De la mateixa manera que la branca catalana de la fundació FAES del Partit Popular, l’Institut Catalunya Futur (ICF), ha estat el gran absent del judici del cas Palau, en el cas Pretòria el protagonista que brilla per la seva absència és Enric Lacalle. Si en l’afer del Palau la connexió evident entre José María Aznar i Fèlix Millet, amb les operacions paral·leles que es produïen quan el Ministerio de Cultura feia una aportació a la institució catalana i, en un breu període de temps, l’ICF rebia una donació desorbitada, en el cas Pretòria les cinc factures que demostren que Lacalle actuava com a comissionista no han estat suficient per citar-lo a declarar. Un fet paradoxal si tenim en compte que durant el procés judicial l’Audiència Nacional comptarà amb testimonis que no han ingressat la meitat, un terç o menys d’un 10% del que es va endur Lacalle.

Per què l’Audiència no ha cridat a declarar en el judici sobre els presumptes delictes de suborn, corrupció urbanística i blanqueig de diners a un home que apareix en el sumari en cinc factures que sumen més d’un milió d’euros? Potser la resposta rau en la trajectòria d’Enric Lacalle marcada per la seva militància política al Partit Popular; diputat al Congrés (1989-1991), conseller del Comitè Olímpic Barcelona 92, regidor de l’ajuntament de Barcelona (1991-1996), vicepresident de la Diputació de Barcelona controlada pel PSC (1991-1995), impulsor del Barcelona Meeting Point (1996-2015), delegat del govern de l’Estat al Consorci de la Zona Franca, Conseller de Red Eléctrica España (2003-2004), conseller d’Abertis Logística (2005-2011), vocal i vicepresident del FC Barcelona (2003), vocal del Consell d’Administració de la Fira de Barcelona, conseller del Grup Godó, membre del Consell Consultiu de Foment del Treball Nacional, vocal observador al Comitè Executiu i al Plenari del Consorci de la Zona Franca de Barcelona i membre del Comitè Executiu de Barcelona – Catalunya Centre Logístic. Un home que, com el seu currículum mostra, sempre ha estat prop del poder.

És la pregunta del milió, malgrat ser el gran comissionista no surt esquitxat de la trama del cas Pretòria com tampoc en va sortir el 1997 quan fou investigat per haver rebut donacions de 500 milions de pessetes de Javier de la Rosa per a les campanyes electorals del PP de Barcelona, en una peça del cas Torres que va acabar en res, tot i que va admetre haver rebut finançament. Anys més tard, el 2000, Lacalle i la seva dona també van sortir indemnes de ser imputats per estafa en la venda d’un hotel a les Illes Canàries. El matrimoni fou denunciat per un altre soci que els acusava d’apropiació de les plusvàlues de l’operació, una comissió de 26 milions de pessetes. Quan l’any 2010 el seu nom va aparèixer al sumari del cas Pretòria fou per les obres d’urbanització de la Plaça Europa de l’Hospitalet de Llobregat, on Lacalle s’hauria embutxacat 600.000 € (més IVA) en comissions il·legals a repartir per la venda de dues finques de les famílies Godó i Giró a Catalonia Hotels. Com es pot comprovar amb el judici en marxa, Lacalle no hi és tot i les factures que l’impliquen, una decisió sorprenent, ja que Prenafeta i Alavedra, en una situació similar i amb quantitats més baixes, sí han estat citats.

• 116.000€ per “honoraris professionals per la col·laboració en la Plaça Europa de l’Hospitalet”
• 697.175,08€ per “l’assessorament en la venda de les propietats”
• 311.678,08€  “segona i última factura per l’assessorament en la compra de solars de la Plaça Europa de l’Hospitalet”
• 50.639,80€ per la “col·laboració de la compravenda de local del c/ Antonia Canet, 24 de Mollet”
• 58.000€ “primera factura per l’assessorament en la compra de solars de la Plaça Euroa de l’Hospitalet”