Dins una matriu polsosa

Sovint em trobo amb un dilema quan m’enfronto a una obra d’art: aquesta està en un entorn asèptic, entre les virginals parets d’una galeria o un museu on només ets un passavolant, un transeünt momentani que contempla les peces com qui es mira un mirall, una finestra o una pantalla. Però tot canvia quan, sigui per curiositat, per fat o per atzar, una sèrie d’indagacions correctes revelen la sospita: l’art, com l’home, també és fill d’una màcula originària; sorgida d’una matriu polsosa, l’obra veu el món per primera vegada com un nadó, envoltada de residus metabòlics i d’excrecions vinculats al seu naixement: matèria, pols, temps, espai, llum… Neix en un espai que és alhora sala de parts, incubadora i quiròfan: el taller de l’artista.

El passat 14 de març va tenir lloc al carrer de la Cera de Barcelona un esdeveniment que, com molts, ha passat més o menys inadvertit, però que no puc deixar de ressenyar. En un local a peu de carrer, atrotinat després d’evidents dècades d’ús comercial i posterior taller d’artista, hi bategava música, se sentia el bombolleig constant de la cervesa i les converses de tots aquells que anàvem entrant i sortint del que temps enrere havia sigut el taller d’un artista i que en aquesta ocasió servia d’exposició efímera (tan efímera com una tarda allargada fins a la nit). Sota el títol de Luna y Polvo, els comissaris Gisela Chillida i el també artista cubà Yansy Soler eleven la matriu artística al nivell de l’asèptica neonatologia que impregna les parets incorruptes del white cube.

Entre sostres baixos de bigues de fusta apuntalats i un mosaic hidràulic cascat pel temps, van desfilar-hi escriptors, estudiants, músics i artistes, molts artistes, de generacions i pràctiques molt diferents; l’espectre que va des dels vint-i-pocs fins als setanta-cinc anys de l’Eduard Arranz-Bravo, que aquell dia va deixar-se caure pel Raval. Val a dir, a més, que l’heterogeneïtat no es trobava exclusivament entre el públic, sinó que els artistes exposats també ho eren: des de la performance sistematúrgica del Marcel·lí Antúnez a les projeccions especulars de la Begoña Egurbide o les imatges del Gino Rubert, passant per les teles del Francesc Ruiz Abad, sense oblidar les obres de la Regina San Martino, la Maria Pratts, l’Stefano Romes, el Manuel Moreno, el Raúl Páez, l’Adelaida AE&Henry Mills i en Wahab. Al següent vídeo podreu veure de què parlo:

En certa manera, podem parlar de Luna y Polvo com una obra en si mateixa; al capdavall, no és més que una gran peça que va durar unes hores i en la que van participar els artistes, les obres, individuals – sistematúrgia inclosa – i col·lectives i la música de Los Yolos, tots plegats com a performers. Això obre una doble finestra envers una concepció alternativa i interessant del comissariat d’exposicions: en un batent hi trobem la fugacitat, i en l’altre, l’autogestió. El caràcter efímer d’aquesta exposició – unes poques però intenses hores – fan palesa l’evidència: les mostres en espais petits tenen el pic de públic quasi sempre a la inauguració i després resten silents amb quatre gats mal comptats per visitants, per tant, per què no ajustar la dimensió temporal a la de la màxima afluència? Una cosa semblant es va fer el mes passat a Piramidón i va donar molt bons resultats; de ben segur que tindrem més exemples aviat.

- Publicitat -

Amb aquesta fugacitat hi encaixa a la perfecció l’autogestió, que no és altra cosa que fer de la precarietat una virtut: fer el màxim amb el mínim. Aquí és on entra la clau de tot plegat, que és el paper dels artistes com a comissaris i viceversa; si entenem l’exposició com una obra, el comissari/a passa a ser un artista? Què passa si directament ens trobem amb un/a curator artista (com passava a Venien de Lluny)? Al meu entendre, tot plegat indica que la curadoria s’està desplaçant; de la mateixa manera que passa amb l’espectre polític actual, en què desapareixen les centralitats i les gradacions, el comissariat està abandonant el punt mitger de la tan nomenada mediació per decantar-se o bé per la investigació o bé per la creació pura. En el cas de Luna y Polvo és prou evident de què es tracta, és una creació de cap a peus feta a mitges entre un artista i un comissari, en un binomi que cada cop em sona més comú. Tanmateix, si com bé apuntava Bataille «està clar que el món és purament paròdic», potser tot plegat són cavil·lacions i en realitat tant l’art com allò que l’envolta és només això, una manierista, acolorida i sorollosa paròdia.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca