Garbí o no, el vent ens va rebre a la muntanya màgica. També la llum, el cel blau. Montserrat ens rebé amb una alenada de sol als ulls. L’ambient festiu de peregrins, turistes, curiosos i excursionistes marcaven el dissabte al matí, nosaltres baixàrem la rampa per entrar al Museu de Montserrat, l’obra de Jordi Fulla ens esperava. Ens hi capbussàrem amb els ulls tancats.

Zelós de la seva oferta cultural, el Museu de Montserrat, va inaugurar l’exposició: Anatomia d’una illa a ulls clucs, de Jordi Fulla, comissariada per Albert Mercadé, el passat dissabte 8 d’abril. La mostra es podrà veure fins a l’11 de setembre del 2017. L’orientalisme i l’exploració geogràfica d’una illa es creuen en un mar de cartes. La preparació de l’exposició i el niell com a element a explorar són representades per l’escenografia de la sala.

No entris tan de pressa en aquesta nit obscura se’ns podria advertir a l’entrar. L’exposició consta de dues estances. Una primera rectangular, amb dues grans obres i la correspondència entre artista i comissari, i una segona, que és l’illa dels ulls clucs. Una sala que té una passarel·la de fusta, un moll de pel·lícula americana, ens impedeix avançar fins als quadres. Entre les parets i la passarel·la un mar d’escultures de budes daurats. A les parets grans composicions il·lustratives dels conceptes de l’exposició. Ens hi endinsem, ens perdem dins de la illa, de la nit de Jordi Fulla. Un territori marcat pel pensament oriental i els seus viatges al Japó, que tradueix en la seva obra.

El treball de Jordi Fulla ja ha girat al voltant d’aquests conceptes, en són un exemple les obres que té al Museu de Can Framis. Els seus acabats perfectes, les seves textures hiperrealistes xoquen amb elements inesperats. Quan pensem en Jordi Fulla, pensem en grans composicions i paisatges onírics, nets. Sense macula. Són no-llocs que l’artista explora, són espais que ens suggereixen allò que realment deurien suggerir a l’artista. Són pintures que combinen aquesta focalització cap a l’illa, cap a la soledat, la podem veure en la seva deriva en utilitzar formes aïllades als llenços, com per exemple les obres Estructura/Seqüencia i S/t de l’exposició l’Espai Invisible a Piramidón, primavera-estiu 2016. Aquesta forma aïllada s’hi presenta reiteradament, com una obsessió, com un leitmotiv. Però també com una prefiguració.

Anatomia d’una illa a ulls clucs ens mostra l’exploració cega d’una illa, una illa hàbilment representada in situ, amb una prèvia que és la relació epistolar entre comissari i artista. Unes cartes on podem veure ja una cerca de Jordi Fulla pel que fa a les formes, una d’elles ens recorda a Yves Klein, d’altres a l’informalisme. Aquests dibuixos d’una gran bellesa mostren l’artista. La instal·lació explica els que ell ens vol fer veure. Un món flotant. Aquest món, tota illa és un món, parteix de supòsits orientals, però es fa servir el lèxic de l’art occidental. El concepte de món flotant: Un indret indeterminat que congela un o diferents instants físics o mentals –un accident natural, una estranyesa de la natura, una impressió sublim. La passarel·la i les escultures que hi ha fins a les parets marquen l’espai, i ens aïllen dels quadres, amb una sensació estranya. Normalment ens podem apropar a les pintures, aquí no. Aquesta tensió potser fa que ens escarrassem en pensar els llenços, així pensem en Dalí en veure els quadres de Fulla, per la superposició surrealista d’elements. Però advertim en De Chirico per la soledat de l’ambientació, per l’ambient que flota, que és obert i claustrofòbic.

Les obres de Jordi Fulla exposades, tenen l’aroma de les avantguardes històriques i el gust del nostre temps. L’exposició mostra un dels grans artistes que pinten al nostre país. Un artista que com hem vist ha agafat el tema de l’illa, de l’aïllament màgic per explorar-lo i en aquesta exposició queda totalment palès. Una exposició que combina l’escenografia i  quadres en una funció equilibrada i natural. Si un dels elements se sobreposés a l’altre, seria una exposició forçada, però Albert Mercadé ha aconseguit arribar al punt just, un punt que sovint s’oblida. Així l’obra de Jordi Fulla es mostra surrealista i envolupant, continguda alhora que expressiva, aprofita el punt de tensió just per no esclatar ni restar sense importància. La llum, el vent, la muntanya màgica, tot és la pintura de Jordi Fulla.