Encara amb ressaca de les últimes processons de Setmana Santa (festivitat en què – recordem-ho – es commemora la mort d’un dels insurrectes més importants de la història) és un bon moment per apropar-nos a donar un cop d’ull al Sant Cristo Gros que el MNAC ha portat fins dalt de Montjuïc i que s’hi estarà fins a finals d’aquest maig: el cèlebre assagista i comissari Georges Didi-Huberman. El mestre francès, especialitzat en l’estudi de les imatges i la societat, ha traçat un recorregut a través del segle XX i XXI en relació a allò que ha mogut a la gent a rebel·lar-se contra un poder opressor, sigui quin sigui. Aquest camí, del qual se n’ha de destacar enormement la qualitat literària i poètica, ha sigut batejat com Insurreccions.
Per començar cal dir que aquesta exposició entra s’endinsa en els terrenys pantanosos d’allò que anomenem transversal i/o multidisciplinari. Hi trobem obres que van des de gravats de Goya fins a films de Chen Chieh-Jen, passant per pintures de Polke i fotografies d’Agustí Centelles. Obres d’una qualitat individual inqüestionable, i que en veritat funcionen molt bé en la juxtaposició; Didi-Huberman crea un assaig visual sobre les forces que han jugat – i juguen- el paper principal dins els pits de la humanitat que en un moment determinant han exclamat “NO!” i han iniciat el canvi en la societat. Si donem per bona aquella frase d’Agamben que diu “és contemporani qui té l’esguard fit en el seu temps per percebre’n no pas la llum, sinó la foscor. […] És contemporani precisament qui sap veure aquesta foscor, qui és capaç d’escriure sucant la ploma en la tenebra del present”, podem afirmar que Insurreccions, és una mostra plenament contemporània, ja que posa èmfasi en les forces del malestar i en com aquestes sublimen en Revolta, Revolució i Canvi, un vocabulari que és el pa nostre de cada dia en la política actual.
Podríem entrar ara a dirimir llargament les qüestions d’actualitat que són anàlogues al discurs del comissari gal: les eleccions Franceses, la crisi dels refugiats arran de la guerra a Síria, la postveritat de Trump, Putin i companyia, etc. Però jo no sóc analista polític, i això moltes companyes i companys podran fer-ho amb més encert, pel que jo em limito a dir que en qualsevol dels casos, Insurreccions en una exposició de la qual es pot dir poca cosa més que és un must com una casa de pagès al panorama artístic institucional de Barcelona i – perdoneu el centralisme – de Catalunya. Ara bé, hi ha una sèrie de punts que val la pena ressenyar i algunes preguntes que han de ser formulades.
Abans que res cal dir que aquesta exposició s’ha organitzat en col·laboració amb el centre parisenc Jeu de Paume, cosa que ha sigut clau per a tenir a Barcelona una de les més brillants figures del pensament artístic contemporani com és Georges Didi-Huberman. D’entrada s’ha d’admetre que no és en absolut habitual tenir a les nostres contrades un pes pesant d’aquestes dimensions, motiu pel qual a prior això em sembla un motiu innegable de festeig. Tanmateix, em trobo amb sentiments enfrontats respecte a la presència del comissari-estrella al palau de la muntanya màgica barcelonina. D’una banda, com ja he dit, ho celebro amb candeletes, ja que Barcelona entra així encara que sigui tangencialment al discurs artístic mundial, cosa que és tan necessària com llunyana ara mateix. De l’altra, tanmateix, plana sobre el meu cap el dubte d’aquell gran clàssic de la cultura al nostre país: aquella vella costum – per dir-li d’alguna manera – de valorar sistemàticament més allò que ve de fora que el que ha donat la nostra comunitat.
Sóc conscient de la perillositat d’aquesta idea: és molt fina la línia que separa el necessari suport institucional a les arts i la cultura nacionals (tant me fa si parlem de Catalunya o d’Espanya) del xovinisme més recalcitrant i empetitidor. De fet, partint d’aquest punt ens podríem plantar en els paràmetres i conceptes d’opressió, censura i totalitarisme que han portat a Didi-Huberman a construir el seu curós discurs expositiu. Però si no plantegés obertament aquest dubte, algú em podria acusar de ser complaent amb el poder, i si bé reconec que Insurreccions és en general un gran encert també tinc el deure d’insurgir-me contra el discurs institucional i exposar les idees que em suscita. Ben mirat, potser trobeu que m’he embriagat d’insurrecció i revolta, però tot i els dubtes que tot plegat em genera, el fet que una institució cultural (i pública!) com el MNAC fiqui cullerada en un assumpte de tanta rellevància sociopolítica no només converteix aquesta exposició en important, sinó que la fa imprescindible per poder debatre comme il faut.