Acomodats en la decadència

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Des d’aquí fem una petició formal que en el seu moment parlarem amb l’Ajuntament de Barcelona, per a que tingui a bé posar el nom de Johan Cruyff a un carrer a l’entorn de l’Espai Barça. Ens agradaria que Arístides Maillol fos el carrer Johan Cruyff.” Jordi Cardoner.

Han passat pocs dies des d’aquesta afirmació, aquest desig expressat solemnement en el marc de la presentació dels actes d’homenatge a Johan Cruyff. I passats aquests pocs dies, el Club a través del seu president ja ha matisat aquesta petició que volien formular a l’Ajuntament en la forma que, ara, es demanarà si de cas un tram del futur carrer Arístides Maillol. I si no pot ser, tampoc passarà res: hi ha centenars de places de pàrquing no batejades susceptibles de ser anomenades “Plaça de Pàrquing Johan Cruyff”.

Tampoc passa gran cosa si d’una maqueta multicolor aprovada en referèndum hem passat, no sabem ben bé com, a un estadi obert, diàfan, neutre, gris. La qüestió no és si agrada més o menys, sinó si respon fidelment a allò que es va aprovar en referèndum, i la resposta és no.

Aquest mateix estadi no votat ja sabem que li costarà al Club, de moment, 30 milions addicionals. Sobrecostos sense haver mogut ni una pedreta. I també sabem que no s’executarà fins, com a mínim, dos anys més tard del previst. Però bé, no passa res.

El deute net del Club no acaba de baixar com se’ns va prometre i no acabem de trobar un naming que aporti els calers que ens fan falta pel camp, tot i que fa 2 anys que una companyia americana (vinculada a l’ex-president Rosell) va cobrant per fer estudis de mercat. Però bé, tant li fa, no?

D’un Club que accepta que els seus dirigents li carreguin dos delictes per accions que han comès ells, que li taquin l’expedient de manera vitalícia, i que es resigna a passar per caixa per reparar els nyaps causats per una colla d’incompetents, no es pot esperar sinó una certa desídia davant la clara decadència administrativa que ens devora.

Ja no és una qüestió de models, d’idees. És una qüestió d’administració, de gerència, de mala gestió. Se’ns pixen a la boca i ens diuen que plou, i no només ho acceptem sinó que, a més, anem a la Nike Megastore a comprar-los un paraigües.

Si entre tots acceptem aquesta administració nefasta, a voltes fraudulenta però sempre negligent i incompetent, no podem sinó culpar-nos a nosaltres mateixos de ser-ne partícips. Vivim tots acomodats en una decadència administrativa perquè ja ens va bé a tots, perquè no compromet els resultats esportius (de fet, ho fa i més que ho farà, però bé que es maquilla), perquè tots tenim els nostres problemes i perquè, al cap i a la fi, escolta… això és un divertimento, no? No ens hi va el pa.

En aquesta decadència molts s’hi senten confortables. Els uns, perquè no la perceben com a tal bé sigui perquè en formen part, bé sigui perquè malfien d’alternatives o perquè els fan malfiar des de certes tribunes. Els altres, perquè sembla que estiguin esperant un enderroc controlat, una demolició pausada i lenta que permeti, un cop tota la runa s’hagi assentat, fer neteja i edificar una casa nova.

Tan egoista, injusta i poc respectuosa amb el Club és una opció com l’altra.

 

Captura de pantalla 2017-03-23 a las 16.28.51