Gutter Fest és un festival d’autoedició i gràfica popular celebrat a la Nau Bostik (La Sagrera). Un punt de trobada de les arts gràfiques i el disseny, un espai on petits tallers, editorials i particulars porten les seves creacions i les venen a preus realment raonables. La nau industrial, plena de grafiters amb camises clares i estampats impossibles, és el centre de vitalitat de l’última joventut de molts barcelonins.
Dissabte a la tarda vam travessar Barcelona per veure les creacions dels expositors del Gutter Fest. A l’arribar ens va saludar un escenari immillorable. Un llarg pati amb tres naus industrials a la dreta. A l’esquerra els lavabos. Els habitants del món Gutter estaven perfectament disposats, per qualsevol fotògraf d’Instagram que volgués aprofitar l’ocasió. En caminar veia les cares amables i afilades dels assistents. També els nens petits, els primers fills hipsters de la ciutat. El sol cremava totes les imatges, però el lector ha d’imaginar un home de trenta anys, una noia de la mateixa edat. A ell l’ha de veure amb una gorra de beisbol americana, potser amb un partxe d’un dibuix animat. Una barba completament descuidada i llarga, el cos relativament atrofiat, com si fer esport i prendre el sol no anés amb ell. La samarreta segueix la lògica de la gorra, els pantalons són estrets. Porta una bossa de cotó amb un estampat d’objectes de transport, d’un monstre o d’una trobada al CCCB. Per la noia hem d’imaginar un look buscadament més descuidat, ulleres de sol rodones, el cabell embolicat sobre si mateix, una samarreta blanca dins d’una minifaldilla texana. Ambient de xibeca, budweiser i tabac amb marihuana. El sol clar, els descampats de La Sagrera verds i la ciutat grisa.
Aquest festival emana estètica pròpia, i com va dir Valverde no hi ha estètica sense ètica. Passejant entre les taules plenes de fanzins i còmics o serigrafies vaig entreveure els pensaments que aquí escric. El Gutter Fest il·lustra la poca imaginació de gran part de la societat creativa. Mostra la derrota ideològica de la joventut, alhora que és una metàfora de tota la nostra societat.
Els còmics, les il·lustracions que responen a l’estil de Fito Conesa, Les Bistec, Los Ganglios o Venga Monjas, fins i tot d’Aldo Urbano. Un estil post pop, on tota la brillantor d’aquest és morta i només es vol allò cutre, com a emfatització de la lletjor, com a catalitzador de bellesa. Aquest estil és fàcil de reconèixer: té tocs de Mariscal, en la seva versió més light, està ple de referències escatològiques i sexuals, pocs el saben fer servir. Els casos que assenyalàvem són rellevants per la influència que tenen i per la seva trajectòria. Lentejas Press, Núria Just o Print Workers Barcelona demostren el fet que saben fotocopiar un estil, però no usar-lo. S’ha de destacar a Blanca Viñas, Marina Carmona Maurici, Comidaysiesta o Linderolibros.com, com a excepcions al plantejament que es fa en aquest article, ja que les seves obres dignifiquen el festival i mostren que hi ha alternativa possible.
En els materials exposats pels paradistes, trobem una repetició constant dels elements que triomfen. Així doncs podem veure com els pòsters, els còmics les imatges, passen per un mateix esquema creatiu. Els dibuixos exposats deformen els cossos en formes amables i punxants. Unes formes que inclouen òrgans sexuals, sadomasoquisme o escenes pairals. Un lev motiv, que es resumeix en el còmic; Mi nòvio és un caballo. Aquesta via d’expressió pot tenir els seus orígens en els fanzines punkis dels anys vuitanta i noranta, moltes vegades dissenyats a base de fotocopies. Aquesta reinterpretació d’una rebel·lió ara descafeïnada ens mostren les ànsies d’hedonisme i falta de cultura política d’una generació. Però no veiem que hi hagi aportacions tècniques o ideològiques més enllà dels artistes nomenats abans, ja que incapaços de veure cap solució, formen part del problema.
El problema del Gutter Fest és la seva falta d’imaginació, el seu autisme social. Convertim una fàbrica en un centre d’art, en la que els habitants del barri no entraran. Tot el festival és com un parc temàtic en el qual es reviu un moment que mai existirà, perquè després puguem suportar la realitat que tenim entre setmana. Per això ens hi emborratxem a ple sol i ens poden pintar les ungles de color pastel. Vivim un moment de falsa utopia artística, per tal de tornar a casa satisfets d’haver fet una cosa diferent. Però no hem fet res de diferent.
Tota l’estètica del festival és perfecte, ordenats per la teoria de jocs, tots els actors cooperen sense saber-ho. Al ser ells mateixos el seu propi segment de mercat, tots saben el que han d’oferir, ningú es passarà de radical. Ningú passarà la ratlla que farà d’allò un bell espectacle estètic i intel·lectual. El Gutter Fest és perfecte pels seus propòsits. El problema és que la perfecció és enemiga de la bellesa. Per això Fito Conesa, Les Bistec, Los Ganglios o Venga Monjas poden considerar-se artistes, no són perfectes. El que ells fan és explorar territoris nous, el Gutter Fest no explora cap terreny. Per això és un problema, en lloc de mostrar coses noves s’acomoda en la moda passatgera i l’explota com si fos un filó d’or.