Diumenge 21 Juliol, 2019

La genuïna festa de la democràcia a l’Iran

Poc abans de la mitjanit del divendres 19 tancaven els últims col·legis electorals a Teheran, la capital del país; més de 63,500 col·legis havien obert per a les eleccions, però l’alta participació va allargar la peculiar festa de la democràcia iraniana tot i que l’endemà molts dels membres de la mesa haurien de tornar als seus llocs de treball (el divendres és l’equivalent islàmic del diumenge). El vencedor dels comicis, tal com desitjaven la majoria d’empresaris occidentals, fou el president Hassan Rouhani que, exultant, agraïa a una multitud amb banderoles liles (el color del seu moviment polític) el suport que li havien donat durant la campanya, una campanya que, d’altra banda, havia generat molts interrogants.

I es que, tot i que el més habitual a Iran és que un president acompleixi dos mandats, la història recent al país generava molts dubtes. Mahmud Ahmadineyad, d’origen humil i molt proper a l’alt comandament de l’exèrcit, famós a Occident per girar-li l’esquena i encetar un programa nuclear, l’any 2009 es veié implicat en una crisi política de primera magnitud quan, guanyà de forma sospitosa les eleccions davant del reformista Musavi i del seu moviment popular verd. Les manifestacions se succeïren en un país ja castigat per la corrupció i l’embargament occidental, que pot castigar qualsevol dels seus ciutadans que faci negocis amb l’Iran o simplement moviments bancaris. La primera victòria d’Hassan Rouhani, l’any 2013, és molt esperada doncs la gent havia interpretat que l’actitud bel·ligerant d’Ahmadineyad vers Occident anava relacionada amb l’augment de l’atur i el preu dels productes bàsics.

Rouhani, un clergue de classe alta, havia heretat a través del seu discurs reformista bona part de l’oposició política que ja s’havia pronunciat el 2009 amb Musavi si bé, a diferència de molts dels seus seguidors, no creia que les reformes socials i polítiques fossin tan prioritàries. Això no acaba de passar-li factura al president, tothom a Iran coneix que difícilment és pot fer res sense el suport de l’Aiatol·là suprem, que des de la mort el 1989 de Khomeini, el fundador de la república islàmica, es l’àzeri Khamenei. Com és natural en un líder espiritual del xiisme, Khamenei no té gens d’interès a treure-li prerrogatives a la llei religiosa o permetre costums occidentals “immorals”, per la qual cosa, l’únic que comparteix amb Hassan Rouhani és el seu interès a arribar a un acord amb Occident i posar fi a l’embargament, com oficialment succeeix el 2015.

L’any següent es produeixen les eleccions al parlament, que és van poder llegir com un referèndum sobre els acords del president. Habitualment, la participació en aquests comicis acostumava a ser molt més baixa que a les presidencials i es que, tot i tenir un poder teòric molt fort, es tracta d’una estructura parlamentària unicameral sense partits polítics, amb representants de comunitats ètniques, religioses i territorials amb molt pocs vincles, per la qual fou sempre una assemblea poc determinant i dominada pel clergat més conservador. El 2016 però, les eleccions van prendre un altre to: per una banda era un reconeixement a la feina de Rouhani, i per l’altra era una oportunitat per a incidir en canvis més profunds, i és que, als seus 77 anys, el tema de la salut de Khamenei està molt en voga. Donat que una de les atribucions del parlament és la facultat d’escollir a l’Aiatol·là suprem, en cas de morir Khamenei durant aquest mandat, aquest parlament tindrà una importància cabdal. Dels 209 escons disponibles, 95 van ser ocupats per la coalició de reformistes de Hassan Rouhani, amb la qual cosa es convertí en el parlament més liberal dels darrers anys.

Malauradament, la situació el 2017 no era tan positiva: els acords nuclears no havien posat fi a l’embargament, per la qual cosa al carrer encara no s’albirava una millora econòmica; i per posar més llenya al foc, l’elecció de Trump als EUA suposava un cop moral als sectors més aperturistes del règim (tot i que Hillary Clinton també els hi era hostil). Era possible que un conservador arrabassés la presidència a Hassan Rouhani. 1636 candidats presentaren els seus noms (dels quals 137 eren dones) en un model electoral que, lluny d’organitzar-se en partits polítics institucionalitzats, ho fa a través d’associacions en les quals conflueixen diferents faccions dels lobbies polítics, econòmics i religiosos del país. Per a assegurar-se que el futur president sigui una persona “integra”, l’anomenat Consell dels Guardians de la Revolució, l’autèntic poder polític del país, estudia totes les candidatures i en descarta la majoria. Aquest Consell, que es compon de sis juristes escollits pel parlament i sis religiosos triats per l’Aiatol·là Suprem, té un perfil molt conservador, de manera que l’acceptació d’un moderat com Rouhani sembla en l’àmbit intern, una concessió a la Revolució d’Octubre. Com és habitual, només 6 homes van ser declarats aptes per a competir per la presidència del país (fins i tot l’expresident Ahmadineyad fou rebutjat pel Consell).

El president Rouhani partia com a favorit (tot i que a l’Iran no hi ha enquestes oficials), també es presentava el seu vicepresident Eshaq Jahangiri; Mostafa Mirsalim i Mostafa Hashemitaba, amb una àmplia experiència política, es sumaven a una competició en la qual tenien molts menys suports que els seus contendents; Mohammad Bagher Qalibaf, alcalde de Teheran, era la gran esperança conservadora d’arrabassar els vots urbans de Rouhani; finalment, Ebrahim Raisi, era la gran aposta dels sectors menys aperturistes. Raisi, un clergue descendent del Profeta, havia estat nomenat per l’Aiatol·là Khamenei com a rector del Mausoleu de l’Imam Reza, un dels llocs més sagrats del xiisme i que cada any guanya milions d’euros, per la qual cosa molts sospitaven que Khamenei estava pensant en Raisi com a successor, per la qual cosa, la seva candidatura a la presidència agafà molts per sorpresa. Conscient del fracàs en polítiques socials del president, Raisi es va presentar com un defensor dels pobres i del món rural, així com un enemic de la corrupció.

Per llei, els mitjans de comunicació iranians concedeixen el mateix temps a cada candidat, però sovint els mateixos candidats trampegen: és el cas del vicepresident Jahangiri, el qual va utilitzar el seu espai polític per a donar suport a Rouhani qui, teòricament, era el seu competidor. Al camp conservador va acabar passant el mateix, el secretari general del Front de Resistència Islàmica, Morteza Agha Tehrani, va arribar a dir en referència a l’alcalde Qalibaf que: “si la bona opció no es retira a favor de la millor, és una traïció”. Sota aquestes pressions, Qalibaf abandonà pocs dies abans dels comicis el procés electoral, tot recomanant el vot per Raisi; i el mateix feu Jahangiri per Rouhani l’endemà. Alea iacta est. Tement un retorn als vells temps, els iranians sortiren massivament a votar i ho feren principalment per Rouhani, que acaparà un 57% dels vots, evitant així anar a una segona volta; Raisi, per la seva banda, obtingué 15 milions de vots, 7 menys que el president. Secundat un cop més per la ciutadania, caldrà veure si Hassan Rouhani és realment el candidat de la reforma, o si segueix sent el representant civil de l’Aiatol·là.

 

5,238FansM'agrada
923SeguidorsSeguir
15,470SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca