M’he fet del club de les Males Mares.
El que no comprenc, és com no m’ho vaig inventar jo.
Fa més de 6 anys que no dormo una nit sencera, motiu suficient per tornar-se Mala Mare, o depressiva o mig folla, i us confesso que no acabo d’entendre, com és que encara no he “brotat” del tot.
Podria ser, que aquests nens que tinc tinguessin com una mena de despertador intern, que tot hi haver anat a dormir a les dotze de la matinada, fa que s’activin abans que surti el sol?
Són només un quart de nou, i ja hem tingut un parell de baralles, una investigació sobre la pilota de la Patrulla Canina, que sembla ser (potser, no és segur, no tenim suficients proves, ni cap confessió concloent) que algú havia robat; també sospites d’habitants a la closca del petit de la casa, que sua i rasca, i rasca i sua, i dóna coces a tot el que troba, i només corre, i crida, i va amunt i avall, mentre segueix suant i rascant-se. Mai no es cansa. Aquest va venir sense el botó de l´Off.
Ni un moment de quietud, i només són les 8.30h!!
M´han boicotejat l´intent d´anar al lavabo. S´han posat tota l´estona a l’altre costat de la porta, picant i cridant Maa-maaaa!!
I així, jo no em puc concentrar.
Tampoc no sé com he pogut empassar el cafè amb llet gola avall, amb l’esbroncada que els hi fotia; perquè han decidit atonyinar-se, precisament en aquell instant.
No té més hores el nostre dia, que sempre ha de coincidir aquests episodis amb algun moment en què vull ingerir, parlar amb algú, seure una estona, o simplement cagar…?
A banda, han omplert un globus d’aigua dins de casa, i la tablet ha sortit volant.
I m’he adonat (de cop), que ja no funciona la meva frase de “Me-n’-aniré-a-viure-al-terrat“, perquè m’he ensumat una mitja rialla un cop l’he dit, que m’ha fet venir unes idees molt lletges, relacionades amb la seva cara i amb un moviment de la meva mà.
I tot que no eren ni les 10 h tocades, he començat a fer la maleta, intentant tranquil·litzar-me, pensant que durant tres dies, i exactament 72 hores, 4.320 minuts i un fotimer de segons; els facturaré a tots dos, cosa que em sembla increïble, un fenomen gairebé paranormal, d’aquells que només han passat molt poques i comptadíssimes vegades en aquests 6 anys que portem amb aquesta nova vida; i mentre hi posava samarretes, algun xumet i un flotador, he sigut totalment conscient, que a sobre, seré tan burra, però tan summament bleda, que després, quan no hi siguin, els trobaré a faltar però molt.
M’havia fet del club de les Males Mares, i fa un moment que m’acabo d’esborrar.
El que diuen són ximpleries, comparat amb el que diria jo, si parlés de veritat…
