Un centenar de tardors separen els dols contestataris i homòlegs de Moscou i Madrid. El temps computa irregularment alguns octubres, quan vorella les revolucions. A les circumval·lacions de Ferraz s’hi extraviaven militants sanchistes, irats i espaordits, que renegaven i ploraven. A la Tverskaya de l’any 1917 hi havia “altres dones, moltes de les quals es llançaven a la tomba rere els seus fills i marits i cridaven terriblement quan mans pietoses les subjectaven. Així s’estimen els pobres”, així ho relatava John Reed.
La vetlla pel poble assassinat es podia concretar en una sola capella i un sol fèretre en la litúrgia castellana, i la capital no es va desbordar. Així són les guerres civils europees del segle XXI. El fonamentalisme conservador, d’altra banda, segueix tenint uns noms i cognoms que els desposseïts recorden: Aleksandr Kérenski, l’un; Susana Díaz, l’altra.
El gest escabrós de genuflexió enfront els reaccionaris va acabar escombrant un govern provisional peterburgués i una gestora amb madeixa sevillana, tots dos amb una vida de nou mesos. El despertar de la narcolèpsia prové de contrafurs descarregats als pàries de la terra, per això Pedro Sánchez, el seu escollit, va esdevenir Karl Marx i els militants socialistes van oblidar el seu intent d’investidura amb Ciutadans, a qui Meritxell Batet havia igualat amb el PP. L’efecte sedant de la venjança també va difuminar que Sánchez va ser conseller de l’Assemblea General de Caja Madrid, i que va aprovar l’emissió de preferents de l’entitat.
Així com el cop d’estat fallit i sanguinari de Kornílov, amb la connivència de Kérenski i la meitat dels partits socialistes/revolucionaris, va evidenciar l’única sortida que els quedava soviets, la trama shakespeariana de Díaz va empènyer Sánchez i els militants a estimar-se per entendre’s iguals, agermanar-se, cantar la Internacional i assilvestrar-se, tot esmolant els ganivets. I va ser amb ira i el convenciment de ser la nova guàrdia roja que van votar els proletaris al nord de Despeñaperros, i van recuperar la terra com l’exèrcit de Zapata, perquè d’ençà la guerra civil espanyola que un socialista veí de Mollet o Parla no se sentia tan proper al camperol rus. Paperetes, falçs i martells a cada seu del PSOE, o a primera línia de foc a la República del Don, per a exiliar els contrarevolucionaris.
I Antonio Hernando devia pensar en el destí dels darrers oficials de la guàrdia blanca mentre Sánchez, com havia fet Lenin cent anys abans, tornava majestuosa i cruelment amb el seu tren des de Zúric. Un cop ho va veure clar, l’antic socialista va preferir el suïcidi abans que la purga del tribunal militar-revolucionari. Hi ha un cadafal als afores de Ferraz que pren el son als barons, perquè així també s’estimen els pobres.