Hi ha una guerra soterrada a les nostres escoles. Afortunadament no causa morts ni ferits però afecta, i molt, als escolars i a les famílies. En un bàndol hi ha els pedagogs i les noves fornades de professors, que reivindiquen una transformació de l’educació; a l’altre bàndol hi ha els professors, diguem-ne clàssics, que atribueixen a les noves modes els baixos resultats del sistema educatiu. Anem a veure quin és l’origen d’aquest enfrontament.
La revolució pedagògica
El gran problema del nostre sistema educatiu, l’espanyol i el català, ve de lluny: una alfabetització excessivament tardana. El franquisme no va resoldre’l i, a més, va convertir l’escola en un espai autoritari. Per això, des de la transició, les polítiques educatives estan centrades en evitar el fracàs escolar i en democratitzar l’escola perquè els nens se sentin còmodes i feliços. Fins aquí, perfecte. El problema és que tal com mostra l’Informe Pisa, que valora i compara els nivells de l’educació a tot el món, el nostre sistema continua sent pobre: no promovem l’excel·lència ni hem rebaixat les xifres de fracàs escolar. I no només això: l’escola està deixant de ser un ascensor social per a les classes baixes. Aquesta és la denúncia de molts professors, especialment de secundària i també universitaris, que estan indignats per la manca de nivell dels alumnes. Els responsables, per a ells, són els pedagogs.
La pedagogia ha revolucionat l’ensenyament modern traslladant el focus a la manera d’ensenyar i aprendre, i no tant als continguts. El seu objectiu és integrar tots els alumnes, adaptar l’ensenyament als nous reptes digitals, al món canviant en què vivim, i en general, fer de l’aprenentatge una cosa fàcil per a qualsevol persona. La pedagogia progressista, el constructivisme de Piaget, l’escola inclusiva, les intel·ligències múltiples o l’escola per projectes són algunes d’aquestes teories innovadores. També podríem incloure l’aplicació de la neurociència a l’ensenyament. Els diferents ministres i consellers, tant els progressistes com els conservadors, les han avalades i han donat un gran poder als pedagogs en els departament d’ensenyament. D’aquí que un bon grup de professors estiguin molt emprenyats.
Perquè la pedagogia no ha resolt el fracàs escolar, ni tampoc ha fet els nostres alumnes més competitius. De fet ara som en terreny de ningú: els resultats no són dolents però estan molt lluny de ser excel·lents. Per als crítics el problema és que la implantació d’aquestes innovacions ha significat una reducció progressiva del currículum escolar. Per als pedagogs el problema és la falta de recursos per implantar-les massivament i, per què no dir-ho, el boicot dels professors clàssics a qualsevol innovació.
Noves maneres d’ensenyar
L’ensenyament tradicional situava els coneixements en el lloc central de l’educació. La nova tendència és situar-hi l’alumne. Primer decidim el model de persona que volem formar i llavors creem un model pedagògic a mida. D’aquesta manera el model educatiu actual hauria d’integrar els valors que volem promoure, els canvis en la societat i la manera com les noves tecnologies han transformat la nostra mirada. Com es fa això? Dons aplicant noves metodologies com l’escola per projectes, les classes inverses (la teoria s’estudia a casa i a classe es fa la pràctica), els aprenentatges-servei o els tests. Però no n’hi ha prou que alguns professors innovin sinó que l’escola i el sistema educatiu en general han de canviar per complet.
Jesús Guillén és Llicenciat en Ciències Físiques i professor de Neuroeducació a la Universitat de Barcelona. Per a ell la neurociència és aplicar la ciència a l’aula perquè els professors sàpiguen realment què funciona. Hi ha proves fefaents, ens diu, com demostren els estudis de l’investigador John Hattie, que identifica 200 variables que influeixen en el rendiment acadèmic: “les tres incidències més importants sobre el rendiment i l’aprenentatge de l’alumne estan relacionades amb qüestions emocionals. En primer lloc les expectatives del professor sobre la capacitat de l’alumne, en segon lloc les expectatives del propi alumne sobre la seva capacitat; i finalment la importància de la col·laboració entre el professorat”.
Quin problema presenta l’ensenyament tradicional? Guillén ens posa dos exemples. D’una banda la classe magistral com a forma exclusiva, que deixa banda totes les altres variables que s’han demostrat molt positives. De l’altra la divisió per assignatures, una creació dels adults que està molt descontextualitzada i “terriblement jerarquitzada”: “Avui sabem que matèries com l’educació artística, física o emocional, sovint considerades secundàries, són tan o més importants que les altres per a un bon desenvolupament i maduració cerebral”.
Molts professors de secundària consideren que la implantació de d’innovacions educatives ha significat una reducció progressiva del currículum escolar
Currículums poc exigents
Ara bé, què passa quan transformem un sistema d’ensenyament tradicional en un altre més innovador? Doncs que perdem coses pel camí. I bàsicament hem perdut coneixements. José Manuel Lacasa és Llicenciat en Geografia i Història i director de l’IFIE (dedicat a la investigació educativa), ell és un analista que es basa eminentment en les dades. I és molt crític. “Si baixes l’exigència dels continguts –diu- els nens sabran menys coses. Quan baixes el currículum, deixes de saber”. Per a ell l’empitjorament dels resultats de Finlàndia o Suècia en els últims anys es deu precisament a la implantació d’innovacions educatives i a la reducció dels currículums de llengua o matemàtiques. En canvi l’ascens de països com Corea, Singapur o Japó és conseqüència d’una major exigència “Aquests països no estan al capdamunt perquè posin més diners, ni perquè els professors siguin millors sinó perquè el nivell de continguts és més alt, més racional. Els seus sistemes educatius estan basats en el contingut”.
Quin efecte pot tenir aquesta reducció de continguts? Lacasa ho té molt clar després d’estudiar l’impacte de la LOGSE (la primera gran llei que recolzava les innovacions educatives, aprovada l’any 1990): “Abans d’aquesta llei les probabilitats d’arribar a la universitat d’un alumne fill de pares sense estudis eren d’un 50%. Després ha baixat fins al 25%. La LOGSE va baixar el nivell educatiu, va canviar el sistema meritocràtic i va interrompre l’ascensor social que ha de ser l’educació”. Això per començar.
Fracàs escolar
Quin és l’objectiu de l’escola? Integrar els alumnes a la societat? O bé promoure l’excel·lència dels millors? És un tema controvertit i que depèn molt de la ideologia. Els models asiàtics, els líders de l’Informe Pisa, i també les anomenades escoles d’elit, aposten per promoure els millors alumnes, i per això exigeixen els màxims resultats. Les noves teories pedagògiques, en canvi, consideren que l’objectiu és integrar els alumnes i evitar al màxim el fracàs escolar. Però què passa quan això significa rebaixar els mínims d’exigència?
Alberto Royo és professor i autor d’un llibre polèmic però molt valorat entre els professionals de l’educació: Contra la nueva educación. Per a ell “la finalitat de l’escola no ha de ser reduir el fracàs escolar tal i com s’entén habitualment (en funció dels alumnes que promouen o es titulen) sinó que els alumnes acabin amb un nivell de coneixements adequat”. I continua “l’escola secundària no pot aspirar a fer feliços els que passin per ella sinó a transmetre’ls uns coneixements que no podran adquirir a fora”.
“Tenim el sistema de recompensa cerebral associat a un neurotransmissor que ens permet aprendre més quan estem motivats. Per tant, si l’alumne se sent content és més probable que aprengui”
Lacasa va més enllà encara. Les noves tendències ajornen el fracàs escolar, però no l’eviten. “El fracàs es multiplica d’un any a un altre perquè aprovem els alumnes sense que ho mereixin, i després es troben amb un nivell més alt al qual no poden arribar. Estem enganyant les criatures. La primària és massa fàcil, no prepara els alumnes per a l’ESO. I quins són els primer alumnes que cauen? Doncs, principalment els que no tenen ajuda dels seus pares”.
Efectivament, molts crítics consideren que els models innovadors poden ser molt vàlids sempre i quan s’apliquin en entorns favorables (pares i mares amb bon nivell cultural, complicitat de l’administració i els centres, possibilitat de pagar classes de reforç o extraescolars, etc.). Fora d’aquests entorns controlats (famílies d’extracció social baixa, pocs recursos,falta de cultura, presència massiva d’alumnes immigrants…) plantegen molts dubtes o són directament inviables.
Són coses que els professors viuen dia a dia i que no veurien els impulsors d’aquestes innovacions: “La majoria de les propostes han sigut elaborades en la teoria, habitualment per pedagogs que no han entrat en una aula de Secundària. El més sensat seria que un professor partís de la seva experiència per elaborar teories i no a l’inrevés. A més, gairebé sempre la base científica que avala aquestes metodologies és dubtosa o senzillament inexistent”, sentencia el professor Royo.
Una altra manera de veure-ho és considerar que el problema no són les innovacions sinó la falta de valor per afrontar un canvi necessari. Jesús Guillén argumenta que a les aules continua predominant l’enfocament tradicional basat en classes magistrals, assignatures jeràrquiques i plans d’avaluació centrats en la qualificació. Algunes metodologies com l’escola per projectes s’apliquen només puntualment, per exemple. Per tant el problema no serien les innovacions sinó la falta de valor per aplicar-les integralment. I una de les barreres serien els propis professors: “Cal endinsar-se en un el món desconegut, una qüestió que sovint genera pors en el professorat. Han de deixar de ser un simple transmissor de continguts i s’han de convertir en facilitadors, en guies de l’aprenentatge”.
Corea, Singapur o Japó no estan al capdamunt perquè inverteixin més en educació, ni perquè els professors siguin millors sinó perquè el nivell de continguts és més alt, més racional
L’escola feliç
La felicitat és un element clau en aquesta guerra entre professors i pedagogs. L’escola ha de fer feliços els nens? Els pedagogs exigeixen que sí, i per això faciliten el procés d’aprenentatge. L’ensenyament clàssic diu que no, que l‘aprenentatge és un esforç i que la felicitat va per un altre camí.
Per a Guillén la felicitat és innegociable, per raons purament científiques: “Tenim el sistema de recompensa cerebral associat a un neurotransmissor que ens permet aprendre més quan estem motivats. Per tant, si l’alumne se sent content és més probable que aprengui”. O sigui, que no es tracta divertir-se a classe i prou sinó de aprendre com a conseqüència d’haver-se divertit.
Però els crítics no ho tenen tan clar. “Un bon professor –diu Alberto Royo- intenta treballar amb alegria, contagiant entusiasme i exigint a l’alumne en funció de la seva capacitat, mai més del que pot donar, i sempre oferint-li el recolzament que necessiti. Però també ha d’inculcar-li que no és possible aprendre sense esforç”. I Lacasa encara és més estricte: “La infància dura uns deu anys i avui dia vivim fins als 85. Si no donem als nens les eines adequades per enfrontar-se a la vida adulta estem fent adults infeliços”. Per a ell la felicitat és una altra cosa: “No és passar-se el dia veien vídeos de gatets, sinó tenir una vida plena, saber defendre’s, trobar la persona idònia, saber educar els fills, afrontar les dificultats. Si la felicitat és inanitat, llavors estem parlant d’una altra cosa”.
Com es pot millorar l’escola?
Sovint parlem de la manca d’inversió en educació com la font de tota la problemàtica. Ja em vist que no és així, però és evident que invertir més en educació produiria millors resultats. Això si aconseguim posar-nos d’acord en l’escola que volem.
Per a Lacasa la inversió hauria de servir per conèixer bé el sistema. “Cal plantejar-se les coses de nou sense termes polítics que és el que perjudica l’educació. I també cal oblidar-se dels interessos corporatius, que n’hi ha molts”. La millora, per a ell, passaria per augmentar els nivells d’exigència fent avaluacions de control en gairebé tots els centres, els que no arribin al nivell exigit hauran de millorar o desaparèixer. Caldria doncs una entitat independent que valorés l’educació nacional.
Un bon professor –diu Alberto Royo- intenta treballar amb alegria, contagiant entusiasme i exigint a l’alumne en funció de la seva capacitat, mai més del que pot donar, i sempre oferint-li el recolzament que necessiti. Però també ha d’inculcar-li que no és possible aprendre sense esforç
“Per què volem una pissarra digital? -es pregunta el professor Guillén-. Per escriure el mateix que en les de tota la vida?” Segons ell l’escola ha de ser creativa i la creativitat no entén de recursos. “Si cal invertir és en formació del professorat. Malgrat les tecnologies del nou món digital el professor continuarà sent l’instrument didàctic més potent”.
Sí, més formació, diu Alberto Royo. Però, alerta! “Hi ha una desproporció desbaratada entre els cursos que les administracions educatives ofereixen sobre continguts disciplinars i els cursos sobre didàctica. Per no parlar dels cursos absurds relacionats amb pseudociències o pseudopedagogia. Si s’han de destinar diners a tallers de risoteràpia més val guardar-los per algun objectiu més profitós”. Com quin? Doncs la reducció d’alumnes per aula i les hores lectives, unes infraestructures dignes o el pagament de les mensualitats pendents als funcionaris, per exemple.