«Un no es queda perquè vulgui a algú altre: deixem d’anar-nos si no molestem a ningú, i marxem quan odiem. Només el desagradable ens mou a obrar. Som covards»
L’arrencacors, Boris Vian.
No sóc objectiva, ni mai ho he pretès ser. Odio al patriarcat com a bona feminista militant, i també a la gran majoria d’homes, sobretot si són blancs cis i heteros del primer món. I d’aquest odi visceral, però també fred i calculador, surt un nou món, creixen idees que vénen a canviar-ho tot. Pot ser que siguem una mica més que simples covards, ja que si ens definim arran del que rebutgem, aquest rebuig ens empeny a crear un nou discurs, l’altre pren nom i lloc. Apareix una nova cultura i per tant un nou feminisme que és el producte del rebuig a tot l’anterior. L’odi es converteix en amor, en creació i així la roda segueix girant sempre en constant canvi, en desequilibri.
Suposo que he començat amb un fragment de Boris Vian, perquè és un dels pocs homes als quals tinc una mica d’estima. Algú que va voler ser-ho tot mereix la meva admiració, va fer de la absurditat una forma de vida. Pot ser que em representi. Fins i tot en la seva condició d’existencialista de l’infinita llibertat individual, l’admiro. No podem odiar al postmodernisme, no s’ho mereix. Ens serveix per poder bregar amb la vida dins d’aquest sistema, no és una filosofia que tracti sobre les estructures i sobre els grans valors, però ens parla de la llibertat emancipadora, del poder dels nostres actes. Com a feminista antisistema tinc les meves pròpies interpretacions i les meves diferències amb les tesis postmodernes, però no puc negar la seva voluntat alliberadora. Perquè per descobrir l’important, per desaprendre tot el que ens han ensenyat i repensar aquest nou món –el del feminisme–, necessitem la subjectivitat. Encara que sigui paradoxal, aquesta subjectivitat ens porta a una cosa més gran i emancipadora, ens torna a la lluita pels grans valors i idees. Perquè dir que tota la societat hauria de ser feminista és un postulat en contra del postmodernisme i de qualsevol veritat parcial; és una afirmació absoluta. I molt certa.
Potser els que neguin les estructures i banalitzin la vida poden veure’s molt allunyats d’aquestes postures. Però tot importa en la vida: el petit i el gran, la banalitat i la transcendència, l’efímer i l’imperible, el concret i l’abstracte. Amb la llibertat també passa igual. No concebo un món sense una llibertat individual que lluiti per una de més gran, i empoderadora, com és la llibertat col·lectiva. Som cèl·lules que formen un tot, un cos amb vida pròpia. Igual que no existeix la tradició sense la revolució, no entenc una llibertat total que no sigui el conjunt de les dues. Perquè viure sota la tirania de la majoria, és igual de dolent que viure en la incertesa de la indiferència, i de la mort de qualsevol gran idea que doni sentit a la vida. No n’hi ha prou amb matar a Déu, també cal matar aquest sistema, a Napoleó i a Keynes, a tots els grans ídols. El postmodernisme no és dolent per se, de vegades resulta útil dins d’aquest sistema que amaga qualsevol relació del producte amb l’entorn, i amb aquesta persona de carn i os a la qual li han dit per activa i per passiva que res importa ja, que només som el fruit dels nostres actes. Menteixen. Cal acabar amb el neoliberalisme cultural imperant.
Ho sento, però no puc dir que el patriarcat és una estructura que no existeix, o que només m’afecta a mi. No, no és cert. Ens afecta a tots pel fet de viure en aquesta realitat, d’estar en aquest precís moment històric. No per dir-ho més vegades tindre més raó, o vosaltres per negar-ho; és simplement cert. El mateix passa amb el capitalisme i amb la supremacia blanca. No són la invenció de cap filòsof boig, o de cap polític amb ínfules de grandesa, són realitats observables i que qüestionen de molt a prop l’invidualisme alienant. Només es pot ser lliure, si aquesta llibertat té una finalitat. Perdre’s en els mars de l’infinit de vegades es pot fer amb la il·lusió d’una falsa llibertat, que permet un moviment limitat perquè estem davant un món limitat. Pot ser que estigui sent contradictòria, però ser feminista fa que ho qüestioni tot.
Totes les realitats són les nostres realitats. Si cadascú, cadascuna de nosaltres tenim el nostre propi trosset de món, si ho veiem d’una forma diferent, perquè ho sentim i ho vivim com a realitats parcials, té sentit que ens agermanem? Té sentit parlar de sororitat feminista quan cadascuna té el seu punt de partida i una meta diferent? De fet, les nostres carreres són complementàries i les nostres victòries són conjuntes perquè les volem aconseguir totes al mateix temps. Llavors, tot torna a importar de nou? Ja no sé ni el que dic.
Pot ser que l’única finalitat d’aquest article fos assemblar-se als de Jot Down, amb les seves fotos en banc i negre i els seus llargs textos prosaics, tan buits com l’esperit d’Occident. O pot ser que volgués explicar la meva veritat, que és una veritat relativa i alhora absoluta. I si això no té sentit, doncs espero que busqueu el vostre propi sentit de les coses per després tornar aquí, llegir-ho i trobar aquest trosset que és veritable per a tots. Vull que prengueu consciència, que lluiteu. I si malgrat tot això no el trobeu, és simplement que a més de polèmica, sóc una feminista dolenta. Però això és una altra història.
Ser feminista va molt més allà d’empoderar-se i d’aconseguir prendre les regnes de la nostra vida, de poder gaudir de la llibertat individual. El feminisme ho vol tot, o millor dit, els feminismes, que acaben convergint en un de sol, aspiren a canviar-ho tot. Volem roses, volem pa i volem vida. Volem sortir soles de nit sense por i volem ser Simone de Beauvoir. També som les dones obreres en Bankok en els ZPEs que moren per falta de somni, que treballen 20 hores al dia per un salari d’esclavitud. Som les dones kurdes a Kobane combatent l’ISIS. Al mateix temps som el col·lectiu LGBT que busca estar integrat dins de la societat i que també persegueix el trencar amb la heteronorma, busquem que el sistema sigui representatiu de tots i no solament el reflex d’uns pocs. I tenim per a estona. Exigim respecte per la terra, per l’alliberament animal, hem de combatre a un sistema que ens enverina, que ens separa i ens aïlla. Si no comprenem que tots som el mateix, i què volem, i desitgem el mateix, mai aconseguirem res. Davant un món que ens humilia, ens assetja i ens divideix, l’única resposta és la solidaritat obrera i sororitat feminista. Pot ser que l’individualisme funcioni molt bé per decidir els nostres gustos particulars, però no per controlar la voluntat de les masses. El sistema pot canviar quan nosaltres ho desitgem, perquè nosaltres som el sistema. Tan sòls cal creure-s’ho, cal saber-ho. Perquè nosaltres no volem ser menys, serem molt més. Per descomptat que l’odi ens uneix, però el nostre amor ens fa invencibles. El feminisme no és un club exclusiu en el qual ens reunim a odiar els homes, és un moviment que aspira a transformar radicalment la societat per treure-li tota la importància a aquest home blanc que té segrestat al món des de temps immemorables. No parlem d’ells, si no que conspirem contra ells per enderrocar aquest món carnívor i heteronormatiu.
Perquè com digué aquell que avui no recordaré: «els plànols d’aquesta societat els va fer Calatrava». Tard o d’hora cauran, cal estar preparats.