80 anys dels Fets de Maig: la derrota insubmisa

– Sht! Calleu! Vadó, apuja el volum.

La discussió s’havia acabat a l’instant i el jove Vadó, el benjamí de 17 anys, corregué ràpidament a apujar el volum de la ràdio.

– “…per la unitat, per als que han caigut en lluita, no feu cas a les provocacions… tots quants han mort avui són els meus germans, m’inclino davant d’ells. Són víctimes de la lluita antifeixista i els hi faig un petó a tots per igual. Salut camarades, treballadors de Catalunya!”.

Els rostres dels companys romanien capcots i amb la mirada perduda mentre sonava a batzegades la metàl·lica veu de Garcia Oliver. Pomenal no s’havia mogut ni un mil·límetre, de braços plegats i recolzat a la taula. Per nosaltres era la personificació llibertària. La seva seriositat reflectia tristesa, una tristesa profunda.

Tres dies d’autèntica bogeria. Tan bon punt ens vam assabentar de l’assalt a la Telefònica vam córrer diligents a prendre posicions al pis que Tino Cervelló tenia a Jaume I amb Bonaventura Durruti. Al bell mig del casc antic, on s’havia traslladat l’epicentre del conflicte des de Plaça Catalunya. Tot i que havíem decidit no formar part del conflicte, assistíem als companys de barricada amb el que podíem i donàvem part del que succeïa als carrers: revengisme.

- Publicitat -

– I ara què? –havia preguntat Cervelló des de l’ampit de la finestra. Cervelló era l’únic que anava vestit pròpiament de milicià, amb la seva granota de color blau Maó. No duia la gorra, aquí no crèiem en els colors.

En una de les últimes rondes de suport ens havíem fet amb La Vanguardia. Els titulars clamaven per l’alto al foc i l’editorial era inequívoca. Ola de locura (…) Hemos de condenar todos los locos que trabajan en estos momentos en labrar su ruina y la de todos. Va en ello nuestra dignidad.

Dignitat. Aquest mateix matí havia aparegut el cadàver de Berneri, la ploma italiana de la rereguarda, a no res del nostre portal a la Plaça Sant Jaume. Quina dignitat?

L’ull per ull dels carrers de Barcelona s’havia convertit en una voràgine de tragèdia. Si els teletips eren certs, els destructors Lepanto i Sánchez Barcáiztegui havien tocat port i més de 5.000 guàrdies d’assalt enviats pel govern de València entrarien per la Gran Via en qualsevol moment. Res havia resultat per atzar i l’objectiu era clar: o nosaltres o ells.

– Ja heu escoltat a Garcia Oliver. Només podem esperar – Pomenal seguia exactament en la mateixa posició, mirant a terra però amb la ment absorta, plena de pensaments que galopaven a la velocitat del raig, confusió, ràbia i… derrota?

– Aquests galifardeus ens han acusat de feixistes! – havia exclamat Cervelló. –I clamen per la victòria sobre Catalunya!

A nosaltres, que un 19 de juliol vam sortir al carrer per aturar una dictadura, per posar en marxa la indústria, les escoles, i el camp deixats de la mà de Déu. Els qui vam sortir per conquerir la llibertat, i no pas per un partit.

Ara volen tornar al que hi havia abans del 19 de juliol. A que en ple temps de guerra s’especuli amb el preu dels queviures, a imposar una dictadura, tingui l’epítet que tingui, i a provocar una nova lluita fraternal.

– Ei! Els guardes estan entrant a la seu del sindicat!- el Vadó havia ocupat el lloc de Cervelló vora la finestra. Tots ens vam apinyar per veure que estava passant al carrer.

Sortir al carrer aquests dies volia dir tornar al passat. Al juliol d’ara fa un any, amb les avingudes tallades per les barricades, als trets i els retrets i a la incongruència d’un afer que ens sobrepassava a tots. Aquella vegada vam aturar el cop, aquesta entreguem les armes.

Del 3 al 7 de maig de 1937 esclaten els “Fets de Maig del 37”. Uns esdeveniments tràgics que es van produir a la rereguarda republicana de Catalunya, entre dos bàndols polítics i sindicals que pugnaven per aconseguir el control de la situació. El que molts anomenen la guerra civil dins la Guerra Civil espanyola, que posava sobre la taula quin procés revolucionari calia seguir. Per una banda hi havia el PSUC, la UGT i ERC –entre d’altres-, i per l’altra la CNT-FAI i el POUM. Uns fets de maig que van marcar un punt d’inflexió en el desenvolupament i conclusió de la Guerra Civil espanyola, i en el paper de l’esquerra arreu del món.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca