Cap a on va el mercat de l’art?

Pot semblar un acudit, però el mercat de l’art mundial està regit per un curiós triumvirat. Zhang Daqian (1899-1983) és l’artista que ha aconseguit vendre a un preu més alt la seva obra; 354 813 562$ és el volum de les seves vendes en subhastes. El segueix Pablo Picasso (1881-1973) amb la generació de 323.642.744$ el 2016 i en tercer lloc Qi Baishi (1864-1957) amb un volum de negoci de 230.082.436$. Els dos artistes xinesos sumen una xifra considerable de negoci. I és que la Xina i el seu mercat d’art representa el 38% del volum del negoci de l’art a escala mundial, segons la consultora ArtPrice.

Hom moltes vegades, en descobrir que escric sobre art o que vaig fer història de l’art, comença un petit interrogatori sobre el preu de l’art i si realment les obres valen allò que diuen, etc. Normalment intento fugir d’aquestes converses amagant-me dins l’abric de la primera persona que passa. Però quan això no és possible he de donar algunes explicacions. Espero ser breu i concís.

Cigala de Ci Byshi
Cigala de Ci Byshi

Una primera consideració és que existeixen dos mercats, el primari; en què la galeria ven els quadres d’un artista i el secundari, en què es venen aquestes mateixes obres, ja de segona mà. Normalment en subhastes. En el mercat primari l’objecte artístic és venut segons les seves dimensions físiques i la consideració de l’autor. El galerista segueix una estratègia de preus i promoció que porten l’artista a vendre’s sempre a un preu més alt. El preu de l’artista funcionarà de la mateixa manera que el prestigi d’un científic, segons les cites que tinguin les seves obres. És un sistema autoreferencial. Si un artista no arriba a uns mínims, l’artista baixa de categoria i és agafat per una galeria menor.

En el mercat secundari les obres no poden descendir mai del preu acordat entre el venedor i el taxador. Si ningú puja per una obra en una subhasta, es retira i és molt difícil que s’arribi a vendre. Els informes del món de l’art i els seus preus de referència normalment sorgeixen de les subhastes. La prestigiosa consultoria ArtPrice fixa el preu dels artistes en relació a les obres que han venut en subhastes. La majoria de galeries hi estan subscrites i acorden els preus segons això. Les subhastes distribueixen el seu volum de negoci bàsicament entre la Xina amb un 38%, els EUA 28% i el Regne Unit amb un 17%. Entre el 2008 i el 2014 hi ha una pujada del volum de negoci que s’estronca el 2016 amb una baixada a tots els mercats. El 2011 hi va haver el pic de preus d’art, que va multiplicar per 2,5 vegades el preu de les obres subhastades el 1998.

- Publicitat -

Zhang Daqian "Bevent i cantant al peu d'una muntanya escarpada"
Zhang Daqian “Bevent i cantant al peu d’una muntanya escarpada”

Aquest mercat, però també té les seves pròpies dinàmiques i errors. El primer és la broma constant del mico que pinta un quadre i algun marxant espavilat el ven per una fortuna. Així quatre taques són venudes a 10.000 euros el traç. El segon error d’aquest mercat és el fet que no hi ha un valor real sobre l’obra. Tot el valor que té és simbòlic i d’acord amb la llei de l’oferta i la demanda. Això ha provocat la famosa bombolla de l’art contemporani unida a la crisi immobiliària de l’any 2008. Bombolla denunciada per Ben Lewis en el seu documental: La gran burbuja del arte contemporáneo, on es mostren pràctiques tals com cases de subhastes que emeten préstecs als seus compradors per apujar el preu de l’obra. En la figura de Damien Hirst veiem aquesta perversió total del mercat de l’art. La seva Calavera amb diamants va ser adquirida per una companyia d’inversors formada per la seva galeria i ell mateix, entre altres. Maniobra feta per no fer baixar el preu de la seva obra.

Per últim una característica del mercat de l’art, que cal apuntar és la seva localització. Si ens fixem en l’exemple de Catalunya, el 58% de les galeries d’art es concentren a la capital i a Barcelona més del 50% estan situades en un sol districte (l’Eixample). Ampliant el zoom podem veure que passa el mateix a París, Londres o New York. D’aquesta manera les galeries aprofiten recursos compartits entre elles, utilitzant el que se’n diu economies de localització. Les diferents galeries i negocis del mateix sector aprofiten els avantatges d’estar en un lloc proper físicament per aglomerar la mà d’obra especialitzada, centralitzar els compres, actuar col·lectivament, etc. Per aquest motiu, les galeries es concentren en barris o districtes, transformant-ne el paisatge. Exemples d’això seria el carrer Enric Granados o el Districte Cultural de l’Hospitalet.

Els tres pintors que citàvem al principi d’aquest article, tenen una característica, són accessibles pel gran públic. Són coneguts i reconeguts. Els dos pintors xinesos pertanyents al podi de l’art són coneguts en l’imaginari col·lectiu, alhora que exclusius pel públic. Qui pot tenir un quadre de Picasso a casa seva? Ens podem comprar un Zhang Daqian? Però si mirem la seva obra, és una obra popular, tots la tenim al cap. I aquí radica l’últim gir dels esdeveniments. Tomàs Llorente a El País ho descriu perfectament: Representada por artistas como Carl André, Donald Judd, Bruce Naumann, Robert Smithson, Richard Long, Walter de María o James Turrell, esa tendencia se expandió hasta ocupar la totalidad de un espacio específico que hoy se nos presenta genéricamente como “arte contemporáneo”. Visto desde la perspectiva de sus cuatro décadas de existencia, su rasgo fundamental parece ser la voluntad de contradecir radicalmente la reflexión de Dorothea Brooke en Middlemarch: proponer como goce artístico precisamente la conciencia de que la mayor parte de la gente está excluida de ese goce. Aquest gir el podem veure en museus com el Chichu Art Museum. Un museu aïllat en una illa, que només es pot visitar de dia i sense cap voluntat de ser visitat, els iniciats però hi peregrinen.

Quin és el futur? El futur mai es pot preveure. Però el podem endevinar en la tendència contradictòria dels fets que hem presentat.  Si la mentalitat il·lustrada feia que volguéssim compartir l’art per embellir el món, segurament aquesta tendència s’invertirà. Voldrem l’art per embellir el nostre món? De la mateixa manera que la riquesa s’ha anat concentrant en cada vegada menys mans, no pot ser que la bellesa cada vegada estigui a l’abast de menys i més potentats?

Pablo Picasso "Dona al cafè" 1901
Pablo Picasso “Dona al cafè” 1901

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca