Diumenge passat vaig tenir un flashback, la campanya per signar un vot pel referèndum que va encetar el Pacte Nacional pel Referèndum per Sant Jordi era calcada a la de ‘Signa un “Vot” per la Independència’ que va impulsar l’Assemblea Nacional Catalana el 23 de maig del 2013. La campanya de fa quatre anys va aglutinar 719.896 signatures que la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, va lliurar a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, el 15 de setembre del 2014. El manifest signat demanava al Parlament que declarés la independència si no es podia celebrar la consulta del 9 de novembre. Forcadell digué en la roda de premsa de la presentació de la iniciativa: “Si no fos possible la consulta, demanem als representants electes que facin un pas més i declarin la independència de Catalunya”. La consulta es va mig fer, l’escenari signat, que el Parlament de Catalunya declari la independència, també.
Som a l’any 2017, i la repetició és evident. Reedició del Pacte Nacional pel Dret a Decidir en favor de la consulta del 9N amb el Pacte Nacional pel Referèndum, que treballa per fer possible una votació pactada amb l’Estat. Evoluciona la campanya ‘Signa un “Vot” per la Independència’ amb la de ‘Signa un vot pel Referèndum’. La proclama del ‘tens dret a decidir’ ara és ‘perquè és el meu dret”. Les comparacions amb Escòcia persisteixen, i la campanya del ‘sí’ es construeix amb un eslògan que serveix per a unes eleccions municipals, autonòmiques i nacionals: ‘El canvi ets tu’.
El mantra:”apropar els comuns”
La tasca del Pacte pel Referèndum, que acaba a mitjans de maig, és difícil d’entendre sense la teoria independentista que diu “hem d’apropar els comuns” o “hem de sumar els comuns” al referèndum. Potser és un secret molt ben guardat, però el cert és que els comuns, entesos com els votants de CSQP, Podem, ECP i Barcelona en Comú, sí votaran en un referèndum independentment de la discursiva i postura dels seus dirigents. Ho apuntava d’aquesta manera el politòleg Sergi Castañé en un dels seus articles a Revista Mirall: Sí que és cert que la majoria de votants de CSQEP està en contra de la independència de Catalunya (55,2%) i només un 33,3% està a favor, però la gran majoria està pel dret a decidir i no necessàriament pactat amb l’Estat espanyol i aquesta postura no l’estan ni representant ni respectant al Parlament.
Quan el portaveu del Pacte, Joan Ignasi Elena, diu que no li pertoca a la iniciativa mullar-se ni en la data ni en la pregunta del referèndum, els dubtes sobre el sentit del projecte encara s’accentuen més si la seva finalitat és la de trobar la peça que faci possible la via que l’Estat estaria disposat a acceptar una votació. La seva funció era la de treballar per fer un referèndum pactat i transmetre la defensa del dret a votar als ciutadans… Aplaudiria el Pacte i celebraria la seva tasca, però no ha sabut superar el llistó que va deixar el PNDD amb les més de 1.600 adhesions i la tasca a peu de carrer. El to i les iniciatives han tingut un perfil molt baix, i segurament és així perquè després que quasi dos milions de vots del 9N, el quasi 80% dels catalans que manifesten que volen votar i els resultats del 27S ja certifiquen que la majoria hi és, només cal posar les urnes i fer vinculant el resultat. El Pacte va sorgir perquè algunes veus dels comuns, com Marta Ribas i Lluís Rabell durant, i després, de la campanya del 27S van fer una crida a recuperar l’acord i la transversalitat del PNDD per no mullar-se en la qüestió nacional i tirar la pilota a la teulada a Junts pel Sí i la CUP. No només han tingut el Pacte, sinó que també tenen sobre la taula el referèndum que reclamaven el 2016 i ara s’interpreta com una fugida endavant per la seva oposició a posar les urnes setembre.
Insistir i persistir fins aconseguir
Si alguna cosa té l’independentisme és que posa a la pràctica el refrany castellà que diu “quien la sigue la consigue”, però en aquesta qüestió, la de sumar els comuns, el més adequat és el d’aquell que diu “va estar reblant el clau fins que va convèncer tothom”. I en aquest ànim està repetint l’estratègia que va funcionar fa quatre anys, però ara juga amb un factor en contra: la il·lusió ja no és la mateixa. Un politòleg m’avisava que es comencen a detectar símptomes de cansament, i és normal. L’independentista s’ha manifestat, ha signat, ha votat tot i tenir un Estat en contra el 9N, ha sortit al carrer quan han jutjat el president que va posar les urnes i ha consolidat una majoria absoluta al Parlament. No és d’estranyar que després d’aquest tour la il·lusió s’apagui.
La primera quinzena de maig el Pacte Nacional pel Referèndum presentarà les seves conclusions, que tot apunta que seran les mateixes que les del Pacte pel Dret a Decidir. Poseu les urnes i feu vinculant el resultat. L’evident repetició de l’estratègia crearà una il·lusió superficial, una expressió artificial com la que transmet el Pacte pel Referèndum.
Article publicat al directe.cat