Avui m’han vingut a veure, a la sortida de la feina, una noia i l’E.T.
És aquell nen que té el cap més gran del que tocaria, perquè li passa alguna cosa, però a la noia, no l’havia vist mai.
M’han explicat que tu els pegues. Els insultes, i els fas mal.
Els fas allò d’aquella paraula que tristament es diu molt ara, que comença amb la lletra “B“.
Es veu que seuen junts a l’hora del pati, i es fan companyia, per si tu vens. S’han trobat, i han fet pinya; es donen suport contra el que els fas tu.
Desemboliquen a poc a poc l’entrepà, amb els ulls fixes en el paper de plata, que després pleguen amb cura, perquè la seva mare el pugui tornar a utilitzar; i resen per dins, pregant perquè aquell dia no vinguis. No duen carmanyola.
Com que ell és molt baixet, els seus peus no toquen a terra, i li queden suspesos en l’aire, gairebé a un pam; balancejant, lentament, fins que el moviment constant fa que se li escolin avall els mitjons llargs (que duu sempre amb molta cura, apujats turmells amunt).
No es miren, ni diuen res.
Mengen en silenci, acaronats pels raigs de sol, que s’escolen entre les fulles del plataner que hi ha al pati, i que de tant en tant els cega.
I de cop, del no-res: TU.
Diuen que els teus ulls es tornen foscos, com si fossis un tauró. Saben que els vols fer mal, quan corbes els llavis lleugerament cap amunt i un pèl a la dreta, en un somriure que és calcat al que tenia el teu avi, abans no es posava a cridar.
És llavors, que els he cregut.
Sí.
Saps qui són, no dissimulis. No servirà absolutament de res.
He sabut que era cert abans no em quedés sense aire, i m´he hagut de sostenir a la barana de l’escala, fins que he acceptat que havia arribat el moment. Ja l´esperava, tot i que d´una manera insconscient.
L’E.T, que em mirava amb els seus ulls grossos, ha començat a somicar. La noia li ha passat la mà per sobre l’espatlla, i és com si l´hagués sentit dir sense paraules: “Tu, que ets la seva mare, crec que és qui ens hauria d’ajudar”.
Que valents, tant menudets. No en tens ni putíssima idea…
Una parelleta molt curiosa, però que tenen la noblesa que jo mai he vist en el meu fill; i com em dol això com a mare, perquè em resultaria més fàcil poder estimar i complir el meu deure, i alhora donar resposta a aquest desig tan ancestral; i fer-ho molt més senzill del que tu m´ho poses …
Per un moment, m´he demanat quina raó podria tenir el meu fill de catorze anys, per voler causar-los tanta pena… I no n´he trobada CAP.
Ni una sola.
Primer he pensat que no et coneixia. Després, de cop, he recordat aquell dia que et vaig enxampar tallant-me les mitges noves, en uns trossets molt menuts i que anaves posant amb cura dins d’una Caixa de bombons buida; com a venjança per no haver-te deixat anar a navegar. Tenies Pneumònia, i veníem de l’Hospital.
Va ser el primer i únic cop que vaig creuar-te la cara. Et va quedar una marca tota roja, i amb el relleu dels meus cinc dits de la mà.
Quan va arribar el teu pare, va ser la galta que li vas oferir, perquè et fes un petó en lloc d’una abraçada, cosa que no solies fer gairebé mai.
Se’m va quedar el fred a dins, aquell dia, amagat en un racó. I avui ha sortit a saludar-me, burleta.
Una vegada, una companya, em va deixar sobre la taula, el llibre de “We need to talk about Kevin“, sense gosar mirar-me als ulls.
Vaig vomitar a la tassa del vàter del bar de sota de casa, i recordo que aquell dia vaig tornar a fumar. D´amagat, com se sol tapar la culpa.
Què n’he de fer de totes les penes que fins ara servien per justificar-ho tot, i que s’han esberlat fent fugir el temor, i tenyint-me les galtes de vida i de roig; (i de goig i valentia) quan per fi he aconseguit treure la ràbia, i de cop m’he alliberat, davant les llàgrimes d’un infant amb macrocefàlia (que tant de bo fos el meu fill) amb un ulls només plens d’amor; i on hi havia més tendresa que en els milers de petons, que religiosament em fas sempre donant-me la bona nit i el bon dia, ensucrats amb un somriure fet d’ulls de cel i pestanyes llarguíssimes, però que mai no aconsegueixen enganyar-me del tot?
Com puc respirar, i seguir sense fer res a partir d’ara, sabent que de les meves entranyes n´ha sortit un projecte d´engendre de monstre, que fa mal, perquè té por?
Perquè he vist clar que ets un covard.
Tens por de la vida, quan melindrosa, et nega l´estima, i et diu que NO, i ho els ho fas pagar a ells.
La vida. Com gosa? Com s´atreveix, si no ho faig jo?!!
Et duré davant del mar, a tu, que et fa tanta basarda. Ells també vindran a mirar-te, perquè els he convidat jo. Serem tots quatre, i la tragèdia; la nostra invitada de pedra, sense dir res, davant del blau.
Gairebé t’obligaré a entrar i nadar. No gosaràs, però copsaràs la idea.
Tornaràs, demà al pati; i ells ja no t’estaran esperant.