tòxica, molt tòxica. Ell l’amenaça, li fa xantatge, l’agredeix físicament i l’assetja justificant tot això perquè ella és l’amor de la seva vida. Recordem que feia 10 anys que no es veien, però escolta, la veu i se li trastorna el món. O el cap. Francisco és un home casat amb una dona que la representen com a histèrica, gelosa i desequilibrada mental. Una joia que representa tots els estereotips masclistes per representar la típica “loca del coño” amb qui cap home voldria casar-se. Amb una muller així, qui no voldria viure una història d’amor romàntica amb una ex que apareix 10 anys desprès, eh? També trobem en aquest triangle amorós a la sogra que odia a la seva jove, més estereotips vaja. En aquesta sèrie es normalitzen com a part de l’amor romàntic les agressions físiques lleus, les empentes i l’assetjament. Aplaudiments per Netflix suposo.

Trobem el personatge de la Marga, interpretat per Nadia de Santiago, que representa la noieta que ve del poble i és tendra i ingènua. Estic molt a favor d’aquest personatge i la seva evolució durant tota la sèrie cap a un empoderament personal i una consciència de col·lectivitat quan defensa els seus drets i els de les seves companyes davant la possibilitat de perdre la feina. Em declaro fan d’aquest personatge quan es reivindica com a “pelandrusca”. A ella també li busquen una història d’amor, a totes elles de fet; “Cap personatge femení sense la seva trama amorosa com a trama principal” hauria de ser el veritable lema per la sèrie de Netflix. Tot i voler representar històries de dones independents i amb aspiracions de llibertat cauen en el tòpic de desenvolupar tots els esdeveniments de la sèrie al voltant dels homes i de la relació de les protagonistes amb ells.

Ángeles és la quarta protagonista de la sèrie, interpretada de manera excepcional per Maggie Civantos, la millor telefonista de la companyia amb una dilatada carrera, mare i esposa maltractada tan psicològicament com físicament per l’adúlter oficial de l’oficina. En la seva trama és on apareix Victoria Kent per mencionar com el sistema legal espanyol desemparava total i absolutament a les dones maltractades. És dels moments on més he fet de fangirl amb aplaudiments i crits de joia inclosos.

Finalment apareix el personatge de la Carlota interpretat per Ana Fernández, filla d’un coronel que es rebel·la contra la dona que hauria de ser i es declara feminista convençuda. Acaba a la presó per sufragista i es fa evident en aquests moments la dura repressió policial que vivien aquelles dones que van lluitar perquè el sufragi femení fos possible. Suposo que al final no podré queixar-me massa dels matxitrolls. La Carlota presenta els dubtes de la seva opció sexual i trenca amb la heteronormativitat establint una relació poliamorosa amb Sara i Miguel interpretats per Ana Polvorosa i Borja Luna.

M’agradaria acabar l’article tal i com comença la sèrie, amb un fragment que representa perfectament com Las Chicas del Cable malauradament ha estat una oportunitat perduda:

“En 1928 las mujeres éramos algo así como adornos que se llevaban a las fiestas para presumir de ellos, objetos sin poder de opinión ni decisión. Es cierto que la vida no era fácil para nadie, pero mucho menos si eras mujer. Si eras mujer, en 1928 ser libre era algo que parecía inalcanzable, porque para la sociedad las mujeres solo éramos amas de casa, madres, esposas; no teníamos derecho a tener sueños ni ambiciones.

Para buscar un futuro muchas tenían que marcharse lejos, y otras tenían que enfrentarse a las normas de una sociedad machista y retrógrada. Al final todas, ricas, pobres, queríamos lo mismo: ser libres. Y si para eso había que quebrantar la ley, estábamos dispuestas a hacerlo sin importarnos las consecuencias…”

Enguany, al 2017, les dones seguim essent objectes de decoració en moltes festes i esdeveniments esportius on aguantem el paraigües mentre ens congelem de fred i emmalaltim només perquè els homes gaudeixin mirant la nostra carn. Segons la ONU, si ets dona en ple any 2017 tens més possibilitats de morir per violència masclista que per qualsevol altre fet, malaltia o accident. Avui si una dona té ambició és tractada de bruixa, d’interessada i de trepa. Avui seguim enfrontant-nos a una societat masclista. Avui riques i pobres, cis o trans, heteros o lesbianes, negres, blanques o amb totes les diversitats funcionals possibles seguim volent ser lliures. Així que aquesta introducció a Las Chicas del cable, fent creure que tot això està solucionat i per tant hem d’estar agraïdes és el que jo anomeno feminisme edulcorat. I no, a nosaltres tampoc ens importen gaire les conseqüències que patim per intentar ser cada dia més lliures.   

 

Gina Driéguez. Sóc Historiadora de l’art i comparo humanitats amb visió de gènere. Sembrant i construïnt a #OnSónLesDones. Parlo de feminismes i política a ràdios i teles, a vegades escric. Vull un món on hi càpiguen molts mons.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca