La vinculació de la política amb l’esport sempre ha estat estreta. Són habituals les banderes als estadis, aficions radicals d’una tendència política, càntics, xiulets als himnes o efervescència patriòtica-nacional quan la selecció nacional guanya un títol.

És indiscutible que hi ha ciutats conegudes essencialment per l’equip esportiu. Una majoria coneix la ciutat lituana de Kaunas, perquè hi juga el BC Žalgiris Kaunas, així com el THW Kiel d’handbol o un cas més proper, el Vila-reial, conegut al món principalment pel futbol (exceptuant els aficionats a la ceràmica). És lògic doncs, que es mesclin els èxits esportius amb el territori que arreu representen, les victòries donen reconeixement (i admiració) a la vegada que s’exporten el nom i els símbols de la ciutat arreu. Sense aquesta vinculació, segurament no s’entendria el sentiment i l’afició que mou l’esport.

L’esport lligat a la identitat nacional i a la ideologia

Hi ha clubs que més enllà de la representació local estan lligats a una tendència política concreta, en gran part canalitzant la ideologia de l’afició o el territori. El Celtic de Glasgow està vinculat a la minoria catòlica i al seu origen irlandès, i darrerament a l’independentisme escocès, en contraposició el Glasgow Rangers es vincula a l’unionisme britànic.

El FC St. Pauli s’ha lligat a les esquerres, antifeixistes i antisexistes, com també el Rayo Vallecano o l’AS Livorno, relacionat amb el Partit Comunista Italià, que va néixer a la mateixa ciutat. El màxim rival italià és la SS Lazio, vinculat a l’extrema dreta. També hi ha clubs que intenten representar una comunitat, el FC Ararat de Teheran només accepta jugadors d’origen armeni, tot i competir a Iran, igual que fa l’Atlètic de Bilbao i els jugadors bascos. Després hi ha equips que representen una institució, com el CSKA i l’Exèrcit Roig.

Un club proper és el SC Bastia, vinculat a la identitat corsa i que el 1978 va celebrar un històric partit contra el Barça, concretament a l’Alguer i anunciat com un partit per “l’amistat entre els pobles català, sard i cors”. Segons molts mitjans el club va ser fundat el 1905 pel suís Hans Ruesch, provinent del FC Barcelona. Un quart de la ciutat de Bastia és sòcia del club i han tingut polèmiques per xiular l’himne francès i no es senten ben tractats per la lliga francesa, tenint una especial rivalitat amb l’Olympique de Marsella i el PSG.

FC Barcelona vs. Real Madrid

El FC Barcelona recull en els seus estatuts que la llengua pròpia del club és el català, com també la “permanent fidelitat […] a Catalunya” i a “la catalanitat del Club”. Per poder ser-ne president és necessari tenir veïnatge civil català.

L’equip ha estat històricament vinculat al catalanisme i catalitzador d’aquest, principalment durant les dictadures. L’afició acostuma a portar senyeres i estelades i coreja independència al minut 17:14 de cada partit, com també ha xiulat la Marxa Reial a les finals de la Copa del Rei.

El vincle ha portat al fet que s’assimili al conjunt del país els resultats, insults (o felicitacions) i no és estrany, ni inusual, que el propietari del Màlaga generalitzes en tots els catalans en assegurar que “l’escòria de Catalunya no sentirà l’olor de la Lliga”. També és normal que en les visites, els culers siguin rebuts amb més banderes espanyoles del que és habitual i que es canti constantment el  yo soy español des de la grada.

El Real Madrid ha estat considerat el màxim representant del futbol espanyol i per tant,  una part important de la marca España, tant en l’àmbit de l’estat com internacionalment. No és d’estranyar que sigui obligatori ser espanyol per poder ser president del club.

A partir dels pactes entre Espanya i els Estats Units el 1953, el Real Madrid va ser utilitzat com ambaixador del règim per millorar la seva projecció exterior. Aquest fet, així com el fitxatge de Di Stefano, en detriment del Barça, o el conegut 11-1, van portar a vincular per un gruix de la població l’equip amb el franquisme, i posteriorment amb Espanya i el seu sistema polític, sent considerada la seva llotja el centre de poder de l’Estat. El directiu del club Raimundo Saporta ho sintetitzava dient que “el Real Madrid es y ha sido político. Ha sido siempre tan poderoso por estar al servicio de la columna vertebral del Estado. Cuando se fundó en 1902 respetaba a Alfonso XIII, en el 31 a la República, en el 39 al Generalísimo, y ahora respeta a Su Majestad Juan Carlos. Porque es un Club disciplinado y acata con lealtad a la institución que dirige la nación”.

Però… què hi ha de cert? Realment existeix aquest vincle i els aficionats dels dos clubs tenen tendències polítiques diferenciades?

En l’àmbit estatal les dades més actuals són de 2014. En aquell baròmetre del CIS un 38% dels ciutadans de l’Estat eren simpatitzants del Real Madrid, un 25% del FC Barcelona i a més distància l’Atlético de Madrid (6%), València CF (4%), Athletic de Bilbao (3%) i Betis (3%).

Creuant per ubicació ideològica, s’observa clarament que a la dreta (del 6-10) el Real Madrid està sobrerepresentat, on més del 40% són aficionats del Madrid. En canvi, entre els aficionats d’esquerra la presència és molt menor, només un 12% dels que s’ubiquen a l’extrema esquerra diuen ser del club blanc.

En canvi, el FC Barcelona és a la inversa, en les posicions de més a l’esquerra es supera el 30%, mentre que a les dretes, menys d’un 20% són aficionats culers. Sembla haver-hi una relació entre ideologia i els dos clubs. On no hi ha (sense incloure Catalunya) és en el model d’Estat, no hi ha un especial suport a més autonomia o al dret a la independència entre els barcelonistes, encara que, són lleugerament més partidaris a la descentralització que els madridistes.

Si ens fixem en la simpatia de partit, tornem a trobar diferències significatives. Cal apuntar que en ser del 2014 no hi ha Podem ni Ciutadans i està present UPyD.

Molt per sobre del que trobem en el conjunt de la societat, un 50% dels votants del PP són simpatitzants del Real Madrid, així com un gran nombre dels d’UPyD. En canvi, tant en IU com en els partits minoritaris (principalment nacionalistes) té un suport molt menor que en el conjunt de la població.

Com passava amb l’eix esquerra-dreta, el FC Barcelona està sobrerepresentat a la inversa que el Madrid. Només un 14% dels simpatitzants del PP i UPyD diuen ser del Barça i només en els partits minoritaris i IU els culers superen els madridistes.

En l’àmbit català trobem dades de l’últim baròmetre del CEO, de març del 2017. Un 78% dels aficionats declara ser del FC Barcelona, en segona opció trobem el Madrid (10%) i un 3,6% assegura ser de l’Espanyol.

El Barça és molt majoritari i gairebé la totalitat de votants de la CUP i JxSí asseguren ser barcelonistes. Sembla haver-hi una relació, ja que com més centralista és una opció política més augmenten els aficionats madridistes (i es redueixen els culers). El PP és l’únic partit a Catalunya on la majoria de simpatitzants són del Real Madrid, mentre que tant en C’s com en el PSC està altament sobrerepresentat respecte el conjunt del país.

En el cas de l’Espanyol, on tenen més presència és en el PP, C’s i CSQEP. Encara que caldria assenyalar que un 3% de votants de JxSí són més que un 6% de C’s. Amb abstenció inclosa, un 29% dels pericos van votar a JxSí o la CUP, mentre que un 24% van votar PP, C’s o PSC.

Respecte si es vol un estat independent, les diferències són clares. La majoria d’aficionats del Barça, el 61%, són independentistes i un 91% dels que volen la independència són barcelonistes. En canvi, entre els aficionats del Real Madrid la majoria són contraris a l’estat independent, on només un 7% es mostra favorable. L’Espanyol, tot i estar per sota el conjunt de Catalunya, té un gran nombre de seguidors favorables a l’Estat independent, no havent comparació possible amb els resultats madridistes.

En el cas del Real Madrid es produeix un fenomen molt peculiar, ja que hi ha més aficionats madridistes a Catalunya que es senten només espanyols o més espanyoles que de la comunitat autònoma que no pas a la resta d’Espanya. Per l’altra banda, són més d’esquerres que els madridistes de la resta de l’Estat, encara que es situen més a la dreta que el conjunt de catalans.

Per tant, la relació entre política i futbol en els aficionats sembla clara. Hi ha diferències clares en el vot i en la ubicació ideològica en el conjunt de l’Estat, encara que no en el model territorial. Caldria més dades per saber si per ideologia es fan del Barça o Madrid, o viceversa. A Catalunya també hi ha diferències clares, tant en vot com en suport a la independència, havent-hi una estreta relació entre política i futbol. Encara que s’intenti negar aquesta existència, hi és.