Hi ha dues maneres de guanyar la Champions League: o ets el millor o tens al millor.
Sí, ja ho sé: aquesta simplificació és brutal, i qualsevol analista amb dos dits de front es durà les mans al cap en llegir-la. El futbol té tants matisos i és tan complex que reduir-lo a fórmules simples és absurd.
Tot i això, i que els puristes em perdonin, val a dir que l’experiència dels últims anys ens indica que hi ha quelcom de veritat en aquesta màxima. Si repassem els campions d’Europa de les darreres temporades, veurem que o bé el guanyador disposava del millor jugador de l’any en les seves files o bé tenia l’equip més sòlid, ordenat i solidari (és a dir, que cometia menys errors) del campionat. En les últimes edicions de la Champions trobem poques excepcions a aquesta norma.
Des del 2008, el FC Barcelona ha tingut al millor jugador del món en plantilla de forma ininterrompuda, però no sempre ha sabut envoltar-lo de l’entorn necessari perquè oferís tot el seu potencial. En dues temporades concretes, aquesta circumstància ha quedat especialment clara; parlo de l’any 2013-14, quan l’equip va sofrir la direcció d’un entrenador de nivell insuficient, i d’aquests últims mesos, quan per factors diversos la confiança del bloc en els tècnics sembla haver-se esberlat.
Abans de continuar voldria fer un petit incís. Des de fa molts anys (m’atreviria a dir, de fet, que des de l’època del Johan Cruyff jugador), els equips guanyadors del Barça han seguit un patró que podríem definir com a 10+1: deu dels onze jugadors segueixen una sèrie de patrons, dictats pel Joc de Posició, amb l’objectiu de que el futbolista ‘diferent’ rebi la pilota en condicions avantatjoses i pugui expressar tota la seva qualitat per decidir els partits. Va passar amb Rinus Michels i el mateix Johan (encara que difuminat per la distància temporal), es va repetir amb el Cruyff entrenador i Michael Laudrup, va tornar a ocórrer amb Frank Rijkaard i Ronaldinho… i finalment, en Pep Guardiola ho va sublimar amb la seva gran estrella.
Per a que aquesta fórmula funcioni, és necessària una gran dosi de sacrifici col·lectiu, disciplina tàctica i, sobretot, un objectiu clar: els jugadors han de saber en cada moment per què fan el que fan. Quan dubten, quan consideren que el seu sacrifici no serveix de res o quan l’entrenador no els proporciona les indicacions necessàries, aquest delicat equilibri de 10+1 es trenca; és aleshores quan apareix el desordre, es cometen errors, i en última instància, se sofreixen derrotes.
La conclusió, doncs, és simple. Per assegurar que el jugador estrella brilli a la competició més important, és necessari un gran esforç des de la direcció esportiva i tècnica: cal oferir-li les millors condicions tàctiques i garantir que el seu potencial no es perdi. A la Champions, no n’hi ha prou amb la inèrcia i amb la qualitat individual com passa a la Lliga; al cap i a la fi, el Barça ha pogut guanyar el torneig de la regularitat en 8 de les últimes 10 ocasions, i no sempre ha necessitat desplegar un gran futbol col·lectiu per aconseguir-ho. No; la Champions és un altre món.
És per tots aquests motius que el proper estiu serà vital pel Barça. S’acabarà el projecte de Luis Enrique, una època amb llums i ombres que no obstant haurà donat moltes alegries als aficionats blaugranes; la plantilla, que ha anat perdent qualitat en els últims anys degut al rumb erràtic de la direcció esportiva, necessitarà una nova inversió per competir al màxim nivell. Caldrà recuperar les bases de l’èxit, tornar a confiar en el planter i restablir la filosofia de joc que va dur l’equip a les majors fites de la seva història.
Sí, l’estiu del 2017 serà molt important… però sobretot ho serà per una raó clau: perquè marcarà l’inici de l’últim projecte que podrà comptar amb el millor futbolista que el Barça ha tingut mai a les seves files.
En un club professional, tot passa i pràcticament res roman. Jugadors, tècnics i directius desfilen pels seus respectius càrrecs, però l’equip continua endavant, i gairebé sempre ho fa competint al màxim nivell. Ben poques peces són imprescindibles: només algunes, poquíssimes, han demostrat trascendir els límits del seu temps. Són personatges que, sigui per la seva tenacitat, per la seva sapiència o per la seva habilitat, han sigut l’escut del club, la seva veu o el seu cervell. Amb ells, l’entitat ha aconseguit fer-se més gran.
Hans Gamper, Johan Cruyff i uns pocs més tenen aquest estatus… i ara mateix, al club hi ha un d’aquests personatges. És importantíssim no desaprofitar la oportunitat única que representa…
…perquè, al cap i a la fi, ningú sap si el Barça tornarà a tenir mai més algú com en Lionel Andrés Messi: aquestes coses només passen una vegada a la vida.