“Algú creu que avui existiria el Cas Pujol si aquest hagués continuat sent autonomista i “español del año”?”
Aquest març s’ha iniciat el judici del cas Palau, un cas que s’ha convertit en el símbol de la corrupció impune a Catalunya, la fi de l’oasi català i dels anys de silenci de l’autonomisme. Un temps on semblava que no es movia res, però on estava tot ben lligat.
L’oasi català es podreix
El 2002, en la recta final del pujolisme, el Síndic de Comptes va informar d’anomalies en la gestió de la Fundació Palau de la Música, presidida per Fèlix Millet. El mateix any, una nota anònima a la Delegació d’Hisenda també alertava del desviament de parts dels diners de la Fundació cap al lucre privat. Tot i això, no es va realitzar cap investigació.
A finals del 2002, es creava la FAES, fundació presidida per Aznar i lligada al Partit Popular. Uns mesos després, en la secció catalana s’incorporava Fèlix Millet. Coincidint amb l’entrada de Millet, la secció catalana de la FAES va fer un record de donacions particulars, que superaven el milió d’euros, mentre que la Fundació del Palau de la Música veia com s’incrementava la subvenció del Ministeri de Cultura en 3.000.000 milions d’euros.
El 2009 saltava el cas Palau i davant les proves, Millet reconeixia el desviament de fons a comptes i patrimoni personal, així com a pagar reformes o viatges. A més s’acusava a la Fundació del Palau de formar part d’un entramat que finançaria il·legalment a CDC.
L’entramat consistiria en una triangulació, on CDC adjudicaria obra pública a constructores (principalment Ferrovial), a canvi les constructores haurien fet donacions a la Fundació del Palau, la qual hauria repartit els diners: vuit milions d’euros haurien anat a ús lucratiu de Millet i Montull, prop de 6,6 milions a CDC a través de factures falses, convenis amb la fundació de CDC i diner en efectiu, i prop de 10 milions tenen un destí encara desconegut. Obres com la L9, que ha multiplicat per set el seu cost inicial o la Ciutat de la Justícia en serien exemples.
Aquest mateix dilluns 13, s’ha iniciat un altre cas de corrupció a Catalunya, el cas Pretoria, que esquitxa PSC i CDC. Una xarxa de suborns, corrupció i blanqueig, on s’invertia en terrenys, els quals posteriorment l’ajuntament a canvi de suborns i comissions canviava els usos del terreny, fet que provocava que posteriorment fossin venuts a un preu molt superior. La trama hauria defraudat prop de 45 milions d’euros.
“La corrupció devora el procés”
Gairebé la totalitat de mitjans de Madrid, però també de catalans, han volgut utilitzar aquests casos per atacar l’independentisme, lligant-lo a la possible corrupció convergent. Però, aquest anàlisi és totalment erroni i destinat més a acabar amb un projecte polític que intentar posar fi a aquests entramats de tràfic d’influències i corrupció.
Aquesta corrupció a gran escala, a nivell català i estatal, ha estat possible gràcies al pacte de silenci absolut d’un gran nombre de polítics, empresaris i institucions. Només era possible amb la col·laboració de l’Estat, la Fiscalia i la Justícia. Són conegudes les declaracions del polèmic fiscal anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo, el qual afirmava que els fiscals generals de l’Estat, nomenats pel PSOE, li van prohibir investigar en Jordi Pujol, o el fet que l’Agencia Tributaria tingués coneixement de la fortuna d’aquest ja des de l’any 2000.
En cap cas s’ha facilitat la denuncia de la corrupció. Els que l’han denunciada estan totalment desprotegits, perdent en molts casos el treball i vivint amb por, convertint un deure en un calvari. A la vegada els jutges que s’han mostrat especialment contundents, han estat apartats, com Elpidio Silva o Baltasar Garzón. Caldria afegir els fiscals apartats, com el de Múrcia, que va ser cessat després de denunciar al president de la comunitat autònoma.
L’actitud contrasta amb la de l’Operació Catalunya, on s’han creat unitats de policia, que eludien les lleis i extralimitaven les seves competències. Aquestes unitats, feien informes anònims, utilitzant en moltes ocasions dades sense verificar, o directament falses, i que es filtraven a mitjans afins per aconseguir ressò mediàtic i pressionar per obrir investigacions judicials contra els principals dirigents independentistes.
També, trobem contractació de personal i serveis d’empreses destinats simplement a combatre una opció política, comprant informació (a voltes falsa) amb fons reservats i fins i tot investigant persones sense cap mena d’indici, a veure si es trobava res. Pràctica totalment il·legal i que trenca la neutralitat política i imparcialitat de la política. L’Operació hauria tingut el vistiplau del ministre d’Interior, la col·laboració de la fiscalia, així com d’ambaixadors i mitjans de comunicació.
Per tant, podem considerar el comportament de l’estat espanyol com a mafiós. Protegeix els afins, fins i tot polititzant la justícia, i persegueix, fins i tot amb mètodes il·legals, els contraris. O algú creu que avui existiria el Cas Pujol si hagués continuat sent autonomista i “español del año”?
Les trames de corrupció o de privilegi i favoritisme només han estat possible amb la necessària col·laboració de part del món econòmic i empresarial, el que es coneix amb l’Ibex-35 o el “Palco del Bernabéu”. Empreses que no viuen de l’esforç, innovació, eficàcia o eficiència, sinó vinculades a negocis milionaris amb l’estat, contraris fins i tot al lliure mercat que en altres ocasions utilitzen de bandera i exemplificat, amb les concessions d’autopistes, obres públiques i indemnitzacions per casos com el de les autopistes radials de Madrid o el Castor.
Aquests empresaris es troben a Catalunya al voltant del lobby “Puente Aéreo”, en el Círculo Ecuestre, Foment del Treball o el G-16, i són els principals interessats en que res canviï. Per tant, són clarament contraris a la independència i estan participant activament en desactivar-la.
La independència com a contraposició
Aquestes grans empreses són les que havien estat molts anys vinculades a CiU, durant el pujolisme, i actualment s’oposen a qualsevol referèndum i de forma gairebé unànime a la independència. La pèrdua d’aquests sectors, per part de CDC, pot ser exemplificada amb els resultats del 27-S als barris de Pedralbes i Tres Torres, on l’independentisme va ser clarament derrotat i la suma de PP i C’s van assolir el 45,5% i el 42% dels vots respectivament.
En aquestes circumstancies caldria posar en qüestió si la independència convé, o no, a les grans oligarquies que es beneficien de l’estat i s’oposen aferrissadament a una República Catalana.
En gran part, aquest trencament amb el projecte del PDeCat (antiga CDC) ha fet portar al capdavant del partit dirigents totalment desvinculats amb aquest etapa, amb noms com Marta Pascal, David Bonvehí, Míriam Nogueras o el mateix president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Per tant, uns dirigents, que tenen l’objectiu de ser un partit majoritari en el centre-dreta català però que no tenen cap deute amb un poder econòmic que s’oposa aferrissadament al seu projecte.
Paral·lelament, sembla clar que l’independentisme és un moviment transversal, amb altres formacions com ERC o la CUP, irreprotxablement capficada en denunciar la corrupció sigui qui sigui i vingui d’on vingui. La independència és l’únic moviment amb prou majoria i que neix deslligat d’aquestes oligarquies, que estan en contra de qualsevol canvi. O com a mínim, està més deslligat que el PP, PSOE i C’s que van tenir prop del 70% dels vots a les últimes eleccions estatals (40% a Catalunya).
Per part de l’actual PDeCAT seria un error intentar tapar les possibles irregularitats, sinó que caldria reconèixer, si hi ha, les males praxis d’un època passada i que hauria d’unir encara més les formacions sobiranistes per tirar endavant el referèndum. Una derrota dels independentistes, una derrota sense concessions per part d’un estat inamovible, que no ha abandonat encara aquestes xarxes oligàrquiques de poder, seria la millor victòria dels que porten la famosa frase lampedusiana encara més enllà: que res canviï perquè tot segueixi igual. Es per això, que Fèlix Millet és la mort de l’autonomisme, de l’oasi català i representa millor que ningú el que l’independentisme té més possibilitats de foragitar de la política, de l’economia i de les institucions.