El president turc Tayyip Erdogan està d’enhorabona, el passat dia 16 d’Abril més de la meitat de la població va acceptar en referèndum les reformes exprés aplicades durant l’estat d’excepció, per les quals obtindrà la presidència unes competències amplíssimes. Una victòria que depengué molt de l’èxit de l’operació Escut de l’Eufrates, una incursió militar a Síria que dues setmanes abans el primer ministre Binali Yildirim havia donat per conclosa. Però avui la pregunta és si aquesta intervenció al conflicte sirià serà beneficiosa per als turcs o si la proclama del primer ministre serà recordada com aquella que va fer George Bush amb el “missió complida” l’any 2003 després de derrocar Saddam Hussein?
Operació Escut de l’Eufrates
L’Operació Escut de l’Eufrates responia a uns interessos interns i externs, dels quals, la lluita contra grups terroristes (que el govern turc empra per referir-se tant al DAESH com a les YPG, les milícies kurdes) suposa el motiu oficial de la invasió d’una part de Síria a mans de l’exèrcit turc. La intervenció no fou massa ben acollida per la resta d’actors implicats en el conflicte: per una banda, el govern d’al-Assad assistí amb preocupació a l’entrada d’un exèrcit hostil que regularment ha estat ajudant grups salafistes sirians com Ahrar al Sham en la lluita contra el govern de Damasc; d’altra banda, tant els EUA com els seus aliats occidentals observaren amb inquietud com Turquia seguia la seva pròpia agenda a la regió (un fet poc sorprenent tenint en compte que el 16 de juliol del 2016 havien recolzat els militars anti-Erdogan).
L’apropament a Rússia i el fracàs dels acords de pau amb els kurds del PKK havien mogut l’executiu turc a cercar una política més agressiva a Síria, però fou la derrota del DAESH a mans de les YPG a Manbij a principis d’agost el que desencadenà l’inici de l’operació, doncs l’arraconament del DAESH a la localitat fronterera de Jarablus i la possibilitat que els territoris kurds del nord de Síria s’unissin territorialment donaria ales al PKK a Turquia. Així, el 24 d’Agost el ministre de defensa Fikri Isik anuncià l’inici de la intervenció, amb la voluntat de crear una zona segura al nord de Síria i expulsar a les YPG a l’altra banda del riu Eufrates. Jarablus és arrebatada per DAESH en els primers dies de l’ofensiva, com també les localitats des de les quals l’YPG assetjava aquesta ciutat; a continuació els esforços dels militars turcs es van dirigir a assegurar el marge esquerre del riu i a prendre al DAESH localitats tan emblemàtiques com Dabiq (on ells creien que es produiria la batalla final contra les forces infidels) i al-Bab, a 30 km de la frontera turca i 40 d’Àlep, l’antiga capital dels rebels sirians.
El fet que el DAESH perdés al-Bab no ha tranquil·litzat pas al govern de Damasc, tot el contrari, l’establiment d’una zona sota control militar dels turcs i els seus aliats els hi és encara més perillosa. El 22 de desembre passat i després d’un setge de més de 4 anys al-Assad va conquerir la simbòlica ciutat d’Àlep, però per a fer-ho hagué d’accedir al fet que els milicians d’Ahrar al Sham (finançats per Turquia) fossin evacuats a la ciutat d’Idlib, per la qual cosa, la seva presencia sobre el terreny és encara molt precària. A costa de 70 soldats turcs, Erdogan s’ha assentat sobre Síria, ha connectat amb els seus aliats turcmans de Latakia i dona, en cas que es pugui produir un atac de l’OTAN, un lloc des del qual envair Síria. Al-Assad ha recordat que no pot reconquerir el país i les YPG han pagat ben car haver-se posicionat a favor del govern de Damasc en el setge d’Àlep. Com sempre, el resultat de la guerra civil siriana dependrà de la voluntat dels mandataris estrangers.
Tant Israel com Aràbia Saudita, partidaris de la línia dura amb al-Assad, s’han afanyat a aplaudir l’operació Escut de l’Eufrates; d’altres com Iran, que comparteix l’antipatia d’Erdogan vers els independentistes kurds, ha criticat la intervenció entenent-la com un moviment previ al derrocament del president sirià. Rússia i els EUA han mostrat un perfil més ambigu, animant els atacs contra el DAESH però lamentant les pèrdues de les YPG; no en són pas indiferents, les dues potències ja han acordat una repartició de Síria en zones d’influència, en la qual Tartús seguirà hostatjant la flota russa del mediterrani i els kurds esdevindran amfitrions d’una base militar dels EUA (en aquest cas, l’acció de Trump contra al-Assad fou només una operació de màrqueting destinada a negar davant del poble nord-americà les seves afinitats amb Rússia).
En qualsevol cas, el president Erdogan s’ha anotat una important victòria tàctica. En crear una zona segura sota el seu control militar, ha assegurat un territori al qual enviar tots els refugiats sirians que volen passar a Europa (cosa que de ben segur agradarà als seus socis d’extrema dreta del MHP); la intervenció també ha servit per netejar la seva imatge de col·laborador del DAESH i perquè el PKK tingui més dificultats per aconseguir refugi amb les YPG; i sobretot, li ha permès consolidar la seva imatge de líder fort i victoriós, referendada per un electorat esporuguit del terrorisme i els refugiats.