Casi no et conec.

Però malgrat la distància de països i de llengües, cada dia em sento més propera a tu.

No ens uneix més afinitat que reconstruir la nostra història, sota aquest mantell de melangia que suaument ens envolcalla, i satisfer una necessitat imperiosa de xiuxejar-nos mil secrets i confidències fins que se’ns faci de nit.

Mentre prenem cafè calent.

Ens ho hem escrit tantes vegades…hem parlat tant “d’aquest cafè”…
Dolç, amb olor d’anís i de cel ple d’ estrelles blanques. I de fons, remor de mar i el bateg de tramuntana gronxant les fulles d’ un presseguer.

Vaig saber de tu, al mateix instant que el cor se’m glaçava; i va ser because of you.
I malgrat tot, t’estic agraïda.
Sense voler-ho, t’ has convertit en l’ únic vincle possible amb algú que ja no hi és.

Somric, imaginan-te com dissenyes aquests barrets fabulosos, fets de cintes i puntetes i també de vellut verd, que semblen retalls ensucrats d’ una època passada.
Tens la mirada perduda; entel.lada pels records i un xic de pena.

T’invento passejan-te per carrers de pedra freda, en un dia gris; (els mateixos que trepitjava ell) amb els cabells voleiant al vent i els llavis color de maduixa.

Amb un dit, vas resseguint el gruix de la paret de la façana d’on vivia. Et treus les pedretes de les ungles, t’ atures un moment amb el cap cot, i el recolzes una estona. Contra els maons freds.

Al cap d’ uns segons ensumes l’aire, i respires a la fi. Ja fa olor a primavera i t’eixampla el pit un sentiment d’esperança (malgrat tot).

Sabem que te’n sortiràs.

I et fa estar contenta (i també et fa vergonya) perquè a més avui t’has recordat d’aquella faldilla que tant li agradava, i que per un moment no t’ha fet entristir.

D’aquí a uns dies, potser unes setmanes, agafaràs el telèfon i t’atreviràs a trucar-me. O potser no trucar-me, però si fer-me un what’s app.
I en trobar-nos ens quedarem les dues de peu; palplantades i mirant-nos. Jo t’abraçaré fort, fort, perquè ho necessito (que és extrany si no ho faig mai…) i tu dubtaràs vacil.lant, darrera una mirada berlinesa.

T’has fet a la terra que t’acull, però al final, seràs tu la que et trenquis primer.

Farem per fi, el cafè que tant ens deiem.

I ens sortirà de cop la pena i la pressa, de dir-nos mil coses, preguntar-nos mil coses, no voler oblidar res, no poder callar mai…
Avui és el dia. És avui, ara, o never.
I se’ns fa de nit entre tassetes i copes.
Ja ha arribat per fi, “la nostra nit dels anys.”

Quants n’hem viscuts sense coneixe’ns però estant estretament conectades pel mateix fil conductor? Sense saber-ho. Havent estat tant a prop i alhora tant distanciades…i el més trist…havent patit tant?
I ens uneix ja de per vida, una amistat que és agredolça. Que ens mimetitza i ens fa bé, però que també ens cou una mica.

Ens veurem més, però seran vegades contades; primer per prudència, i finalment, per no oblidar.

He rebut la teva foto. La faldilla que portaves, vull dir-te que m’ ha fascinat!!!