La d’ahir va ser una de les nits més emocionants dels últims temps per a militants i simpatitzants socialistes. Pedro Sánchez va derrotar, amb un 50,21% dels vots Susana Díaz, que va comptar amb el 39,94% dels sufragis. La derrota de Susana no esdevé únicament un fracàs per a la seva figura política i la seva candidatura, sinò que constitueix el derrocament de l’aparell del PSOE (que li havia mostrat el seu suport) després de la destitució de Sánchez i del seu soterrament. Des dels dos expresidents del govern Zapatero i Felipe González fins la majoria de barons territorials i de presidents autonòmics, tots havien apostat per la candidata andalusa, que ja portava uns mesos vivint a Madrid, preparant-se per assaltar Ferraz.
Carrer de Ferraz, Madrid, onze de la nit. Banderes tricolors i ‘La Internacional’ de fons. Militants del PSOE i simpatizants d’esquerres criden una consigna que, paulatinament, sóna més forta a la capital de l’Estat espanyol: “España, mañana, será republicana”. Pedro Sánchez, el candidat situat més al centre de l’espectre polític de les Primàries Socialistes del 2014 acaba de recuperar la Secretaria General del PSOE, eixa que l’aparell li va llevar, imposant a una gestora perquè es convocaren Primàries una altra vegada. Andalusia, que havia apostat de manera ferma per Sánchez en 2014 acabava de convertir-se en l’únic territori que veia en Susana Díaz la millor opció per a liderar el partit. ‘La Sultana d’Andalusia’ es va creure també Sultana de la resta de territoris de l’Estat. El seu discurs, que defenia apostar per “un PSOE guanyador” no va aconseguir imposar-se dins dels militants. Una vegada més, queda latent que La “Teoria de l’Espiral del Silenci” està més vigent que mai. Enunciada per Elisabeth Noëlle-Neumann enuncia que, quan la majoria dels mitjans de comunicació i l’opinió pública estan a favor d’una corrent d’opinió determinada, molta gent tendeix a mostar-se públicament favorable a eixa corrent i després actua en conseqüència del que veritablement pensa i dóna suport a aquells en qui veritablement confia, com va ocórrer amb el president Trump.
Eren les onze de la nit, i els militants que celebraven la victòria pareixien haver oblidat que Espanya va dir adéu al bipartidisme fa ja alguns anys. Presidia la seu un cartell gegant que proclamava la mort del PP a costa del renaixement del PSOE: la mort de Cánovas del Castillo a canvi del renaixement de Sagasta.
Carteles que rezan el renacimiento del PSOE. Esperanza en Ferraz @revista_mirallpic.twitter.com/kiQegJb4le
— Tovarich Sabroso✌ (@SrCarbonell) 21 de mayo de 2017
Aquells militants celebraven amb ràbia, parafrasejant Obrint Pas, “la dignitat de ser rebels” i haver-se imposat a l’aparell, la dignitat d’haver-li guanyat l’exercici democràtic als qui havien intentat fer fóra el candidat que en 2014 van triar. Els militants se sentien orgullosos d’haver dit que ja n’hi havia prou a Felipe González i la resta de dirigents socialistes a Consells d’Administració o als qui van pactar amb el PP la reforma de l’article 135 per vendre la sobirania espanyola. Van dir “fins aquí” als qui van abstindre’s per a deixar governar el PP, i inclòs als qui havien traïcionat el republicanisme del PSOE de 1936 a aquell Congrés a Suresnes on el partit va renunciar al marxisme. Va ser el seu crit de guerra, van votar sense tapar-se el nas, dient que volien sentir-se orgullosos d’ésser socialistes, com resava el lema de campanya de Pedro Sánchez. Ferraz clamava ahir que “España es socialista”.
Desde Ferraz, mucho ambiente, para @revista_mirall . Suena ‘La Internacional’ y se alzan las tricolores. pic.twitter.com/pgcyn8u5ys
— Tovarich Sabroso✌ (@SrCarbonell) 21 de mayo de 2017
Molts, encara incrèduls, cridaven pels seus telèfons els seus familiars i éssers estimats per contar-los com estava l’ambient i per compartir les opinions i valoracions dels militants que amb ells es trobaven. Era un dia de festa i, mentre ells esperaven que Pedro eixira al balconet a compartir un trosset de la seva victòria, Antonio Hernando presentava la seva dimissió (antes muerto que sencillo), Susana Díaz fugia despavorida per la porta de darrere i Patxi López, sense pressa, com durant tota la seva campanya, abandonava la seu parlant amb tothom i amb el semblant seriós que sempre l’ha caracteritzat.
Los militantes, emocionados, llaman a sus familias para comentar cómo está el ambiente@revista_mirall pic.twitter.com/Y7n3gXCMY9
— Tovarich Sabroso✌ (@SrCarbonell) 21 de mayo de 2017
Al voltant de les 23:30 vam aconseguir entrar a la sala on estava tot preparat per a la primera aparició pública de Pedro Sánchez. Aclamat per la militància, amb crits clamant per la unitat i la reorientació cap a l’esquerra del partit (i l’esquerra republicana espanyola, que és el més curiós), Pedro va pujar a l’escenari i va preparar-se per a parlar. Els crits dels eufòrics socialistes presents a la sala no cesaven. Hi havia qui s’abraçava, qui entrava corrents amb la seva bandera i l’agitava com mai, qui plorava i qui simplement cantava amb la gentada. Pedro va començar la seva intervenció donant les gràcies als altres candidats que havien competit amb ell per la Secretaria General. Es respirava un odi massiu a Susana. Els allí presents no la podien suportar, i bramaven contra ella. S’escoltaren crits ensordidors d’eixa gent dient no (com diria Raimon) a Susana. L’associaven amb el sector dels dirigents que estaven venent el PSOE des de feia ja uns quants anys. Per això, no podien consentir a Pedro ni una simple felicitació a Susana pel seu treball després d’haver creuat frases de tot tipus amb ell, a la que ha sigut al Partit Socialista una de les més tenses campanyes de la seva llarga història. Després, els tradicionals eixos unitat-esquerra van acaparar el protagonisme al seu discurs. Malgrat que l’himne del PSOE sonava persistentment com a únic fil musical que acompanyava la velada (va ser també l’encarregat de finalitzar la cloenda del seu discurs), la gent el rebutjava i tant joves com majors tornaven als clàssics: La Internacional Socialista va aconseguir ser la Banda Sonora Oficial dels assistents.
Pedro agradece a Susana y a Patxi. La gente grita “noo” y “Susanista el que no bote”@revista_mirall
— Tovarich Sabroso✌ (@SrCarbonell) 21 de mayo de 2017
Suena La Internacional más fuerte que nunca en Ferraz como respuesta al himno. Cala la idea de la izquierda. @revista_mirall pic.twitter.com/YpjQlGqp8C
— Tovarich Sabroso✌ (@SrCarbonell) 21 de mayo de 2017
Mentre els privilegiats que havíem aconseguit entrar dins la saleta menjàvem ràpidament un piscolabis preparat pel partit, la gent que no havia aconseguit entrar clamava fora esperant el seu líder, que tardaria encara més d’un quart d’hora en fer la seva aparició al fals (com, esperem, no siguen les paraules de Sánchez) balconet socialista del carrer de Ferraz número 70. El nou líder socialista va repetir les mateixes paraules que havia pronunciat dins, i la gent el va ovacionar i va mostrar novament el seu orgull socialista a un dia com aquell. Pedro li ho va agrair en nombroses ocasions, i la gent, després de tornar a cantar ‘La Internacional’, va començar a abandonar la seu. Al dia següent es treballava, seria un dia com altre qualsevol. No obstant, una cosa havia canviat. Pedro havia aconseguit tombar per primera vegada eixe statu quo socialista que sempre havia triomfat de la mà de certs mitjans de comunicació i que estava representat per la figura de Felipe González (o Gonzálex, que diria en Gabriel Rufián, cadascú que traga les seves conclusions). I que persones com Corcuera s’hagen anat del partit avui i certs mitjans ataquen a les seves portades brutalment el candidat electe no fa més que corroborar aquesta hipòtesi.
¿Habrá un cambio real en el Estado español?, ¿continuará todo como antes?
Cerramos conexión desde Madrid, @revista_mirall pic.twitter.com/hiqeHPdWAo— Tovarich Sabroso✌ (@SrCarbonell) 21 de mayo de 2017
La nit i les hores que portava alçat no van ser motiu perquè començara a fer-me preguntes a mi mateix. Serà capaç Pedro d’enfrontar-se a eixos poders fàctics que, dins i fora del seu partit, l’havien impossibilitat fins ara (segons deia ell) prendre les mesures que calia?, s’entendrà amb Podemos i serà capaç de liderar una moció de censura? (com avui li ha demanat Pablo Iglesias), parlarà de veritat amb els nacionalistes i tractarà de donar una solució a la qüestió catalana? (almenys dialogant), què dirà a eixos militants que amb banderes tricolors l’associen amb el PSOE republicà?, tornarà al discurs del “Pablo Iglesias se negó a un gobierno de cambio y de progreso”? i, la més important, com combatrà Pedro a eixe quasi 40% del partit que s’oposa frontalment a ell i ha votat per Susana Díaz? Estes i altres qüestions, que van sorgir-me la nit de les primàries socialistes continuen envaint els meus pensaments. Tan sols el temps ho dirà. No obstant, si una cosa ha quedat clara, i més a aquesta societat líquida de què parlava Zygmunt Baumann, és que res tornarà a ser com abans al PSOE. És el moment de vore si les paraules s’acaben convertint en fets.
Com més enrere pugues mirar, més lluny hi podràs arribar- wINSTON CHURCHILL