2017 és l’any en què ha acabat Girls, una de les sèries que ha fet canviar el paradigma audiovisual a HBO donant veu a la joventut i als millenials des d’una mirada honesta i amb transparència. Però el 2017 també és l’any en què es produeix l’esperat retorn de Twin Peaks, la mítica sèrie de David Lynch que torna 25 anys després del seu misteriós final.

Una sèrie i l’altra tenen poc a veure, però què passaria si algú s’atrevís a barrejar el misteri de Twin Peaks amb la veu de la generació de Girls? Doncs aquest és l’atreviment de Sarah-Violet Bliss, Charles Rogers i Michael Showalter, creadors de la sèrie Search Party. No es pot afirmar que la seva intenció era crear un híbrid entre aquestes dues mítiques sèries, però la veritat és que la rebuda per part de la crítica ha estat molt positiva.

Search Party és una comèdia negra de misteri formada per 10 episodis de 20 minuts cadascun que segueix la vida de quatre amics que es veuen immersos en la desaparició d’una amiga de la infància. Pot semblar una premissa molt simple, però el misteri cada cop es va complicant més fins a explotar en un final de sèrie impactant i agredolç.

Per què s’assembla a Twin Peaks? Salvant totes les distàncies (llargues, llarguíssimes) tota la història aflora de la desaparició d’una jove que aparentment tothom la considerava una noia perfecta, però que amaga molts secrets, tal com passava amb la Laura Palmer. El fet d’anar traient l’entrellat a les diferents pistes amb les quals topa la Dory, la protagonista, és el que permet fer avançar tota la trama i enganxar a l’espectador fins al final, per saber què ha passat realment. L’obsessió de la protagonista per arribar a un tancament satisfactori la fa involucrar més del compte, fent-nos partícips d’una obsessió inexplicable.

Per què s’assembla a Girls? Doncs perquè dóna veu a una generació semblant a la de la sèrie d’HBO i en mostra les seves vides sense pudor. Un noi que vol arribar a ser famós, una actriu jove i plena d’il·lusions, un noi que encara té un conveni de pràctiques esperant que el contractin i una noia senzilla, amb una feina precària, mal pagada i que encara no sap quin rumb prendrà la seva vida. És fàcil que molts de nosaltres ens sentim identificats amb algun d’aquests personatges, i fins i tot una mica amb cadascun. La vida quotidiana es trenca amb la desaparició de la Chantal, però la vida segueix, i els problemes econòmics, de parella, d’amistat i del dia a dia persisteixen com una gran llosa a l’esquena dels protagonistes.

La fórmula d’aquest èxit està formada, en gran part, per un repartiment d’actors i actrius desconeguts en el panorama televisiu americà més comercial, i per tant l’espectador no troba cap referència prèvia que el faci connectar amb cap altre producte. Potser només la Lena Dunham és l’única capaç d’interpretar-se a ella mateixa dins la Hannah de Girls, però els actors de Search Party inspiren igualment una veritat que ens fa reconèixer la vida que duen com a propera, sigui per proximitat personal o perquè ens recorden a algun amic. Això no vol dir que siguin uns personatges que “caiguin bé” ni sigui fàcil empatitzar-hi, però s’hi troba veritat en allò que fan i diuen.

La sèrie, gravada a una sola càmera com si fos una pel·lícula, té una estètica molt treballada en cada pla, acompanyada d’una música molt immersiva i experimental que reforça encara més la idea de modernitat. Tot i aquest esperit modern, la sèrie no té cap intenció d’oferir-se com a imatge de La Modernitat, sinó que pren com a referència molts altres productes televisius previs. L’impacte dins el circuit comercial televisiu americà ha estat molt limitat: no és Game of Thrones ni HBO; s’emet a TBS, una cadena sense cap títol de ficció de producció pròpia insígnia. Potser el fet de passar més desapercebuda en aquest sentit la dota d’un visionat diferent, amb la mirada allunyada dels grans productes audiovisuals, tan de moda últimament.

Search party és una recomanació per aquells que es volen allunyar de títols mainstream del panorama televisiu internacional. És una aposta per una sèrie moderna que dóna especial importància als seus personatges, però alhora es complementa amb una trama recurrent durant tota la temporada que enganxa fins a arribar a un final que, igual que a la protagonista, et deixa amb la boca oberta.