Artiggallery és una galeria digital. Les parets són el mur de la pantalla i només amb un click podem comprar una fotografia de Lluís Llongueras (professionalment reconvertit) Jacek Dziubiñski o Carla Cascales. Com tota bona galeria té comissaris. Podem trobar a Claudia Segura fent una llista dels seus artistes seleccionats. O a Blanca Miró des de la seva vessant de model, escollint obres d’art, ensenyant-nos l’art que ella tria. Per això Andreu Asensio entrevista a Greta Schindler, cofundadora d’Artiggallery.

Qui garanteix que les obres que podem veure en vostre són realment obres d’art?

Som una galeria curada, és a dir comisariada. Totes les obres i els artistes els triem un a un i amb un criteri molt definit. Jo per exemple tinc un màster en curació d’art contemporani, però també comptem amb una xarxa de curadors externs que ens ajuden en cas de dubte.

I quin és el criteri per triar-los?

Hi ha dues coses que són importants a l’hora de triar un artista. Una és la seva serietat. Si ha tingut una formació oficial en art, o si és un autodidacta que acredita suficient talent. Hem d’estar convençuts que d’aquí a quinze o vint anys seguirà fent art. Per això només ens interessen els artistes que tinguin l’objectiu de poder viure un dia de la seva obra d’art.

I d’altra banda, triem segons l’estil de la galeria. És difícil definir-ho però crec que apostem pel minimalisme, art contemporani, molt modern i impressionisme abstracte. Encara que tenim obres que pertanyen a altres categories.

El comerç de l’art és un sector molt tradicional. Per què penseu que pot funcionar una galeria virtual d’art?

La idea va néixer d’una recerca meva sobre el mercat de l’art online, i em vaig adonar que és un mercat que està creixent moltíssim en els últims anys. Ara mateix representa el 7% del total de la venda d’art, però és que en els últims anys ha crescut al doble digit, l’últim any fins a un 24%. L’estimació és que es triplica fins el 2020 (Segons Hiscox). És veritat que ha trigat una mica més a obrir-se a la tecnologia, per ser un sector més tradicional però també per qüestions tècniques. Fins a fa uns dos anys encara es trigava massa a carregar fotos a Internet. Ara es carreguen ràpid, pots fer zoom sobre elles. Així pots fer-te una idea de com quedaria en una sala. Considerem que és el moment just per llançar aquest projecte.

L’altra raó és que tant a Gemma (cofundadora) com a mi ens agrada l’art. La meva companya, per exemple, no ve del món de l’art. Ella em deia que li agradava molt però que no tenia accés: no coneixia les galeries, no sabia què preguntar quan entrava en alguna, de fet ni tant sols s’atrevia a preguntar perquè aquest món intimida una mica. Quan li vaig proposar la idea li va encantar i em va dir que era una gran idea perquè al final Internet ho democratitza tot, en el sentit que proporciona un accés a tots a alguna cosa que estava reservat a uns pocs. Nosaltres obrim el món de l’art amb total transparència de dades, de preu… I també ajudem a entendre-ho mitjançant el blog. És una espècie de magazine on expliquem que hi ha darrere de l’art: parlem dels artistes, veiem els seus estudis. Una manera d’acostar l’art a gent interessada i que no ha tingut accés a les galeries tradicionals.

Com convertireu als curiosos en compradors d’art?

 És difícil. Hi ha moltes raons per comprar art. Jo crec que si veus a la nostra pàgina web obres que t’emocionen, estic convençut que pots acabar comprant-les. Ara mateix oferim obres úniques i originals des de 100 euros fins a 5.000, així que és molt assequible per a gent que vulgui tenir una obra original encara que sigui amb finalitats decoratives i no de col·leccionar art.

Una barrera clàssica per a molts interessats és el preu d’una obra d’art. Vosaltres insistiu que oferiu preus assequibles.

És cert que hi ha obres d’art d’artistes contrastats molt cars, i para això hi ha un mercat. Però nosaltres treballem amb artistes emergents, artistes que potser no han tingut la sort o l’oportunitat de mostrar-se en una galeria, o amb alguns que ja ho han fet però que volen mostrar la seva obra a un públic internacional. Al final nosaltres donem la possibilitat als artistes que la seva obra es vegi internacionalment. Per a això fem tot el treball online: posicionament SEU i SEM, xarxes socials… Un artista que està començant no pot cobrar un preu alt, nosaltres comptem amb artistes contrastats, el preu dels quals està justificat però també amb joves artistes que ofereixen les seves obres a un preu raonable.

Haureu trobat artistes molt receptius.

Jo crec que aquí hi ha un canvi en la mentalitat de la gent i dels artistes. Conec molts artistes que són molt bons però no poden vendre la seva obra d’art i han de treballar en algun altre lloc i dedicar les nits a crear la seva obra. Pel meu és important donar-los l’oportunitat de vendre la seva obra, una oportunitat que no els donaran les grans galeries que a més fomenten l’exclusivitat. La nostra és una plataforma perquè ells tinguin el mínim treball possible i puguin dedicar-se a crear.

Amb les paraules de Schindler al cap, entrem a la pàgina web. La web és talment una galeria, ben classificada i explicativa, un gran aparador que es serveix de les xarxes socials per vendre el seu producte; l’art. En veure i navegar per aquesta pàgina penso en les paraules d’un vell artista; m’explicava com la gràcia d’una galeria és la de comerciar amb art sense maltractar-lo. Entenen que és art, que no és bijuteria. La web, atractiva i motivadora, segueix els recursos estilístics d’Instagram per mostrar l’art, el white cub és el fons blanc. En la tranquil·litat de la nostra llar, en un cafè o a l’oficina podem comprar quadres. L’art ve a nosaltres.

D’entre tots els artistes de la galeria cal destacar a Carla Casacales: una jove artista catalana, amb recorregut. Les seves obres giren al voltant de la senzillesa de la fina línia. Veiem l’essència de cossos femenins sobre fons blau o blanc, amb un traç senzill i afable. Tot i ser l’escultura la seva vocació, aplica els mateixos preceptes del seu art en les diferents disciplines. En el dibuix, com els que poden veure en aquestes línies, podem trobar una recerca orientalitzada de l’essència de la pintura i el dibuix. Una tasca de recuperació d’una bellesa anterior. Ella veu la bellesa, com allò que no amaga les ferides, com a la suma d’imperfeccions, ho podem apreciar en les seves escultures on les vetes i els trencaments naturals de la roca o marbre són allò que fan bonica l’obra. Aquest fet es transmuta en els dibuixos de textures (exhibits al seu web) on veiem la pedra portada sobre el paper. En els seus dibuixos veiem com el seu passat de dissenyadora sorgeix en l’acabat de les seves obres. L’ombra de la Bauhaus hi és present, però també un cert acabat magrittià, per la netedat de les formes. Aquestes dues grans influències es complementen, per tal de crear una obra solida, agradable i bella. Una obra que mostra el cos femení des d’una òptica femenina sense renunciar a res.

D’altre banda m’agradaria dirimir sobre un fet: el límit de l’art que expressa Artiggallery. Fins a quin punt les peces que s’exhibeixen no són peces decoratives, que amb total legitimitat decoren les parets? Potser és pel fet digital, pel fet de no poder veure l’obra en ella mateixa, només una simple imatge. En quin punt la imatge deixa de representar un ideal superior, ser un qüestiona ment d’ella mateixa, i simplement són formes sobreposades? En aquest sentit sempre m’he trobat que hi ha una sensació, un impacte, una olor clara, la ment s’aclareix i alguna cosa em recorda a casa. Em reconforta, m’enalteix i les idees comencen a ballar, èbries de l’experiència que acaben de tenir. Aquesta sensació  per mi és sinònima d’art, de bellesa i harmonia. El problema d’aquesta plataforma és aquesta experiència, en un ambient eteri és més difícil d’aconseguir, o potser és l’obra? Però no hi podem fer res, era un pas natural que aquestes plataformes sorgissin i al final acabin dominant el mercat. ArtPrice o Artsy ja són experiències que la prefiguren.

Com en tota galeria hi ha obres bones, molt bones i altres que serveixen per pagar el lloguer. Com és evident Artiggallery no necessita pagar un lloguer a fi de mes (encara que ha de fer front a altres pagament, òbviament), per tant es pot centrar a exposar (digitalment) aquelles propostes que més li plauen. Per aquest axioma es pot realment jutjar a Artiggallery. Nosaltres ja ho hem fet, hem apuntat la mirada del visitant, ara et toca a tu. Però no ens hem de limitar pel fet que, al ser digital, no tenim l’experiència metafísica de l’art, hem d’admirar els obres d’aquesta web, entendre el seu llenguatge i comprar art, ja que el que necessita més un artista és que li comprin quadres. El reconeixement reconforta l’ànima, però les vendes l’alimenten.