L’últim mes l’Ateneu Barcelonès ha deixat de ser una bassa d’oli. Ho ha deixat de ser per l’adveniment de la candidatura a la seva presidència de Bernat Dedéu, articulista, intel·lectual i amant de la polèmica. La seva candidatura, que agrupa a joves intel·lectuals, s’ha anomenat Ordre i Aventura en homenatge a l’homònim disc del grup Mishima. Les eleccions van ser ahir, Ordre i Aventura no va guanyar.
La candidatura que ha guanyat les eleccions ha estat la de Jordi Cassases, actual president de l’Ateneu. La campanya de Bernat Dedéu platejava un canvi radical a l’Ateneu, es volien obrir les seves vetustes portes per fer-hi entrar aire nou, renovar-lo i fer-lo jove. Bernat Dedéu s’ha presentat com l’alternativa la vella cultura, abanderant la una nova manera de fer les coses, cosmopolita i actual, moderna i trencadora. Les eleccions a l’Ateneu han generat una sèrie d’articles de gran polèmica, emmarcats en el si d’una suposada guerra cultural.
Ordre i Aventura tot i quedar segona de tres ha estat altament derrotada i de la seva derrota n’hem de treure diferents conclusions. La primera és que l’Ateneu Barcelonès té les seves pròpies dinàmiques internes. L’Ateneu a efectes pràctics funciona com un club privat, hi ha una sala d’estar, un jardí amb bar i una biblioteca. Els socis hi passen la tarda, els estudiants del MIR aprofiten la tranquil·litat de la biblioteca, mai saturada. I hom hi pot tenir tranquil·les converses més o menys discretes, així com és un lloc on fer-se veure.
Els resultats electorals evidencien que la candidatura d’Ordre i Aventura no ha aconseguit mobilitzar els socis per anar a votar. Només han votat un 5% més de socis que el 2014. Tot i la seva permanent presència en mitjans de comunicació (Bernat Dedéu va presentar la seva candidatura en una entrevista a El Nacional.cat) i a les xarxes socials, on es comentava cada un dels articles en què es deia alguna cosa en contra o a favor d’aquesta candidatura. Hom podia pensar que la nit electoral tindria cobertura de TV3, i que estàvem votant un afer d’estat. Tota aquesta sobre cobertura mediàtica (la visibilitat l’Ateneu és sempre positiva) no ha fet augmentar notablement la participació. Cosa que ens hauria de fer veure que el xivarri al món digital, pot no tenir la seva transmutació al món analògic.
Per últim, hem de fer reflexionar una vegada més de la falta de contingut i de a-veritats que s’escampen últimament pels mitjans de comunicació. S’ha titllat a Bernat Dedéu com a neocon, alt-right, etc. Però no ho és. Ordre i Aventura té connexions notables amb Catalans Lliures, en la figura d’Alexander Golovín com a impulsor del moviment (Combatimos la hegemonía que la izquierda tiene del independentismo) i Anna Punsoda, Enric Vila Delclòs signants del manifest. Se’ls ha acusat de falta d’experiència i de més coses, però s’ha fet més sota el signe de la rivalitat que sota l’emblema de la veritat. Les seves aspiracions són totalment legitimes i coherents amb el seu discurs. El seu discurs entre liberal i llibertí, no s’ha endut els llaurers de la victòria, potser els socis de l’ateneu legítimament no el comparteixen.
Potser Ordre i Aventura ha pecat d’arrogància, de buidar rius de tinta en mitjans digitals i no saber comprendre les necessitats reals dels socis. Potser els socis no volien un president que ha fet servir totes les seves tribunes públiques per defensar posicions políticament incorrectes, enfotra-se’n d’altres col·legues o fer-se veure com el gran intel·lectual incomprès de Catalunya. Potser també es volia un president de l’Ateneu que tingués una extensa bibliografia a la seva esquena (Jordi Cassasses) o una profitosa carrera professional (Genís Roca). Potser Ordre i Aventura, com a grup intel·lectual té molt futur, però un futur que s’ha de construir sobre l’experiència d’aquestes eleccions a l’ateneu. Quan l’aigua d’un estany se sacseja molts cops qui s’esquitxa és qui ha tirat la pedra. L’agitació segurament no és el llenguatge de l’Ateneu. Potser a l’Ateneu en lloc de llegir el Twitter hom hi va a veure les musaranyes.
