La qüestió alemanya a l’Europa del segle XXI

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Alemanya ha marcat la política europea durant gairebé els darrers cent cinquanta anys, i avui ho continua fent. Malgrat (o causa de) la Unió Europea, la “qüestió alemanya” ha tornat a ser un dels temes subjacents de la darrera ronda d’eleccions al continent. La visió de la UE com un instrument de l’hegemonia de Berlín ha esvaït el consens europeista dels noranta, alhora que el lideratge germànic és l’única esperança dels que volen aprofundir en el procés d’integració.

Des de la seva aparició, el potencial demogràfic, militar i econòmic d’Alemanya va descompensar la balança de les potències europees, però va ser insuficient per a crear un nou equilibri. Encara avui ens movem en l’entramat institucional – OTAN i UE – ideat precisament per a garantir una reconstrucció controlada de l’Alemanya de post-guerra, que evités la seva hegemonia. Com se solia dir a l’època, l’objectiu era mantenir els americans dins Europa, els russos fora i els alemanys caps cots. A més, per a cancel·lar el suposat bel·licisme alemany, calia desplaçar el centre de gravetat del país dels cavallers de Prússia als banquers de Frankfurt. Si Alemanya havia de jugar en un futur un rol important a Europa, no ho faria plantejant una alternativa al liberalisme. El teló d’acer va facilitar més les coses del que s’acostuma a reconèixer.

2008, canvi d’hegemonies

Però l’any 2008 el món es va moure, en mig de la crisi els americans van girar els ulls cap a Àsia i a l’eurozona es precisaven decisions. Calia un lideratge clar. La ficció de l’eix franco-alemany encara estava en marxa, però com després es va veure, França feia temps que no seguia el ritme. Berlin es va trobar al capdavant. Segurament tampoc hi havia alternatives. L’alemanya era l’única economia prou sòlida per a reclamar el lideratge de la Unió. En aquest sentit, la Crisi no va ser el detonant de res, sinó que va esvair el fum que no deixava veure amb nitidesa fractures i realitats que duien anys gestant-se. El que ha vingut després ja ho coneixem.

Molts podran argumentar que el lideratge de Berlín, no només és bo per als alemanys sinó que beneficia al conjunt dels europeus. A les petites economies del centre i nord no els hi ha anat malament, i els estaments financers del sud també han guanyat. Ser capaç de controlar el repartiment de beneficis és part del que consisteix ser l’hegemon. Hegemonia no és sinònim de tirania. L’hegemon no és només l’estat més poderós, sinó aquell que és capaç de liderar un grup de països i sectors socials  presentant els seus interessos com l’encarnació dels interessos del tot. La figura és la metonímia, no la hipèrbole. Però que ningú es confongui, l’objectiu continua sent mantenir dempeus una piràmide i estar-ne al capdamunt. Així, Alemanya ha sigut capaç d’encapçalar i mantenir la coalició europeista integrant diversos sectors socials, polítics i econòmics. Aquesta coalició no està exempta de tensions, Alemanya ha sabut, però, mantenir les files fermes en les qüestions claus.

Ara bé, no tothom hi guanya simplement el món no funciona així. Els sectors socials lligats a la producció nacional, especialment a les perifèries, afectats per les polítiques d’austeritat i el neomercantilisme alemany han vist com els seus interessos han anat reculant sense la protecció dels seus estats. Presentar un camí amb més claredat ha escurçat les bases, els sistemes de partits s’han desfet arreu d’Europa i s’ha passat d’un anterior consens europeista a una creixent polarització. La cancellera alemanya, Angela Merkel és al punt de mira. En aquest sentit, l’aposta per Berlín ha sigut arriscada, provocant tensions que encara està per veure com es resoldran.

Tensions polítiques a la UE

A les tensions polítiques li hem d’afegir que Alemanya no te prou capacitat per a ser l’únic motor econòmic de la Unió. Alemanya és qui més hi guanya, però els números no surten. En termes absoluts, es podria argumentar que el mercat comú ha generat un pastís més gran, però en termes relatius Alemanya s’ha emportat el tros més gros. I això ha provocat més d’una indigestió.

A Europa Occidental, grans parts de les poblacions de les potències tradicionals, França i Regne Unit, no han acceptat ser diluïdes en el marc europeu. Els britànics, una vegada més, han decidit tallar amarres amb el continent. França continuarà sent un maldecap per a Berlín. De la mateixa manera que els francesos no van acabar d’acceptar mai que estar a l’OTAN volia dir estar sota el lideratge de Washington, difícilment concediran que quedar-se a la UE implica seguir les ordres de Berlín. Aquest ha sigut un dels temes claus de les eleccions franceses, i ara per ara sembla que amb Macron els francesos estan disposats a acceptar un paper modest. Però França no és en cap sentit com Itàlia o Espanya, la grandeur no era només idea de Le Pen, sinó també compartida pels Republicans. Veurem quant estan disposats a cedir els alemanys per a revifar el miratge de l’eix franco-alemany. A més, recordem que els francesos li han d’agrair al general De Gaulle ser una potència nuclear, club del qual només en formen part una dotzena de països al món. Aquesta exclusivitat dona un status que no pot ser obviat.

- Publicitat -

Alemanya sap, de fet, que el club de les potències no accepta vegetarians. Que l’hegemonia no impliqui ús directe de la força, no vol dir que pugui assolir-se sense tenir la capacitat d’utilitzar-la, sobretot de cara a competidors externs. Els cavallers prussians no es poden mantenir sota terra.  Alemanya, en un context internacional de creixent volatilitat i la incertesa sobre el futur de l’OTAN, ha posat en marxa una ampliació de les seves capacitats militars per a fer front a la suposada amenaça de Rússia. En aquest marc, s’han obert debats fins fa poc impensables, entorn de la necessitat d’armament nuclear sota control alemany. Segurament estem lluny de veure-ho, però el simple fet de plantejar-ho és una mostra de com de lluny queda el món que va veure néixer la Unió Europea. En aquest sentit, poder ser garant de seguretat és per Alemanya un element indispensable per a reafirmar el seu lideratge a Europa de l’Est. Al front oriental, les polítiques de signe liberal provoquen enormes resistències a Brussel·les, però la por a Moscou fa que es tanquin files amb Berlín. A més, comença a notar-se la presència de l’ós panda. Europa de l’Est serà la porta d’entrada de la Nova Ruta de la Seda xinesa, i només mantenint la seva preeminència a la zona, Alemanya podrà garantir-se un espai sòlit en aquest nou projecte geoeconòmic.

Parlar de l’hegemonia alemanya no és agitar vells fantasmes. Aquesta és una realitat creixent i una aposta clara de Berlín. Però el seu lideratge està lluny de ser tan sòlid com els seus acòlits i detractors plantegen. Aquesta aposta, que ha comptat amb el suport de gran part de les elits de tots els països de la UE, ha produït unes friccions profundes. Friccions segurament inevitables per aprofundir en el procés d’integració europea, però que ha generat unes esquerdes que difícilment poden ser tancades. Està, per tant, per veure si gairebé dos segles després Alemanya és capaç de resoldre els desequilibris que el seu pes provoca.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca