Diu el dogma que «la Santíssima Verge Maria fou preservada immune de tota màcula de culpa original des del primer instant de la seva concepció, per singular privilegi i gràcia de Déu Omnipotent, en atenció als mèrits de Crist-Jesús, Salvador del gènere humà, ha sigut revelada per Déu i per tant ha de ser ferma i constantment creguda per tots els fidels». Al mateix temps, però, és prou sabut que en aquest país – i aquí tant hi podeu encabir Catalunya com Espanya – resulta que tenim una Verge diferent cada pocs quilòmetres: la Moreneta, la Mercè, la dels Desemparats, la de Covadonga, de Caravaca, de Guadalupe, del Remei, del Rosari, d’Àfrica, de l’Esperança, de Núria, del Pilar, i entre totes elles, la Immaculada Concepció.

Òbviament, per algú que ha nascut i s’ha format en aquest miasma pseudo-politeista, hi ha certa normalitat en tot plegat (tot i que a mi l’assumpte del colom no m’ha acabat mai de convèncer). No obstant això, si aquesta mateixa persona, com l’Estela Ortiz, ha optat per un camí professional que s’allunya dels cercles on es manté viva aquesta tradició, en tornar a topar-hi temps després es pot convertir en quelcom estrany i fins i tot sinistre. Aquest és el cas de l’Estela, artista terrassenca que davant la Verge com a concepte ens proposa una reflexió sobre la feminitat actualment, i sobretot, el paper que juga la virginitat en aquests ja-no-tant inicis del segle XXI.

Seria possible pensar que en una societat (teòricament) avançada com la nostra, tabús tan antics com la virginitat no serien entre el top 5 de coses que preocuparien adolescents, per exemple. Doncs bé, a partir d’una recerca simple realitzada a la xarxa, l’Estela Ortiz construeix Verge com si fos, comissariada per Pedro Torres a la Casa Soler i Palet de Terrassa. Amb les seves pintures textuals – degudament abillades amb merchandising virginal – l’artista ens exposa extractes d’intervencions de joves en fòrums online expressant les seves preocupacions entorn a la virginitat. Des de la por al lliure exercici de la sexualitat per ser titllada de guarra fins a la preocupació pel que dirà una hipotètica parella si en tenir relacions per primera vegada la noia no sagna, els diferents al·legats que l’Estela captura sobre les teles esdevenen proves de què la societat no ha digerit ni de bon tros (ja no parlem de superar) els preceptes constrictors de la sexualitat (i amb ella, de part de la feminitat) inherents al dogma cristià.

Conforme avança el discurs, Verge com si fos acaba per convertir-se en un assaig visual sobre la virginitat; indagant sobre diferents tipologies d’himen, com saber si una noia és verge i, potser el que és més curiós, comprovant com en la matriu de la llengua castellana, la Real Academia, hi figuren definicions (i sinònims) de verge, virginitat i desvirgar que desprenen aroma de naftalina pels quatre cantons. Aquest punt en concret, si més no, fa pensar en aquelles agres crítiques de Foucault al llenguatge com a dictador del nostre pensament: si ja des de l’úter on es gesta el llenguatge aquest és corrupte per aquestes coses, com no serà quan entri en contacte amb la societat?

Amb tot, aquesta mostra constata alguns fets prou ressenyables. El primer, que la pintura i el conceptual segueixen sent llenguatges perfectament vàlids per a la reflexió i creació artística; el segon, que dins el maremàgnum de discursos de gènere que ressonen actualment (repasseu els titulars per sota del Barça la setmana passada; feminisme, LGTBI- homofòbia, i un llarg etc.) encara queden espectres per cobrir, com és el mainstream heterosexual en relació a un tema tan antic i arnat com la virginitat, que encara és sorprenentment una preocupació per a joves i pares. Per últim, el que es constata a la Casa Soler i Palet – i al seu encantador pati posterior – és que, com he intentat emfatitzar de tant en tant tot i ser de Can Fanga, hi ha vida més enllà del limes de Barcelona. També s’hi fa art, i sovint, amb propostes interessants com aquesta virginal recerca pictòrica que proposa l’Estela Ortiz.