Aquest mes d’abril la família socialista catalana ha dit adéu a una figura molt singular de la seva història; fou la primera dona que ocupà el càrrec de Ministra de Defensa, i ho va fer amb una imatge que representa el trencament de l’estament militar com una condició exclusiva dels homes. Ella, embarassada, passava revista militar. Carme Chacón és el personatge del mes d’abril de Revista Mirall.
La seva mort sobtada, i el fill de sis anys que deixa, és capaç de despertar en aquells que han hagut de dir adéu massa aviat a un ésser estimat unes sensacions de fredor i record que encongeixen. Recordo el presentador d’El Món a RAC1, Jordi Basté, obrint la notícia recordant en Miquel, el fill de 9 anys que era a la platja jugant amb els seus cosins quan la seva mare va marxar d’aquest món. Pensar en el fill, en el marit, en ella. Transportar-te anys, mesos, setmanes o dies enrere quan vas trobar-te en una situació similar. Recordar quan estaves obligat a dir adéu, quan el plural esdevé singular i qui queda acaba representant el tot. T’acomiades, ho acceptis o no. Ja ha marxat.
Dir adéu aviat és escoltar el consell “el temps ho cura tot” com a placebo del dolor, un clau roent on agafar-te per neutralitzar la buidor existencial. Dubtes sobre el sentit de l’existència, abraces o resisteixes la depressió, i topes amb el record de la seva olor… El temps ajuda, perquè oblida. La ferida es cura, però la cicatriu queda.
Una caricatura de jordiminguell