Vuit veus del Centre Catòlic de Sants

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Decidim fer aquesta xerrada grupal a l’escenari del teatre del Centre Catòlic de Sants, un espai màgic, ple de taules i cadires que fem servir per a l’entrevista. Ens acompanyen tant actors i actrius com directors, tècnics i membres de la junta del centre. Són la Marina Canela, la Conxita (Imma) Sospedra, l’Ariadna Iranzo, el Jonathan Urribarrens, la Núria León, el Xavier Garcia, el David Castañé i el Cristòfol (Tòfol) Ariño. Des de l’escenari o el pati de butaques la Diana Corolominas capta amb la seva càmera les emocions que vivim fent aquesta entrevista. Comencem parlant de què és el Centre Catòlic de Sants, una entitat amb 140 anys d’història on es viu i es respira teatre.

Intervenen: Marina Canela, Conxita Sospedra (Imma), Ariadna Iranzo, Jonathan Urribarrens, Núria León, Xavier Garcia, David Castañé, Cristòfol Ariño (Tòfol)

 

Moltes gràcies per dedicar-nos aquests minuts i poder xerrar de teatre i del que feu en aquest centre. Per a totes aquelles persones que no hagin sentit mai a parlar del Centre Catòlic de Sants, què hi feu? Com treballeu?

Xavier: El Centre Catòlic de Sants som una entitat que ara l’any que ve farem 140 anys, però clar, va néixer a la seva època… i ara és més centre cultural que catòlic, que és una de les batalles que tenim, però en principi la cosa és més qüestió cultural i d’entreteniment. Llavors funcionem més així. Aquí el que es fa més ara és teatre, perquè tenim la sala que tenim. Intentem fer altres coses, però també és més complicat. Som uns 200 socis, més o menys, i la gran majoria són grans, o sigui que també falta una mica de relleu. Ara per sort tenim un bon relleu amb l’escola de teatre, amb vuitanta criatures de totes les edats. I tenim alguns problemes d’espai, perquè no en tenim més i a vegades és complicat. Però hi ha cinc grups de teatre i això dóna molta vitalitat. També hem d’assajar quan podem assajar, i llavors només tenim nits. Hi ha un grup de jubilats que assagen a les tardes, però la resta assagem a les nits, dos cops a la nit. Els assajos s’allarguen mig any i fem doncs una o dues obres l’any com a molt. I Els Pastorets per descomptat. És una tradició, sempre s’han fet, i sempre intentem fer-los.

Imma: Tot ho fem com a oci, per amor a l’art, pel que ha dit el Xavier. Tots els que treballem, encara que treballem moltes hores, sempre busquem un raconet per exercir la nostra afició.

Tòfol: Es que això pilla. A mi sempre em passa el mateix: És la última obra que faré…. i després s’acaba l’obra, fas les dues representacions, i la primera setmana dius: que bé! La segona setmana ja estàs… Ara ja no tinc res més a fer. És avorrit.

- Publicitat -

Núria: És una manera també de desconnectar de la feina, dels problemes del dia a dia que té cadascú . I aleshores és una manera, primer, de conèixer gent que no siguin els de la feina, que els tens molt vistos, i fas una cosa que t’agrada, que t’omple, et distreus, i ho fem de la manera com ho fem, com podem, però sempre aprenem coses. I satisfà fer-ho. Quan acabes dius: oh, he acabat. I llavors és quan trobes a faltar alguna cosa.

Jonathan: Jo cada any dic que no faré més teatre

Tòfol: Cada any ho diu. L’any passat em va dir: no em truquis, que no faré res. I el vaig trucar i li vaig dir: no em pots dir pas que no. I no va dir que no.

Imma: La gent de teatre ja ho té. Encara que siguin amateurs, els egos…

Xavier: Aquesta és una de les coses més difícils de portar en un grup de teatre.

Ariadna: Això vol dir que totes les que estem aquí tenim ego, i per això estem aquí.

El Centre Catòlic de Sants té una història llarguíssima. És un centre que l’any que ve farà ni més ni menys que 140 anys. Com han canviat les coses en tots aquests anys? Quina ha estat l’evolució del centre?

Xavier: El principi principi ben bé no el sé exactament. Sé que es van reunir alguns, més que res de la parròquia, per fer cultura, perquè en aquella època l’única manera que hi havia de fer cultura era fer un centre. Si que et puc explicar que fa seixanta anys fèiem caramelles, teníem l’esplai, i es feien obres de teatre cada quinze dies. Es combinava teatre amb sarsuela, teatre amb sarsuela. I es feia cine.

David: Al centre, que es va fundar el 25 de juliol de 1878, ja aquell mateix any es van escriure uns pastorets escrits per un soci. I llavors ja es va empalmar amb el 1903 quan es va fer l’estrena de L’estel de Natzaret de Ramon Pàmies un any després de l’estrena general, que es va estrenar a Sant Andreu si no m’equivoco, i després ja es va fer aquí. I al centre, més que Els Pastorets, la tradició ha estat la de fer L’Estel de Natzaret, que es va fer fins l’any 1936 a la guerra. Després de la guerra es van anar alternant. Però fins la guerra tots els anys es va fer L’Estel de Natzaret, que era molt curiós perquè tots eren homes, incloent la Verge Maria. De fet, si no m’equivoco, fins al 1942 no va sortir la primera dona.

Núria: La meva sogra.

Xavier: Ma mare.

Marina: És molt heavy perquè aquí tohom és germà, cosí, tiet… d’algu.

David: I així per resumir, el centre va néixer de la parròquia, que era la part religiosa. Llavors això era la part social, recreativa i artística. De fet la relació actual amb la parròquia és de bon veïnatge. Vull dir que mentres aquí hi hagi una junta directiva, la parròquia no…

Xavier: I tenim aquest local que tenim ara perquè el terreny era d’un soci, el Santomà, que va donar el terreny al centre però amb condicions: teniu això sense pagar un duro però si us passeu, això passarà a mans del rector.

David: Si un dia això plega, te’n vas al senyor rector amb les claus i li dius: tot teu.

Xavier: I s’hi feien balls i no passava res, però havies d’anar “al tanto” perquè com vingués un rector amb mala llet… Així que anàvem d’aquest plan. I al fer el local nou ja es va canviar la cosa.

David: Aquí lo gros del centre sempre ha estat el teatre. Tot i que l’any mil nou-cents vint-i-pico ja va néixer l’Escola Rifònica, que era l’antecedent de la Coral Estel d’ara. Hi havia coral, hi havia llavors també pessebrisme, que era molt important… Hi havia de fet fins i tot ciclisme, amb equips que participaven a la Volta de Catalunya.

Xavier: Hi havia també el ping-pong.

David: Exacte, des de l’any 1950 que també funcionava el tenis taula, amb cinc equips federats. Però el fort nostre era i és el teatre, i espero que ho segueixi sent. I ara, del que estem més orgullosos, a part del teatre, és de l’escola de teatre, que és la joia de la corona.

Imma: I és el que fa falta, perquè des dels inicis que tots érem família, perquè els nostres pares ja havien fet teatre aquí… i ara el que fa falta és un relleu de fora que vingui cap aquí. Els temps han canviat. És el que dèiem fa una estona, abans es feia teatre cada quinze dies, però és que la gent d’aquest barri tampoc tenia un poder adquisitiu com per anar-se’n cada cap de setmana fora ni res… D’aquí una mica aquest associacionisme.

Núria: Clar, les famílies buscaven que la canalla estigués més o menys concentrada en un lloc, en bones companyies. Era tota una altra mentalitat.

Xavier: Jo recordo que abans et passaves el dissabte aquí, el diumenge aquí…

David: De fet el que ho va canviar tot, no només aquí sinó a totes les entitats, va ser el 600. Quan va aparèixer el 600 la gent va començar a dir: mira, anem cap a fora. Llavors clar, va deixar de ser el lloc de trobada que era abans. I la gent mica en mica ja va anar marxant. I és una mica encara el problema general de totes les entitats, sobretot a Barcelona. Als pobles és diferent, perquè allà normalment hi ha el casal del poble, i vulguis o no és un lloc que aglutina grans i joves. Barcelona és molt gran, hi ha moltes alternatives on anar i és més complicat. És un altre món.

Fotografia: Diana Colominas
Fotografia: Diana Colominas

Ara comentàveu que el centre és un espai molt lligat al barri de Sants i a tot el seu teixit associatiu. Per fer un paral·lelisme amb el que us preguntava abans, com ha evolucionat aquest lligam amb la gent del barri?

David: Sempre ens hem mirat una mica massa el melic. Tradicionalment ha estat una entitat molt tancada. Ha viscut durant molts anys de cara a dins. I no sé fins a quin punt hi havia piques amb altres entitats del barri.

Xavier: Amb l’Orfeo de Sants. Entre l’Orfeo i el Centre sempre hi havia hagut rivalitat. Era com el Madrid-Barça.

Núria: Però això no vol dir que, com quan es fa una trobada de corals, doncs venen corals del barri, la Coral Sant Medí

David: Vull dir, tenim una molt bona relació amb totes les entitats del barri, i en general de fora. Nosaltres, com a entitat, estem adscrits a la Federació d’Entitats de l’Ateneu de Catalunya, i allà doncs parles amb gent de tot Catalunya. Ateneus, centres catòlics, círcols catòlics… tots tenim una mica els mateixos problemes i hem fet el mateix camí. Tots vam començar si fa o no fa a la mateixa època i tots hem conviscut.

Núria: Avui en dia però la paraula “catòlic”… Fa molts anys que aquesta paraula de bé no ens en fa cap. La gent sent la paraula i es pensa que va aquí a resar… Jo això m’ho he sentit.

Xavier: No s’ha demanat a ningú si ets catòlic, practicant… mai.

David: De cara al barri de Sants, això és el centre catòlic. De cara a nosaltres és el centre. Ara, ens diem així, i no ens n’hem d’amagar. Ara, som conscients que és un nom que no ven. Per això nosaltres, a nivell del teatre, el primer que vam fer va ser crear un nou nom, que és el Sants Teatre.

Marina: En els grups de joves, entre nosaltres fem bromes, de que -uy, això no ho podem fer perquè és el Centre Catòlic de Sants-. Però és això, que no és catòlic.

David: molts directors no sé si alguna vegada… alguna vegada us han fet algun comentari?

Tòfol: A mi no. I si me’l van fer, per aquí em va entrar i per aquí em va sortir. I ho dic així de clar, perquè sinó plego. Si que hi va haver una obra, La Casa de Cuento, on sortia un senyor amb una sotana que se l’aixecava… i hi va haver una persona que va marxar. Va pegar la seva entrada, no? Pues aire.

Marina: Jo vaig sortir despullada en una obra, i mira tu.

David: Afortunadament però cada vegada en queda menys d’aquest tipus de client al teatre. I jo sempre dic una cosa, aquests que tant es queixen són els que tot el dia miren La Riera. I allò… malparlats el que tu vulguis.

Núria: Quan fem teatre se’ns omplen aquí davant al teatre dos o tres files de gent gran, família, i riuen, s’ho passen pipa, i no s’escandalitzen ja avui en dia. Al contrari.

Marina: Nosaltres vam fer una obra on sortia un cas de transsexualitat i una de les iaies li va dir a l’altre: jo aquesta obra no l’he entès. Tu l’has entès? I l’altre: no, jo tampoc.

Tòfol: Una vegada, i això si que m’ho han dit, vaig intentar fer una escena dels Pastorets d’una manera… i no se’m va deixar. La directora que tocava de l’època no m’ho va deixar fer. I era un problema de moral.

Xavier: És que això són coses dels directors.

Què us aporta formar part del Centre Catòlic de Sants?

Jonathan: Jo personalment és que m’he criat aquí. Vaig començar amb nou anys perquè la meva mare era la que portava el bar, i fins als vint-i-pico que vaig estar aquí. I faré aquesta setmana quaranta, i segueixo aquí. Jo m’he criat en aquets ambient, i sempre he fet teatre. Sempre he fet teatre i és el que m’agrada.

Ariadna: Crec que sóc la més nova de les persones que estem aquí, perquè la Marina va entrar tres o quatre anys abans que jo, i el que em permet a mi el centre és fer teatre, que és una cosa que m’agrada molt. I a sobre si quan entres et reben amb aquests braços tant oberts i et truquen i et diuen -mira és que he pensat de fer un paper amb tu al grup dels grans-, i llavors que fas?

Núria: Com que els més grans?

Tòfol: Doncs dir que sí, que coi (riuen).

Ariadna: Quan pensen en tu per fer un paper doncs és meravellós i súper guay. I el que em permet és, com a actriu, fer una cosa que m’agrada molt i que et tractin súper bé… és súper guay.

Marina: Jo vaig entrar amb el teatre, i al principi només era això, el taller de teatre. Després ja em van enganyar per fer Els Pastorets, i després, el pare de la Núria, que és el director del grup de jubilats, també em va agafar i vaig començar a allà. I a cada grup et diuen una cosa totalment diferent… uns et diuen que no has d’exagerar… i vas a l’altre grup i et diuen que ho has d’exagerar al màxim… Clar, canvia molt.

Jonathan: Una altra cosa que crec que és important és que molts dels directors també són actors. No són directors professionals com si diguéssim. Són actors que els hi agrada dirigir.

Tòfol: No.

Jonathan: Bueno, o no els hi agrada però dirigeixen.

Tòfol: Sí.

Jonathan: Fan el grupet que a ells els hi interessa, i és diferent la manera de veure-ho d’un director professional que d’un actor, crec jo.

I com treballeu, com us organitzeu alhora de tirar endavant un projecte?

Imma: Com podem (riuen).

Xavier: Primer el director és el que tria l’obra. Abans anaven al seu aire i agafaven a la gent que podien, que tenien… Ara estem mirant a veure si ho podem ordenar una mica més, però en principi el director tria l’obra i més o menys agafa a la gent que li sembla que li pot anar bé. Lo ideal seria que hi hagués més moviments entre grups , però això a vegades és complicat , perquè hi ha grups una mica tancats. S’hauria de fer una mica la roda… però funciona així. Llavors, si t’interessa, doncs t’apuntes i el director et diu: vols fer aquest paper? I a assajar.

Tòfol: El director et diu: m’has de fer aquest paper, m’has de dir sí o sí. Llavors et diuen sí, i ja està, el fan.

Ariadna: A veure, és veritat que et truquen i tal… però tothom pot dir la seva opinió.

Tòfol: Jo sempre els hi pregunto què els hi sembla i què s’hi pot fer.

Núria: És que em sembla a mi que director no tothom ho pot ser. Ha de tenir les idees clares del que vol, que entengui allò que fa i ho sàpiga transmetre. Després cadascú de nosaltres, dintre de les seves possibilitats, pot dir: mira, jo això em va més bé així o de l’altre manera. Però bàsicament el director t’ha de donar una mica les pautes.

Imma: Moltes vegades l’obra també va creixent sola. El director comença marcant una mica les posicions i els personatges… però a vegades el personatge creix sol.

Tòfol. Sí, sí. I acabes fent una cosa que no té res a veure.

Núria. Te’l fas teu.

Ariadna: Per acabar-ho de rematar, a l’escola de teatre dels peques, i no tant peques, les obres que fan surten d’ells mateixos. Són idees, improvisacions… i amb els més petits es treballa la idea de que son ells, de que es facin seva l’obra, i la directora està per guiar-los i que les idees descabellades que tinguin hi puguin cabre dins d’una cosa amb un mínim sentit.

Tòfol: Jo és que això del director ho esborraria. Jo l’única cosa que faig és seure’m a una butaca i mirar que el que passa a l’escenari m’agradi. I si m’agrada a mi, doncs li agradarà a la gent. I ja està. I d’aquí a dirigir, a ser el Bieito o no sé qui, això és una altra cosa.

Núria: Jo si que agraeixo però que una persona em digui, més o menys, com he de fer això o allò altre. Després jo ho portaré al meu terreny, però per això et dic que ser director implica bastantes altres coses que dir, mira, tu sortiràs pel cantó tal. No tothom pot ser director. Tu pots ser molt bon actor i de director zero, o al revés.

Marina: Per això el Tòfol ens diu: jo això, això, ho faria així, però com tu vegis, eh?

Tòfol: És que si ella no es troba còmode fent una cosa, que la faci com li doni la gana, i si no m’agrada doncs li diré. I si et caus a terra ja et curaré, no et preocupis.

Marina: Sí, després tota l’obra amb un esquinç. Ja veuràs tu (riuen).

Fotografia: Diana Colominas
Fotografia: Diana Colominas

I en quins projectes esteu treballant ara mateix?

Xavier: Els que estem aquí, ara mateix estem preparant el No et vesteixis per sopar que el fem el 26 i 28 de maig. Divendres a la nit i diumenge a la tarda. Quinze dies abans fan Lluny de Nuuk. A l’octubre es farà Pel davant i pel darrere. I després el grup dels jubilats estan fent El malalt crònic del Russiñol. I fa poc van fer La visita a la vella dama, que va estar molt bé.

Ariadna: I l’escola de teatre estem preparant una obra que es diu No em preguntis el nom.

I com m’he d’imaginar un dia a l’escola de teatre? Com són els assajos?

Al principi de curs el que fem és sobretot improvisacions, jocs de prestar atenció… I després, a mesura que va sorgint l’obra… Primer fem un assaig per plantejar temes, i a partir d’allà doncs fem improvisacions. Per exemple, dos persones que facin una improvisació d’un segrest. A partir d’aquí la Meritxell va agafant idees i es va formant l’obra. En el cas d’ara estem fent una obra de text, que és el segon cop que ho fem.

Ariadna: Fa tres anys vam fer una obra del rollo improshow, que no sabies el que passaria quan sorties a l’escenari, i ara fem una obra de text. Així que hem passat d’un extrem a l’altre.

Marina. Si, però així també veiem diferents coses.

 I com a creadors i participants de tots aquests projectes que ara m’explicàveu, quin tipus de teatre us interessa més?

Tòfol: A mi el modern no, no m’agrada, ho sento. A mi m’agrada la comèdia. Prou trista és la vida com per anar al teatre a plorar. És una cosa molt personal.

David: Com diu aquell, per plorar teniu el Telenotícies.

Xavier: A nosaltres ens agrada anar al teatre a veure obres de tot tipus. Però per fer, jo prefereixo personalment fer comèdia.

Marina: A mi el drama m’agrada perquè crec que no tinc molta gràcia i llavors… Bueno m’és igual, em posin el que em posin molt bé. I a hores d’ara, com amb la Meritxell sempre hem fet comèdia, doncs fer de tant en tant drama està bé.

 I què és per vosaltres el teatre? Com el definiríeu?

Marina: Ser una persona que no ets tu.

Jonathan: Exacte. Posar-te a la pell d’una persona que potser mai a la vida seràs.

Xavier: Home, t’ajuda. Jo crec que t’ajuda a la vida. Jo per exemple treballava en una botiga, i fer teatre t’ajuda de cara al públic, et dóna moltes eines.

Ariadna: Jo crec també que el fet de fer teatre, i cada personatge que he fet, m’ha ajudat a que em conegui com a persona. És a dir, cada personatge que he fet m’ha ajudat a descobrir alguna cosa que jo no sabia. I aleshores jo crec que això també m’agrada molt, a banda de que aquí estem com enmig d’una aura estranya que és molt espacial. Crec que cada personatge que he fet, no sé si per les persones que m’han envoltat o per l’aprenentatge que jo he fet, m’ha fet conèixer alguna cosa de mi que no sabia, i aleshores crec que el teatre m’ha ajudat a créixer com a persona.

Núria: Fas coses que penses que a la vida normal no faries. Perds la vergonya, per dir-ho d’alguna manera. Puges a l’escenari, i t’oblides de que hi ha gent mirant el que fas. Tens un ampli ventall de si tinc que dir això o allò altre, doncs ho dic, ho faig. En aquell moment no sóc jo, sóc el personatge que interpreto.

Tòfol: Això és el carnaval. La gent es disfressa.

Núria: Has de sortir i pensar que estàs interpretant un paper, i que allò, mentre estigui dintre de… que no s’escapi dels teus principis per dir alguna cosa, doncs m’hi llenço i en sóc capaç.

Fotografia: Diana Colominas
Fotografia: Diana Colominas

I imagino que molts de vosaltres sou també espectadors de teatre. Com a tals, hi ha algun espectacle que hagueu vist i pensat, ostres, com m’agradaria tenir l’oportunitat de fer una cosa semblant?

Núria: Moltíssims.

Xavier: Nosaltres anem molt al teatre i sempre comentem: aquesta la podríem fer, o a aquesta no hi arribarem mai.

Jonathan: Trampa per ratolins em va agradar molt i vaig dir, ja la farem. Jo vaig anar a veure-la aquí al centre i em vaig dir, jo vull fer Trampa per ratolins. Jo tenia deu anys o una cosa així… i encara no l’he fet.

Tòfol: Doncs no la vam fer, perdona que t’ho digui, perquè ell no la podia fer. I ell ho sap. Perquè estava fent no sé que més.

Ariadna: Jo crec que és cada cop que vas a veure una obra al teatre que dius: ua, tant de bo estigués allà…

Núria: És que totes. L’última de la Jane Eyre, les de l’ Emma Vilarassau perquè a mi m’encanta… és potser l’actriu amb la que jo tinc referència quan jo tinc que fer una obra.

Ariadna: Una cosa que em passa, i que m’ha passat a partir del moment en que vaig començar a fer teatre, és que no he tornat a veure les obres de la mateixa manera. És a dir, veus les obres des d’ una perspectiva completament diferent. I a vegades no he aconseguit entrar de debò en l’obra per culpa d’estar mirant altres coses… I quan realment m’han fet entrar dins de l’obra si que he pensat, bua, aquesta si que val la pena.

Núria: A vegades vas a veure una obra que dius: ui! Això ho podríem fer. Penso que els actors professionals que han fet aquesta obra han perdut una mica el temps, que podrien haver fet una cosa més important, no sé si m’explico. Hi ha obres que les vas a veure i t’omplen tant que surts d’allà pensant que mai a la vida podré fer això. Però en canvi n’hi ha que dius m’atreveixo. I aleshores penso que hi ha obres que no les he anat a veure perquè penso que no m’aportaran res, no aprendré.

Tòfol: És que també es fan moltes birries, eh?

Jonathan: El que almenys a mi m’han dit moltes vegades molts directors és que quan vagis a fer una obra no la miris, perquè no et sortirà mai igual.

Tòfol: No, és que no et sortirà.

Núria: Per exemple, Toc Toc és una obra que vaig anar a veure al teatre i al sortir vaig pensar, bueno, tant parlar del Toc Toc  i que vols que et digui… I va el Tòfol i diu que farem Toc Toc.

Tòfol: Que estaria jo pensant…

Núria: I haig de reconèixer que m’ho vaig passar pipa.

Com m’he d’imaginar una estrena aquí al centre?

Xavier: Jo si pogués marxaria pitant.

Núria. És quan diem aquesta serà la última… Qui m’ha enredat a posar-me aquí…

Marina: És estar-me fent pipi cada deu minuts.

Tòfol: Jo, des del meu punt de vista, del que mira, a totes les que he dirigit, que ja comencen a ser algunes, jo sé que sortirà bé. No tinc cap problema. Ells estan cagats, però jo em dic que sortirà bé.

Com imagineu el futur del Centre Catòlic de Sants?

Marina: Jo, personalment, tinc la visió de que seria guay fer coses per joves de l’estil projecció de pel·lícules, fer concerts de nois del centre… Fer coses així per atraure gent jove també. El que passa que això s’ha de parlar i tal.

Xavier: El futur són ells. El que vulguin ells és el que es farà.

David: El cine està molt bé però con la SGAE hemos topado.

Imma: I és el que dèiem abans del voluntariat, i ha molta voluntat, però casi totes les coses valen diners, i sempre es necessiten diners per arrencar projectes…. i tot això es pot expandir doncs amb publicitat… i això doncs és un problema de diners, i per molta voluntat que hi posi molta gent, doncs a vegades és difícil tirar projectes endavant.

David: I avui en dia si has de comptar amb subvencions… apaga i vamonos. Així que el que deia l’Imma és veritat, podríem fer moltes coses, el que passa que ara mateix estem pendents del pressupost, i avui en dia… No es com abans que n’hi havia… avui en dia no hi ha res.

Núria: Però bueno, si hi ha idees…

David: Això si, tot és estudiable.

Núria: El futur és vostre (dels joves), i heu d’aixecar això. Si vosaltres no ho seguiu això tancarà.

Tòfol: Faran un Caprabo. O un Mercadona.

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca