El Barça està dividit. De fet, ho ha estat sempre, no és cap novetat. I no, tampoc és res negatiu. Històricament s’ha explicat – sempre des del poder – que la unitat del barcelonisme és quelcom no només desitjable sinó necessari per desenvolupar les activitats del Club de manera (encara més) exitosa.
Aquest plantejament – insisteixo, atiat sovint des del poder – xoca frontalment amb els fets. Això també acostuma a passar: la realitat s’esforça de manera gairebé incontrolable a desmuntar les teories que voldríem que fossin certes. Una mostra d’aquesta tossuda realitat i el seu enfrontament amb la retòrica unionista és el fenomen que es viu des de fa pràcticament tres dècades.
Des de poc després del seu aterratge a Barcelona com a entrenador l’any 1988 la figura de Johan Cruyff va començar a ser qüestionada. Els uns, per la manca de resultats immediats; els altres, pel seu desplegament gairebé imperial i la seva capacitat per sobrepassar a tot i a tothom.
Aquella confiança, aquella seguretat, aquella solvència i fermesa ideològica irritaven a bona part del conservadorisme culer, que tots sabem que és majoritari, per la seva refrescant modernitat. I fou el barcelonisme, qui idolatra i defenestra absolutament a la lleugera, qui començà a posicionar-se com tant li agrada fer en dos bàndols oposats ja no només socialment sinó, sobretot, en l’àmbit de lideratge. Cruyffistes i nuñistes.
Des d’aleshores, i ja sense Cruyff i sense Núñez – a l’escena pública, és clar –, la divisió entre la culerada ha estat permanent. Amb major o menor intensitat, el barcelonisme ha viscut (i viu) dividit en dues maneres d’entre el Club i, també, la vida. I aquesta divisió insalvable i apocalíptica per uns, ha estat el teló de fons de l’època de major glòria esportiva de l’entitat enviant a ‘la paperera de la història’ la retòrica unionista culer.
Aquesta breu digressió inicial rau en l’afer que ens ocupa en matèria institucional a Can Barça: l’homenatge a Johan Cruyff. Sembla inconcebible que l’home que ha generat un sistema, un model complet, que ens ha permès anar on sempre havíem cregut que havíem de ser – és a dir, a l’elit mundial – no susciti un consens a l’hora de ser recordat.
La gran divisió del barcelonisme es manifesta ara, en aquest context, quan el Club ja fa un any que hauria d’haver adoptat mesures per honorar la figura de Johan Cruyff després del seu traspàs. La inacció del Club és reveladora i només s’entén si, abans, entenem que el Club és en mans de perfils més nuñistes que una altra cosa. Reconèixer que som on som i tenim el que tenim en molt bona mesura gràcies a la feina i el talent de Cruyff? Massa difícil, per qui no ho creu i per qui port trenta anys enfrontat a una manera d’entendre el Barça.
I compte, que cap nuñista se m’enfadi! La situació podria ben bé ser igual si fos Núñez el traspassat i el cruyffisme manés al Club. Amb una petita i ‘modesta’ diferència: a Núñez, uns quants van decidir unilateralment atorgar-li el nom del Museu de manera que ja està honorat, i aquests honors se li mantenen tot i ser un delinqüent condemnat. Ni Cruyff, ni cap membre del Dream Team, poden dir haver rebut un tracte similar.
Un no fa homenatges si no vol fer-los. I si els fa sense voler-los fer, els fa a contracor i de puntetes, per cobrir l’expedient. I aleshores els fa tard i malament. I possiblement els fa deixant en mans de l’homenatjat la decisió de quin homenatge vol, perquè és incapaç de dimensionar quina seria la magnitud que seria acceptable pel cruyfissme però a la vegada no significaria un honor massa gran a ulls del nuñisme.
Aquesta és la raó de fons de la inacció del club a l’hora d’homenatjar a Cruyff: Ni hi creuen, ni ho volen fer, ni saben com fer-ho, però saben que ho han de fer. Encara que sigui només la punteta.
