Un títol molt adient per desvelar la trama d’un film pronosticat…

El Simpòsium “La cultura que ve. El futur de la Cultura Catalana”, que es realitza el 23 i 24 de març a la Fundació Miró de Barcelona que serà inaugurat pel conseller Vila, organitzat pel Departament de Cultura, segons el seu programa (1) té la voluntat “d’obrir un debat públic” per tal “d’analitzar el futur de la llengua catalana i el seu espai en el món”. El Simpòsium s’organitza sobre 4 àmbits “La cultura i les empreses creatives”, “La dimensió social de la cultura”, “La cultura i la tradició” i “Com ens veuen des del món”.

Abans de començar aquest Simpòsium, que no cal dir que ha estat adjectivat sobre dit terme amb la finalitat de ser legitimat des d’una perspectiva acadèmica, ja podríem escriure 4 tesis senceres per a cada un dels àmbits, partint dels paradigmes Institucionals de Poder com “empresa”, “participació”, “tradició” i “debat obert”, en tant a les formes de mecanitzar ideologies neoliberals sobre una pàtina lingüística amb posicions “socials”.

Resulta paradoxal que els “adjectius” que defineixen cada un dels àmbits d’aquest hipotètic Simpòsium, siguin tractats des de l’estricte preocupació del sector, sense veure cap participació del mateix en cap de les ponències que seran realitzades. D’aquí podem extreure’n diversos punts, però cal destacar que el Simpòsium del que parlem, que per definició és una reunió especialistes d’àmbit, és en si mateix contradictori en la forma de ser definit i enfocat respectivament. Val a dir, que en aquest “Simpòsium”, afirmativament, si que es composa d’especialistes en l’àmbit, però d’un àmbit que mecanitza la cultura com una indústria on, com a bona societat fordista, crea cadenes de muntatge per artistes que es precaritzen desenvolupant una dependència econòmica a formes de “passatemps cultural”, creant, per exemple, una figura mecanitzada en forma de ballarina enmig de Plaça Catalunya… D’altra banda, amb aquesta pàtina “social” que envolta el Simpòsium del que parlem, és en sí mateix la contradicció de l’enfoc, vull pensar, és clar. Si l’enfoc de l’acte ha estat des d’aquesta perspectiva, o bé no s’ha entès el concepte participació del sector, o el maquillatge sobre l’eix principal, que aquest cas seria un altre, deixa entreveure la cara fosca de la Institució. Tampoc voldria que els lectors malpensessin del Dpt. De Cultura de la Generalitat, presidit per Santi Vila, una figura que, òbviament, entén la cultura des del pane et circenses, però és clar, d’aquesta manera es guanyen vots per arribar no sé on…. Si ho tractem des de la perspectiva del desconeixement, o ignorància del nostre conseller vers el significat de cultura (que hauria de revisar els apunts per posteriorment revisar codis ètics), cal dir que el Sr. Vila ha de tenir la voluntat d’aprendre, i no ho dic des d’una atalaia de coneixement, sinó des de la humilitat dels que treballem en cultura.

Per altra banda, veient el panorama, un servidor, sovint, té la voluntat, d’entrada, no malpensar o pensar que no ha de malpensar-se. Però és clar, les evidències de l’engany només desperten ràbia i frustració, adjectius que tot el sector pateix si té sentit crític vers el tema. Uns altres, amaguen el cap i altres s’apropen a la taula per menjar. Supervivència pura. Però el Poder sempre ha tingut persones que s’han venut, per exemple, per un cobrament en un Simpòsium…

L’altre fenomen, i seguint amb la línia dels ponents participants que tenen la gosadia d’anunciar la cultura que ve amb un total menyspreu i cara dura, és el de la nostra P. Rahola, que donarà la benvinguda i conduirà l’acte. Per fer un petit històric, i desgraciadament no cal anar molt lluny, la senyora Rahola, va dir públicament al seu compte de Twitter en raó de la instal·lació “Foc de llar” dels alumnes de BBAA de Barcelona: “Embrutir amb parides estrafolàries un santuari de la memòria i la resistència, és propi de gent indigne. Quin fàstic, @AdaColau 16:50 – 11 feb. 2017” (2), per a posteriorment, preguntar: “Sr Ada Colau, ens pot explicar quina obsessió malaltissa té amb els símbols nacionals? Primer el Born i ara el Fossar. Deixi en pau la memòria”.

La qüestió demostra que el Simpòsium, tal i com he dit, no esta conformat per especialistes del sector cultural, sinó per especialistes en populismes. La gran ignorància de la senyora Rahola vers la cultura és òbvia, i el que encara ho fa més evident, la forma d’opinar des del desconeixement fent al·lusió a la memòria històrica… una tradició molt de casa nostra, i algú ha de dir-li que la història es construeix, es crea, es deforma i sobretot, es qüestiona. Amb això no vull dir que el Fossar no hagi de gaudir de la memòria que l’envolta, sinó que la història, quan es mecanitza, de la mateixa manera que la cultura, es converteix en una fórmula que “argumenta” identitat des de les entranyes, oblidant, que “Foc de llar” no parlava de la temàtica franquista ni menyspreava els successos… de fet el que si menysprea l’espai, i si voleu amb el llenguatge Rahola, són anuncis indignes d’ulleres de sol o que l’espai sigui venut al turisme massiu de borratxera que es propaga al Born…

Tot i així, cal dir que la senyora Rahola, de la mateixa manera que en Vila o altres participants, com la majoria de la societat (que no oblidem que ells també són societat) tenen un gran desconeixement vers la creació contemporània… Com a molts de la seva generació, i la nostra passant-ne per d’altres, han après que les Arts Visuals s’aprenen fent un gerro de fang el dia de la mare o un cendrer el dia del pare. Per tant no els culparé, de fet són víctimes d’un sistema educatiu que menysprea la cultura i dóna valor a l’economia. El fet que si em molesta, és el mal endèmic del nostre sector: pensar que, ja que la cultura és de tots (que no és el mateix que per tots), tenim el dret i la llibertat d’opinar. Argumento l’afirmació perquè algú és capaç de taxar-me de superb entorn a què considero cultura i què no… però cal aprendre que les opinions que aporten en un debat han de ser opinions basades en el coneixement, en els codis ètics sobre quin paper té la cultura i, per davant de tot, la llibertat d’expressió d’un llenguatge que si no saps llegir, com a mínim, hauries d’interessar-te pel contingut, amb la finalitat, d’intentar desxifrar-lo. Després, quan es conegui “el que diu”, ja podràs opinar… Si no tinc raó, o el que dic és incoherent, perquè no munten la Rahola, en Collboni, en Vila i altres un Simpòsium sobre cirurgia cardiovascular? Podrien opinar de la mateixa manera que ho fan en cultura, i seria igual de vàlid… Però és clar, la medicina és respectable (aparentment), la cultura és un instrument.

Si veritablement, els organitzadors d’aquesta Jornada, tenen un mínim de respecte i interès per l’àmbit cultural, haurien de revisar des del títol, passant pel contingut, fins els mecanismes que empren per legitimar aquest acte.

Resulta impossible no expressar, per acabar, que el títol en sí ja ens anuncia el que vindrà a continuació, una cultura que literalment vol parlar del “potencial real de les arts per generar organitzacions i empreses rendibles socialment i econòmicament” de “la comunitat d’espectadors aclaparats davant de les indústries de comunicació

Visual” que es pregunta “Qui decideix qui veurà i qui no veurà?”, de “l’existència d’un eix cultural fort, la centralitat de la cultura en la definició de la comunitat” i de que els museus “des del seu naixement, al final del segle XVIII, han anat associats al concepte de nació”.

Si vol respostes Sr. Vila, hi ha un grup de persones que pensen la cultura des d’un altre posicionament fora de la Indústria cultural, que treballem i que estem disposades a posar un debat real sobre la taula per aclarir un seguit de dubtes que vol respondre, i que evidentment, intentant buscar les respostes des d’una perspectiva poc ètica, l’únic que fa, és deixar-lo en el lloc d’una persona illetrada.

1_ http://cultura.gencat.cat/ca/laculturaqueve

2_ http://www.ara.cat/societat/LAjuntament-exposicio-carretons-Fossar-Moreres_0_1740426136.html