El Barça és més que un club, i no ho és perquè al llarg de la seva història hagi guanyat molts títols -sobretot en aquests últims 15 anys- o per haver tingut a les seves files a molts dels millors jugadors del moment, ho és per un compromís social i polític que transcendeix l’esport.
L’adhesió del club al Pacte Nacional del Referèndum és un moviment coherent amb el llegat que han deixat Josep Sunyol, afusellat sense judici previ pels franquistes el 6 d’agost del 1936 a Serra de Guadarrama, quan entrà accidentalment en la zona ocupada per l’exèrcit de Franco, i Agustí Montal, qui va defensar el catalanisme des de la seva presidència entre els anys 1969 i 1977 recuperant la senyera de l’escut, adherint el club l’any 1972 a la campanya en favor del català a l’escola, va normalitzar la llengua a l’estadi i va tirar endavant, l’any 1974, l’estrena del ‘Cant del Barça’, l’himne del club en català.
Quan el president Narcís de Carreras l’any 1968 va pronunciar per primera vegada el crit “més que un club” ho va fer perquè la història que el precedia ho inspirava. El compromís del FC Barcelona amb Catalunya es constatava amb el suport que va donar el club a l’Estatut de l’any 1918, o quan va fer un acte de resistència el 1925 xiulant la marxa reial durant la dictadura de Primo de Rivera, fet que va comportar la suspensió de totes les activitats del club durant 6 mesos. Quan Carreras reflexionava sobre la idea de ser més que un club ho feia perquè el Barça representava un símbol de resistència, era l’antítesi del Real Madrid: poder i centralisme. El republicanisme i el catalanisme abraçaven el club perquè reflectia uns valors que la dictadura oprimia amb l’ús de la violència.
Aquest catalanisme, aquest compromís amb el país, no nega la seva condició de club global. La globalització tendeix a imposar la seva lògica de transversalitat des de la pèrdua de la identitat, i de la mateixa manera que el Barça es va mostrar contrari l’any 2010 a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006, va permetre que la Via Catalana de l’11 de setembre del 2013 passés pel Camp Nou i que s’adherís al Pacte Nacional pel Dret a Decidir el 10 d’octubre del 2014, que ara mostri el seu suport al Pacte Nacional pel Referèndum no xoca, en cap moment, amb el seu projecte de reconeixement mundial ni amb la seva història. Ans al contrari, el fa ser coherent.
El Barça no barreja política i esport, perquè és un club que neix de la suma dels valors dels dos conceptes: esport, democràcia, catalanisme i compromís social. Els 118 anys d’història narren capítols de resistència que mostren la fidelitat del club amb aquests valors, és per això que sorprèn quan encara avui dia hi ha socis i penyistes que no entenen el suport de la institució al referèndum. S’agafen a la bandera blaugrana per escenificar un greuge que no existeix, intenten separar el club de l’anhel polític de quasi tot un poble que sempre ha defensat, recordem que el 80% dels catalans vol votar. Fer-ho és anar en contra del sentit original i final del club. El Barça no és un club neutral, és una institució que pren partit pel catalanisme.